Avui faig un post doble, però és que aquests dos bolos han sigut seguits i no he tingut temps d'escriure sobre el primer que ja he fet l'altre.
Ahir vam tocar a Logroño amb la Carme i el trio. Era l'acte inaugural dels cursos d'estiu de la Universitat de La Rioja i ni el públic era el que acostuma a anar als concerts ni la sala tenia el caliu d'un club, però tot i això la gent va sortir molt contenta del concert, així ens ho van fer saber amb els seus comentaris i amb els respectuosos i càlids aplaudiments després de cada tema.
M'agrada quan el públic no és l'habitual i, malgrat que la música que fem no és la que estan acostumats a sentir, notes que els atrapes amb la reinterpretació d'alguna cançó que coneixen, o amb algun tema que els és desconegut però que els atrau pel seu ritme, o perquè té una melodia bonica, o perquè no es podien imaginar que es pogués fer una música tan diferent a la que potser s'esperaven. Va passar una cosa similar a Tortosa, tot i que allà potser hi havia més gent que sabia el que anava a veure, com ara el David Espinós, que ens va saludar al final i ens va confessar que segueix la nostra música des de fa anys.
Vam estrenar dos temes nous que són una delícia, Irene, una cançó molt alegre de Caetano Veloso, i Ana e eu, de Lenine, un altre cantautor brasileny que desconeixia però que intentaré conèixer més a fons, perquè el tema és una preciositat. Ja ho va dir la Carme, aquest és un repertori que està viu, perquè temes amb nom de dóna n'hi ha per donar i vendre, i en podem anar afegint i traient a mesura que anem tocant i veient en quins estem més còmodes i quins no ens satisfan tant.
I avui hem tornat de Logroño i el Marko, el David i jo hem canviat radicalment de registre per tocar al Jamboree amb el Dani Pérez i el Miguel Fernández els temes del seu nou disc. La veritat és que n'ho he passat molt millor del que preveia.
Les composicions del Miguel no són senzilles, precisament, i només hem fet un mini-assaig a la tarda, poc abans del concert, o sigui que no es pot dir que anés segur amb el repertori. Però aquests tios escolten tan i interioritzen tan la música que és molt fàcil deixar-se anar, no cal patir per res, sempre ens trobem en un lloc o altre.
És clar que hi ha hagut misteris, però hi ha hagut temes que han sonat de puta mare.
I una de les coses que més m'ha agradat ha sigut tornar a tocar amb el Dani. No hem tocat tantes vegades junts, però és dels pocs guitarristes amb els que no cal preocupar-se a l'hora d'acompanyar; tot sóna, tot empasta, els voicings, el so, el ritme... Quin gust, no hi havia res que fes nosa, era com si quan tocava un acord hi hagués una extensió del meu so, i jo mirava de fer el mateix, superposar-me al so del Dani, fer un entramat sonor conjunt. Només per això ja ha valgut la pena, però a més crec que els temes han sonat molt compactes, hem sapigut trobar-li el sentit a les formes, als canvis de compàs, als calderons, a les cadències,... En definitiva, molt gratificant.
Comentaris