Ahir vam fer el concert de presentació del nostre disc “Ballads” amb la Carme Canela al Jamboree. Era un concert que esperàvem molt, i estava marcat en vermell a l’agenda des de feia setmanes. Quan vaig arribar la Carme ja era al camerino. Només entrar em va dir: “Què? Estàs nerviós?”. Cagundena, com em coneix. I tant que estava nerviós. Vaig començar a posar-m’hi només acabar les classes del matí, quan vaig arribar a casa per dinar. Mentre vaig tenir el cap ocupat en altres coses ni hi vaig pensar, però quan em vaig adonar que el següent que havia de fer aquell dia era anar tirant cap al Jamboree em va començar a agafar aquell rau-rau que em fa sospirar, bufar, rondinar... A la meva edat! Això no es cura, diria que va a més amb els anys, sobretot quan el concert té una importància especial o és amb algun projecte del qual me’n sento partícip i responsable.
Vam estar una bona estona provant so, fins que ens vam sentir còmodes. Però quan va començar el primer passi, com sempre, el so havia canviat. La sala plena mai no sona igual que la sala buida, i això es nota especialment amb el retorn del so, amb la reverb,... El piano del Jamboree comença a estar una mica desajustat, algunes tecles no responen com esperes i les dinàmiques es veuen afectades, hi ha notes que gairebé no sonen i d’altres que, de cop i volta, sonen massa. I això amb un repertori tan delicat com el nostre és especialment molest i desconcertant. Malgrat tot, però, va sortir un set prou digne. En alguns moments diria que vaig tocar massa, crec que això té un nom en anglès, overplay. I en d’altres potser vaig anar a assegurar, sense arriscar més del compte. Sí, evidentment aquí em va afectar això que comentava dels nervis. Per això dic que va ser un set digne, però que no em va satisfer especialment.
Al segon passi vaig sortir més tranquil. Em vaig deixar anar una mica, vaig jugar bastant més i, en general, crec que vam estar tots dos més connectats i més “sueltos”. Vaig poder tenir bones sensacions en molts dels temes del repertori. La veritat és que el públic va estar molt amb nosaltres, tant a les 8 com a les 10. Probablement tot això que explico són paranoies que no afecten tant el resultat final com jo m’imagino, però així és com ho visc. Quan aconsegueixes no interferir excessivament en la música és quan obtens un millor so i una major fluïdesa. Quina llàstima no arribar sempre a aquest estat, a aquest “deixar que passi”. Estic segur que una de les coses que fa que els músics que admiro siguin tan grans és aquesta, que actuen només com a mitjancers, que no interfereixen ni censuren allò que surt. Per arribar aquí no només cal un gran talent, sinó també molta constància, molta dedicació, i la possibilitat d’estar tocant contínuament, cosa que cada cop és més difícil. Però si puc arribar a tenir moments d’aquests en un concert com el d’ahir ja em dono per satisfet.
Deia que amb la Carme vam estar parlant al camerino sobre quan i per què ens posem nerviosos, de quins factors determinen que a vegades estiguis més neguitós del compte. N’hi ha un que a mi m’afecta especialment, que és saber que al públic hi ha alguna determinada persona, i això em pot influir tant negativament com al contrari. A vegades m’ocupa tant mentalment que interfereix totalment en la música. Altres vegades, saber que hi ha algú que valora i aprecia allò que fas em tranquil·litza. Ahir hi havia molta gent coneguda. Van venir amics, alumnes, exalumnes, família,... Molts ens van dir coses boniques. Més d’un ens va confessar que havia hagut de treure el mocador per eixugar-se les llàgrimes, i això és una de les coses més grans que et poden dir quan el teu objectiu principal amb la música és emocionar i emocionar-te. El Pep O’Callaghan em va dir que hi havia moments en que aturava el temps (que és una cosa que jo dic sempre de Messi!). Però si algú podia fer que em posés nerviós de debò si m’hagués vingut a saludar abans del concert, aquest és el gran Marco Mezquida. Per sort, no em va dir res fins després de tocar. Quan el vaig veure allà un cop acabat el segon set em volia morir. Que entre el públic hi hagi un pianista de debò m’afecta enormement, perquè no puc deixar de pensar que està veient totes les meves mancances. Però el sol fet que vagi voler venir a escoltar-nos en un dimarts de pluja i vent em fa immensament feliç. I ell em va dir potser la cosa més bonica de totes. Que es notava l’amor que poso en la música que faig. I he de dir que d’això sí que n’estic orgullós. Hi poso tot el que tinc, tot el que sé i tot el que sóc, i si no hi poso més és perquè no puc. I això sí que em fa estar tranquil amb mi mateix.
Comentaris