Ahir vaig participar a “Piano & CIA - La nit dels pianistes”, el concert que es va fer a l’Auditori dins del marc del projecte “De Minorisa a Carst” amb el que Manel Camp celebra el seu 75è aniversari.
A nivell personal, el gran Francesc Capella va definir molt bé com em vaig sentir en el tema que vaig tocar a piano sol; com ens diuen moltes vegades els alumnes “profe, a casa em sortia millor”. Em vaig notar una mica precipitat i brut en alguns moments del solo, sense la calma que et proporciona tocar sense que ningú t’escolti, però estic content de com em va sonar la melodia de “Capri”, un tema que el Manel va escriure per a la banda sonora de la pel·lícula “L’última frontera”. En fi, coses del directe. Al tema a trio que vam tocar amb el Manel i el Kitflus per tancar el concert, “Celebrem-ho”, em vaig sentir molt més tranquil, i el vaig poder gaudir molt més.
Però el més important de la nit d’ahir va ser poder compartir no només l’escenari, sinó també el pre i post concert, amb una pila de pianistes a qui admiro. Una oportunitat així es dona ben poques vegades, perquè els pianistes gairebé mai anem junts de bolo, a no ser que hi hagi un concert amb programa doble. Per això agraeixo tant al Manel que pensés en mi per formar part d’aquesta vetllada única, al costat d’alguns dels meus referents, fins i tot professors meus, juntament amb d’altres companys més propers a la meva generació. Va ser molt divertit trobar-nos tots junts, comentar temes que ens uneixen i explicar-nos anècdotes de tants i tants anys d’experiència com es van ajuntar ahir. I això em va permetre dir-li al Kitflus que mai m’hauria pogut imaginar, quan jo era un adolescent que comprava els discos de Pegasus i que copiava algunes de les frases dels seus solos, que algun dia tocaria amb ell.
A banda d’això, vull fer una menció especial a la producció de l’acte, a càrrec de Vesc – Produccions escèniques i La General – Cultura en acció. Sens dubte, part de l’èxit va raure en la manera com es va concebre el concert, de manera que una actuació i l’altre s’encavalcaven sense solució de continuïtat; mentre sonaven els aplaudiments d’un tema, el pianista que acabava de tocar marxava mentre el següent s’asseia en un altre piano i arrencava la seva peça tot just acabar els aplaudiments, amb un joc de llums que ho lligava tot plegat, i combinant temes a piano solo amb duets i trios. Una gran idea per fer que la nit fos un èxit. Enhorabona i felicitats a tots plegats, en especial al Manel, és clar.
Comentaris