Dimecres, 18-12-2013
Vaig arribar al Jimmy Glass a dos quarts de
vuit, després de cinc hores de classes al Taller i de tres hores d'Euromed. El
concert començava a les nou, o sigui que no vam tenir gaire temps per assajar.
El just per passar uns quants temes del Peter (melodia, un chorus de solo i
melodia final) i de pactar alguns standards. El local estava ple, però potser em
va semblar que no estava tan "a rebentar" com quan hi vaig tocar per
primer cop amb el Jesse Davis. Abans de començar, el Xevi, l'amo del club, ens
va presentar i va dedicar el concert a la memòria de Jim Hall, que havia sigut
professor del Peter. Després vaig saber que van fer un concert junts pocs dies
abans de morir.
Al principi del concert em vaig sentir molt a
gust, però en els dos darrers temes del primer set vaig perdre una mica la
direcció. Un era Darn that dream, una
balada que m'encanta, però en la qual no vaig arribar a entrar, i l'altre un
blues en Bb. A sobre, al baixar de l'escenari em vaig trobar l'Albert Sanz, un
pianista a qui admiro per la seva naturalitat i per l’aparent facilitat amb què
fa fluir la música, i em va dir que havia arribat tard i que només havia sentit
dos temes...
El cas és que quan vam començar el segon passe
em vaig oblidar de tot i vaig tornar a sentir-me còmode. Tenir el Peter
Bernstein a dos pams i sentir com fraseja, com harmonitza i reharmonitza, fins
i tot com acompanya, és un plaer i un privilegi que no sé si mereixo. I, per si
això fos poc, cap al final va arribar el Perico Sambeat (jo em creia que fèiem
tot el concert amb ell, però es veu que no, que ja estava previst i anunciat que
al Jimmy tocàvem a quartet), i amb ell vam tocar I'm getting sentimental over you i What is this thing called love.
Tot feia presagiar que les nits que ens
esperaven al Jamboree serien per no oblidar-les, i me'n vaig anar a dormir
cansat però molt i molt content. La veritat, però, és que no vaig dormir gaire
bé. La sensació que tinc (encara que ja sé que no va ser així) és que gairebé
no vaig dormir; em vaig passar tota la nit sentint el so, les línies
melòdiques, els acords, les conduccions de veus i els temes del Peter
Bernstein.
Divendres, 20-12-2013
Quan vaig arribar al Jamboree el Peter estava
provant l'ampli i, la veritat, no se'l veia gaire content. No parava de remenar
els botons i de fer que no amb el cap. Llavors va veure que hi havia un altre
amplificador i va dir "It can't be worst". La cara que se li va
quedar al comprovar que estava equivocat i que, efectivament, el segon
amplificador era encara pitjor que el primer era tot un poema. Sincerament, no
puc entendre que vingui el Peter Bernstein i no hi hagi un ampli a l'alçada de
les circumstàncies. És com si ve el Brad Mehldau i no s'afina el piano.
Sigui com sigui, vam provar els temes amb el
Perico i vam fer un primer passe que va estar prou bé, una mica fred per al meu
gust, com molt mesurat, potser massa pla i amb poca volada, tot i que la música
crec que hi va ser. Però això, evidentment, és una percepció personal (sempre
ho és). Ho vaig comentar amb l'Esteve i ell ho veia diferent. El cas és que el
segon passe va ser més enèrgic, amb més trempera, més calent. M'agradaria
sentir el concert gravat per comprovar si aquesta sensació que vaig tenir
mentre tocava s'ajusta al que m'imaginava que estava sonant, si el que toquem s’assembla
al que m'agrada sentir quan estic de públic en un concert o si està massa influenciat
(que no hi estigui gens m’imagino que és impossible) pel fet d'estar tocant, d’estar
involucrat en la música que estem creant al moment.
Va ser una putada que el Peter no estigués a
gust amb el so. Va haver-hi un moment que se'm va girar i em va dir "I
can't play chords". Jo sempre esperava al començament dels solos del
Perico per si ell els volia acompanyar, fins que em va fer entendre que no és que
no volgués, és que no podia. I perdre's els seus acords és perdre's una part
importantíssima de la seva música. Suposo que és com si a mi em fessin tocar
només amb una mà. I, malgrat tot, crec que la música va estar bé, que no va ser
un mal concert. Com em va comentar l'endemà un ex-alumne que va repetir els dos
dies, va ser un bon concert, però l'estrella de la nit, malauradament, no va
poder brillar.
Dissabte, 21-12-2013
Per sort, quan vaig arribar al Jamboree vaig
veure que el Peter estava provant un Fender Twin Reverb. La nit abans ja vam comentar
amb l'Ignasi que s'havia de mirar de solucionar el tema de l'ampli. Fins i tot
el Jordi Farrés, quan li vaig explicar com havia anat la nit anterior, es va
oferir a portar el seu. Afortunadament, però, la gent del Jamboree es va moure
per trobar l'amplificador que la ocasió mereixia.
Així doncs, durant els dos passes de dissabte
vam poder gaudir del Peter en el seu esplendor. Ho he comentat amb més d’un
aquests dies, jo el considero un dels millors guitarristes del moment sense cap
mena de dubte. Melòdicament, tot el que toca és bonic, el fraseig sempre té una
direcció, quan es posa a fer acords no es pot aguantar i rítmicament és
impecable.
Vam tocar alguns temes dels que havíem fet en
els dos passes de divendres, en els quals no vam repetir cap tema, amb alguna
lleugera variació. Vam acabar el primer set amb Sandu, un blues en Eb. No em venia massa de gust fer un solo, de
manera que li vaig cedir el torn a l’Ignasi. Però després del seu solo no van
entrar la melodia i vaig haver de fer-lo tant sí com no. Doncs resulta que per
al Jordi Farrés i la Núria va ser el meu millor solo de tota la nit! El Peter i
el Perico es van marcar un Prelude to a
kiss que tallava la respiració, i al segon passe vam fer un Old Folks que em va semblar preciós. I
tant divendres com dissabte vam tocar un dels hits del Peter, Jive coffee, un cinc per quatre basat en
l’harmonia de Tea for two, i un tema
preciós del Perico que es diu Mirall.
El Jamboree es va omplir cada nit, i van venir
un munt d’alumnes, ex-alumnes (alguns que feia anys que no els veia) i amics.
Era d’esperar, tocant amb aquests dos animalots! Em sembla que mai havia tingut
tantes respostes a un mailing anunciant un concert, tant de gent que em deia
que ens veuríem al Jamboree com de qui em comentava el greu que li sabia
perdre’s un concert així, perquè eren fora o perquè tenien altres compromisos.
I, com ja he comentat, alguns fins i tot van repetir! Nits com aquestes són les
que fan que dedicar-se a la música valgui la pena, malgrat els sacrificis, les
menjades de tarro i les crisis (i no em refereixo només a les econòmiques).
Foto, Antonio Porcar
Comentaris