Hem
tocat dues nits al Pizza Express, al barri del Soho de Londres, amb
passis de 90 minuts a les 7 i a les 10. Això vol dir que hem fet quatre
concerts, amb públics diferents a cada sessió. El club està al soterrani
d’una de les pizzeries de la cadena, i la gent pot sopar mentre toquem.
M’ha sorprès el silenci que hi ha durant els concerts, malgrat que hi
ha cambrers servint taules i gent menjant. El públic anglès m’ha semblat
molt respectuós, extremadament educat, però potser una mica fred. A
l’escenari hi ha un Steinway, gens malament per a un club d’aquesta
capacitat, tot i que segurament a causa de l’ús continuat i exhaustiu
està una mica donat, la mecànica no és tan precisa com en altres pianos
que he tocat d’aquesta marca. Però he de dir que estava ben afinat i que
responia prou bé al que li demanava.
Pel que fa als concerts, cadascun d’ells ha tingut les seves particularitats, però diria que a nivell musical han anat de menys a més. El quartet a aquestes alçades està molt rodat, i el repertori ens resulta més que familiar, o sigui que no hi pot haver grans misteris. Però sempre hi ha un marge d’imprevisibilitat, un nivell de finor o d’estat de forma que no és sempre el mateix, un grau més o menys alt d’inspiració personal i col•lectiva que determina la satisfacció després de cada concert.
Divendres a les 7, quan vam sortir a tocar, em vaig adonar que teníem la gent molt a prop, que és una cosa que m’encanta. Podia veure perfectament les cares del públic de les primeres taules mentre el Benny feia les seves explicacions, o durant alguns dels solos. La sala estava molt plena i es captava una emoció especial. Hi havia una noia davant de la bateria, a la qual jo tenia just de cara, que amb prou feines podia contenir les llàgrimes, especialment quan el Benny va fer l’explicació de com havia escrit “I remember Clifford” després de la mort de Clifford Brown. Quan vam acabar i vam passar davant seu, li va demanar si li podia fer una abraçada. Com segurament ja sabeu, el Benny mai no té un no com a resposta, de manera que estic segur que la noia se’n va anar cap a casa més que contenta i emocionada, i amb un record per a tota la vida.
Al segon set no hi havia tanta gent, tot i que el local feia goig. El públic potser va estar una mica més fred, però jo crec que la música va estar a un nivell més alt. Vam repetir gairebé el mateix repertori, amb alguna lleugera variació. Potser no hi va haver la mateixa energia que a la sessió de les 7, l’adrenalina de l’estrena mai acaba sent la mateixa que quan es repeteix un set en un interval de temps tan reduït. Però des del meu punt de vista això va fer també que toquéssim amb més control, amb més precisió, amb més finor. I ho dic des d’un punt de vista positiu. No hi ha res més insuportable que un control excessiu, sobretot quan això resta espontaneïtat al resultat final. Però no parlo d’aquest tipus de control, parlo de poder tocar amb més pes, dient i explicant més bé les coses a nivell musical. Vaig acabar la nit amb molt bones sensacions.
Dissabte vam anar a fer prova de so amb el trio mentre en Benny descansava a l’hotel. Al migdia havia tocat una big band al club i calia tornar a ajustar-ho tot una mica per assegurar-nos que al vespre tot estaria com cal. Vam estar tocant una mitja hora, provant diferents temes. Jo havia dormit una estoneta a la tarda i em vaig llevar ple d’energia. A les 7 el local tornava a estar ple, i la gent va tornar a gaudir escoltant els grans hits del seu ídol. Quan vam anar a sopar, li vaig demanar al Benny si li importava que al segon set canviéssim el tema que toquem a trio, que acostuma a ser un arranjament meu sobre “All the things you are”. Com era d’esperar, em va respondre “No, play whatever you like!”. No sé si va ser per això, però en aquest darrer set només va mantenir el primer tema, que sempre és “Horizon ahead”, la balada “I remember Clifford” i el bis, que últimament acostuma a ser “Blues March”. I a canvi va incloure temes que feia temps que no tocàvem, com un dels meus preferits, “Along came Betty”. Des del meu punt de vista va ser un set molt bo, o si més no jo m’ho vaig passar molt bé. I no cal dir que el públic, com sempre, va quedar encantat.
Ara escric des de l’avió que ens porta cap a Vitòria, on demà toquem al Teatro Principal Antzokia, en un concert per al qual no s’han venut entrades. La invitació per a aquesta gala inaugural és només per a aquells que hagin comprat l’abonament per a tots els concerts que es faran al Poliesportiu de Mendizorrotza. Una mica estrany que no es pugui comprar una entrada per veure exclusivament a Benny Golson, sobretot quan els concerts de l’abonament abasten un ventall estètic i estilístic tan divers que va des de The Golden Gate Quartet fins a Jorge Drexler i Omara Portuondo, passant pels M.A.P (Mezquida/Aurignac/Prats) acompanyats de la Banda Municipal de Vitoria-Gasteiz, Danilo Pérez amb Chris Potter i Avishai Cohen o Kamasi Whashington... Veurem.
Pel que fa als concerts, cadascun d’ells ha tingut les seves particularitats, però diria que a nivell musical han anat de menys a més. El quartet a aquestes alçades està molt rodat, i el repertori ens resulta més que familiar, o sigui que no hi pot haver grans misteris. Però sempre hi ha un marge d’imprevisibilitat, un nivell de finor o d’estat de forma que no és sempre el mateix, un grau més o menys alt d’inspiració personal i col•lectiva que determina la satisfacció després de cada concert.
Divendres a les 7, quan vam sortir a tocar, em vaig adonar que teníem la gent molt a prop, que és una cosa que m’encanta. Podia veure perfectament les cares del públic de les primeres taules mentre el Benny feia les seves explicacions, o durant alguns dels solos. La sala estava molt plena i es captava una emoció especial. Hi havia una noia davant de la bateria, a la qual jo tenia just de cara, que amb prou feines podia contenir les llàgrimes, especialment quan el Benny va fer l’explicació de com havia escrit “I remember Clifford” després de la mort de Clifford Brown. Quan vam acabar i vam passar davant seu, li va demanar si li podia fer una abraçada. Com segurament ja sabeu, el Benny mai no té un no com a resposta, de manera que estic segur que la noia se’n va anar cap a casa més que contenta i emocionada, i amb un record per a tota la vida.
Al segon set no hi havia tanta gent, tot i que el local feia goig. El públic potser va estar una mica més fred, però jo crec que la música va estar a un nivell més alt. Vam repetir gairebé el mateix repertori, amb alguna lleugera variació. Potser no hi va haver la mateixa energia que a la sessió de les 7, l’adrenalina de l’estrena mai acaba sent la mateixa que quan es repeteix un set en un interval de temps tan reduït. Però des del meu punt de vista això va fer també que toquéssim amb més control, amb més precisió, amb més finor. I ho dic des d’un punt de vista positiu. No hi ha res més insuportable que un control excessiu, sobretot quan això resta espontaneïtat al resultat final. Però no parlo d’aquest tipus de control, parlo de poder tocar amb més pes, dient i explicant més bé les coses a nivell musical. Vaig acabar la nit amb molt bones sensacions.
Dissabte vam anar a fer prova de so amb el trio mentre en Benny descansava a l’hotel. Al migdia havia tocat una big band al club i calia tornar a ajustar-ho tot una mica per assegurar-nos que al vespre tot estaria com cal. Vam estar tocant una mitja hora, provant diferents temes. Jo havia dormit una estoneta a la tarda i em vaig llevar ple d’energia. A les 7 el local tornava a estar ple, i la gent va tornar a gaudir escoltant els grans hits del seu ídol. Quan vam anar a sopar, li vaig demanar al Benny si li importava que al segon set canviéssim el tema que toquem a trio, que acostuma a ser un arranjament meu sobre “All the things you are”. Com era d’esperar, em va respondre “No, play whatever you like!”. No sé si va ser per això, però en aquest darrer set només va mantenir el primer tema, que sempre és “Horizon ahead”, la balada “I remember Clifford” i el bis, que últimament acostuma a ser “Blues March”. I a canvi va incloure temes que feia temps que no tocàvem, com un dels meus preferits, “Along came Betty”. Des del meu punt de vista va ser un set molt bo, o si més no jo m’ho vaig passar molt bé. I no cal dir que el públic, com sempre, va quedar encantat.
Ara escric des de l’avió que ens porta cap a Vitòria, on demà toquem al Teatro Principal Antzokia, en un concert per al qual no s’han venut entrades. La invitació per a aquesta gala inaugural és només per a aquells que hagin comprat l’abonament per a tots els concerts que es faran al Poliesportiu de Mendizorrotza. Una mica estrany que no es pugui comprar una entrada per veure exclusivament a Benny Golson, sobretot quan els concerts de l’abonament abasten un ventall estètic i estilístic tan divers que va des de The Golden Gate Quartet fins a Jorge Drexler i Omara Portuondo, passant pels M.A.P (Mezquida/Aurignac/Prats) acompanyats de la Banda Municipal de Vitoria-Gasteiz, Danilo Pérez amb Chris Potter i Avishai Cohen o Kamasi Whashington... Veurem.
Comentaris