Doncs tenia raó el meu amic Josef Svejk,
al Porgy and Bess de Viena no tenen un Steinway, tenen un Fazioli! He
tingut la sort de poder tocar grans pianos al llarg d'aquesta anys, però
m'atreviria a dir que cap d'ells supera la precisió en la mecànica i
l'equilibri en el so d'aquests pianos italians. Tot resulta molt més
senzill de fer en una màquina com aquesta, les escales sonen més
precises, els dits corren més i millor,... I les dinàmiques! Resulta tan
fàcil tocar pianissimo sense por a que
alguna nota no soni... Em vaig estar una estona repetint el do greu,
tant que el tècnic de so em va preguntar si hi havia algun problema o si
sentia algún sorollet que em molestava. "No, I'm just enjoying this low
C!", vaig respondre-li, i es va posar a riure.
El concert va anar molt bé. El local era ple de gom a gom, amb gent
dreta ocupant cada petit racó disponible, entregats des d'abans de
sortir i fer la primera nota. El Jo
estava on fire, supermotivat. La veritat és que tocar en un club té un
plus que els teatres i auditoris no et donen. Sempre ho he dit, la
proximitat del públic et dóna una empenta extra, sobretot quan sents,
com ahir, que t'estan transmetent les seves ganes de compartir aquell
moment amb tu, amb els músics i amb la música. I després del concert, la
inevitable sessió d'autògrafs amb seguidors incondicionals, alguns dels
quals havien fet més de 500 kilòmetres per veure el seu ídol.
Però del concert d'ahir no en destacaria un moment musical. En un moment de la nit, el Benny presentava un dels seus temes dient que no tenia cap història al darrere i que l'havia escrit en mitja hora. Un cop acabat no se li acudia cap títol, simplement dues paraules sense sentit: Whisper not. Quan les va pronunciar es va sentir un crit i una ovació que em va posar la pell de gallina, i encara em costa contenir les llàgrimes ara que rememoro el moment. Potser estic una mica tou, la nit anterior havia dormit molt malament i estava molt cansat, una mica emboirat per qüestions alienes a la gira. Però aquests moments fan que t'oblidis de totes les cabòries i que només puguis dir gràcies a la vida per donar-te oportunitats com aquesta.
Avui volem cap a Hamburg, toquem a la sala gran de l'Elbphilharmonie, amb capacitat per a 2100 espectadors i les entrades anticipades exhaurides. Fa unes setmanes pensava en com m'ho faria per veure la final de la Champions després del concert... Ja no tinc aquest problema.
Però del concert d'ahir no en destacaria un moment musical. En un moment de la nit, el Benny presentava un dels seus temes dient que no tenia cap història al darrere i que l'havia escrit en mitja hora. Un cop acabat no se li acudia cap títol, simplement dues paraules sense sentit: Whisper not. Quan les va pronunciar es va sentir un crit i una ovació que em va posar la pell de gallina, i encara em costa contenir les llàgrimes ara que rememoro el moment. Potser estic una mica tou, la nit anterior havia dormit molt malament i estava molt cansat, una mica emboirat per qüestions alienes a la gira. Però aquests moments fan que t'oblidis de totes les cabòries i que només puguis dir gràcies a la vida per donar-te oportunitats com aquesta.
Avui volem cap a Hamburg, toquem a la sala gran de l'Elbphilharmonie, amb capacitat per a 2100 espectadors i les entrades anticipades exhaurides. Fa unes setmanes pensava en com m'ho faria per veure la final de la Champions després del concert... Ja no tinc aquest problema.
Comentaris