Un dia em vaig proposar no tocar mai més un teclat fent veure que era un piano. L'altre dia vaig trencar el propòsit, tot i que l'ocasió s'ho valia; la Pedrera de nit és una passada. Llàstima que no s'hi pugui pujar un piano, però, perquè vaig tornar a tenir aquella fustració que feia tant de temps que no sentia, aquella sensació d'esperar sentir un so i rebre'n un altre. La culpa és meva, ho admeto; segurament s'ha de tocar d'una altra manera, perquè un teclat i un piano són instruments diferents, per molt que intentin fer que s'assemblin. Ens queden dos concerts més, al terrat de la Pedrera, a veure si aprenc la lliçó i aconsegueixo fer sonar el maleït teclat...
I diumenge vaig tornar a tocar a l'aire lliure, una experiència que ja he comentat altres vegades que tampoc em satisfà gairebé mai. A més, era el dia que "la roja" va guanyar l'Eurocopa, i vam haver de tocar entre sons de clàxons, petards i crits de "Ehpaña!, Ehpaña!".
I, per si això fos poc, l'organització de la festa major de Sant Cugat va fer que coincidís la meitat del concert amb el castell de focs de cloenda, just en el moment en que tocàvem una balada! Això sí, tocar amb l'Aldo Caviglia és un privilegi que no es té cada dia, o sigui que només per això ja va valer la pena.
Abans de nosaltres van tocar un dels combos que he tingut aquest quadrimestre al Taller. La veritat és que només els vaig sentir a la prova de so i al darrer tema del bolo, però sonava molt bé! Sempre em fa feliç escoltar gent amb la que he compartit aula i veure com han crescut com a músics. Molta sort, ens veiem aviat!
Comentaris