Els que llegiu de tant en tant els posts que escric al blog sabeu que acostumo a escriure sobre alguns dels concerts que faig. De tant en tant, escric sobre concerts que vaig a veure. I molt de tant en tant escric sobre altres coses que em motiven a fer-ho.
Vinc de passar dos dies a l'Empordà. Ahir la Mireia, la meva filla, cantava al concert final de "Com sona l'ESO", una iniciativa fantàstica que ja va per la quinzena edició, una trobada d'alumnes d'instituts d'arreu dels països catalans per preparar durant tres dies un concert amb la participació de més de mil cantaires i músics. Aprofitant que el concert era a Torroella de Montgrí, vam decidir passar la nit a l'Estartit i gaudir d'un parell de dies de relax.
Així és que ahir vam aprofitar el viatge per aturar-nos a dinar a la Taverna Cal Barber, un lloc entranyable a Sant Antoni de Calonge, portat pel Pere, la Mercè i les seves filles, la Mariona i la Berta, una gent collonuda que s'estimen el que fan i que et fan sentir com a casa. La Taverna és al passeig de Sant Antoni, davant mateix de la platja. Feia un dia collonut i vam seure en una taula a la terrassa, de cara al mar. Vam menjar uns entrants i un arròs amb calamars, favetes i gambes deliciós, acompanyat d'un Flor d'Albera, i rematat amb un recuit de la Juanita exquisit i un cafè dels millors que he tastat en anys.
I avui ens hem arribat fins a l'Escala. Després de fer una volta pel poble i de comprar un pot anxoves (com no), hem entrat en un celler per comprar vi de l'Empordà i, com que s'acostava l'hora de dinar, hem preguntat a la mestressa on podíem menjar alguna cosa sense haver-nos d'entaular massa ni fer un gran àpat. Crec que mai li podrem agrair prou la recomanació que ens ha fet, referendada per una parella de joves del poble que ens han dit que no ho dubtéssim. De manera que hem dinat a Cal Galan. Hem demanat unes anxoves de l'Escala, preparades per ells mateixos, uns musclos al vapor, una amanida amb tonyina i, aconsellats expressament per la mestressa del celler, uns calamars guisats excel·lents. Quan ja ens disposàvem a demanar uns cafès, el cambrer ens ha dit que tenien recuit de drap d'Ullastret, oferiment al qual no ens hem pogut negar. I, el que són les coses, ara estic escrivint això gràcies als consells d'una dona (la del celler) i d'un home (el cambrer) que no coneixia de res i que m'han fet viure un moment màgic. Perquè en aquell petit restaurant, on jo probablement no hauria entrat, aquell recuit que jo no pensava demanar m'ha fet venir llàgrimes als ulls, literalment. M'ha fet recordar quan, al concert de Keith Jarrett de fa uns anys a Perelada, tot va ser sentir les seves primeres notes i no poder contenir els llagrimots que em queien galtes avall.
La qual cosa em demostra un cop més que amb el menjar, com amb la música, no sempre calen grans elaboracions o sofisticacions, arranjaments complexos o palles mentals. Només calen bons ingredients preparats amb saviesa, bones melodies que t'arribin directament a allò més profund de l'ànima i que et regirin els sentiments sense que hi puguis posar remei.
Comentaris