Ahir vam tocar al mític Bimhuis d’Amsterdam amb el gran Benny Golson.
He d’admetre que el lloc impressiona. Notes el pes de la tradició
jazzística i de música improvisada de la ciutat. No en va BIM ve de
Beroepsvereniging voor Improviserende Musici, de manera que el BIMhuis
és la casa de l’associació professional de músics improvisadors. I les
fotos que hi ha escampades per l’edifici on pots veure la pila de noms
llegendaris que han passat per aquest club històric provoquen un gran respecte. Però alhora he de dir que el públic és entusiasta i generós, de manera que una cosa compensa l’altra.
En Jo Krause
em va confessar que per a ell també era un concert especial. Ell havia
tocat un munt de vegades a l’antic Bimhuis quan havia viscut a
Amsterdam, on hi va passar 12 anys en la seva etapa formativa. Per això,
i pel fet de tocar davant d’un públic on hi havia amics seus d’aquella
època i músics de la ciutat que el van influenciar molt, el del Bimhuis
no era un concert com qualsevol altre. I també hi havia la colònia
catalana d’exalumnes de l’Esmuc: Joan Terol, Xavi Torres, Joan Mar Sauqué, Alba Pujals,... per acabar de posar pressió.
Potser també per això em va costar una mica entrar en el concert i vaig cometre alguns errors absurds que encara no m’explico. De fet, no em vaig començar a sentir una mica més segur fins al tercer tema. Vam començar amb Horizon ahead i Tiny capers, dos temes en Eb amb tempos similars. Això tampoc em va ajudar gaire, perquè gairebé sempre el segon tema és Whisper not, que conec molt bé i que m’ajuda a situar-me. Llavors vam tocar la balada I remember Clifford, on em trobo molt a gust, tot i no estar especialment inspirat ahir a la nit. El tema a trio va ser el meu arranjament de All the things tou are, que em va permetre treure una mica de geni. I llavors sí que vam tocar Whisper not, un dels meus temes preferits de tota la vida i que no em canso mai de tocar. Si fa uns quants anys m’arriben a dir que el tocaria amb Benny Golson segurament no m’ho hauria cregut. Va seguir un Stablemates bastant més ràpid del que és habitual i Now’s the time per acabar, abans del bis que va ser Blues March. He de dir que, malgrat les meves sensacions, en tot moment vaig sentir l’escalf d’un públic que envoltava l’escenari i que omplia la sala de butaques, totes venudes, i que va aplaudir la majoria dels solos amb entusiasme.
Abans del concert li van fer una entrevista al Benny al mateix escenari, on va explicar algunes de les seves històries més conegudes, com ara la de com va compondre Killer Joe, però també d’altres que jo no havia sentit. Em va semblar deliciós el moment en que va explicar que quan li va confessar a Arnett Cobb que ell era el culpable de que decidís tocar el saxo enlloc del piano, a Cobb li van venir llàgrimes als ulls.
Ara ja som a Mainz, on demà tocarem al Frankfurter Hof, un centre cultural amb un aforament d’unes 500 persones i on ja gairebé no queden entrades. Continuarà...
Potser també per això em va costar una mica entrar en el concert i vaig cometre alguns errors absurds que encara no m’explico. De fet, no em vaig començar a sentir una mica més segur fins al tercer tema. Vam començar amb Horizon ahead i Tiny capers, dos temes en Eb amb tempos similars. Això tampoc em va ajudar gaire, perquè gairebé sempre el segon tema és Whisper not, que conec molt bé i que m’ajuda a situar-me. Llavors vam tocar la balada I remember Clifford, on em trobo molt a gust, tot i no estar especialment inspirat ahir a la nit. El tema a trio va ser el meu arranjament de All the things tou are, que em va permetre treure una mica de geni. I llavors sí que vam tocar Whisper not, un dels meus temes preferits de tota la vida i que no em canso mai de tocar. Si fa uns quants anys m’arriben a dir que el tocaria amb Benny Golson segurament no m’ho hauria cregut. Va seguir un Stablemates bastant més ràpid del que és habitual i Now’s the time per acabar, abans del bis que va ser Blues March. He de dir que, malgrat les meves sensacions, en tot moment vaig sentir l’escalf d’un públic que envoltava l’escenari i que omplia la sala de butaques, totes venudes, i que va aplaudir la majoria dels solos amb entusiasme.
Abans del concert li van fer una entrevista al Benny al mateix escenari, on va explicar algunes de les seves històries més conegudes, com ara la de com va compondre Killer Joe, però també d’altres que jo no havia sentit. Em va semblar deliciós el moment en que va explicar que quan li va confessar a Arnett Cobb que ell era el culpable de que decidís tocar el saxo enlloc del piano, a Cobb li van venir llàgrimes als ulls.
Ara ja som a Mainz, on demà tocarem al Frankfurter Hof, un centre cultural amb un aforament d’unes 500 persones i on ja gairebé no queden entrades. Continuarà...
Comentaris