Fluir o no fluir, aquesta és la qüestió


En el darrer article parlava de la facilitat o la dificultat d'entrar en la música, de deixar que flueixi sense esforç, i de com m'afecta això a l'hora de tocar. He rebut alguns mails i comentaris al facebook, tant públics com privats, al respecte d'aquest tema, i m'he animat a seguir escrivint sobre això. De fet, volia comentar un parell de bolos dels quals no vaig escriure en el seu moment, tot i que havia pensat a fer-ho.

Fa unes setmanes vam tocar amb Triángel (el trio de Ramón Ángel Rey) al Festival de Miranda de Ebro. L'endemà mateix tocàvem amb el mateix grup i el mateix repertori al Jamboree. I les sensacions van ser totalment diferents, fins i tot diria que oposades. Tot el que dissabte a Miranda era nervi, tensió, dificultat per tocar amb naturalitat, esforç per fer que les coses sonessin d'una determinada manera, diumenge al Jamboree es va convertir en sensació de llibertat, fluidesa, comunicació, flux d'idees noves,... Quina era la diferència? D'una banda potser podríem parlar del so i del local: el Jamboree és un local petit, toquem molt a prop, el so és més recollit; a Miranda el local era gran, el so era dispers, tocàvem més lluny entre nosaltres i del públic, depeníem més dels monitors,... Però el que jo crec que a mi em va influir més va ser el factor mental. A Miranda ens estaven esperant per escoltar el nostre projecte, era un Festival (encara que no fos un gran festival, aquesta paraula té les seves connotacions), el dia anterior havien tocat la Sílvia Pérez Cruz amb el Colina i l'Albert Sanz, un pianista a qui admiro profundament,... Al Jamboree, un diumenge, no hi havia gaire gent, part del públic era allà sense saber exactament amb què es trobaria,... Vaig tocar sense cap mena de pressió, bàsicament perquè jo mateix no me'n vaig posar.

Una cosa semblant em va passar en el darrer bolo, a Sant Cugat, a trio amb el Matthew Simon i el Rai Ferrer. El repertori eren tot standards (excepte un blues amb pont del Matthew), el concert era al cafè de l'Auditori, el local era ple de gom a gom però l'ambient era distès. Vaig tocar molt a gust, em sentia comodíssim, les idees venien sense cap esforç.

Crec que hi ha un parell de coses que m'afecten especialment. El públic i els músics amb qui toco. Sobre el públic, a vegades saber que hi ha algú en particular em fa sentir més segur o menys. Per exemple, si sé que entre el públic hi ha algun músic a qui admiro, això em fa estar massa pendent de què pensarà sobre el que toco i, és clar, m'afecta negativament. En canvi, si sé que hi ha algú que aprecia el que faig, em fa sentir més segur i toco millor o, com a mínim, més tranquil. De la mateixa manera, quan toco amb músics dels que considero "de debó" (els que toquen igual que caminen, parlen o respiren, els que segurament no tenen tantes cabòries i que fan música d'una manera natural) jo mateix em poso pressió al damunt. I, tot i que de vegades aconsegueixo superar aquesta pressió perquè tocar amb ells és molt més senzill, perquè ho fan tot fàcil, a vegades em supera aquest desig d'intentar tocar com penso (erròniament) que ho hauria de fer. I, segurament, aquí és on rau l'error, en intentar fer alguna cosa enlloc de fer el que ve d'una manera natural.

Sé que amb aquestes confessions algú pot pensar que estic posant al descobert les meves febleses. M'és igual, em sembla que la gent que em coneix em valora pel que sóc i per com sóc. I suposo que el que em té en consideració ho seguirà fent, i al que no li agrada tant el que faig no el faré canviar d'opinió per més que em justifiqui amb paraules. La música parla per sí sola. Si escric això és per ajudar-me a mi mateix a entendre'm i a trobar solucions a temes que em capfiquen. I si ho faig públic és perquè m'agrada enriquir-me i aprendre amb les aportacions i els comentaris que rebo, i també perquè potser això pot ajudar a algú altre.


Comentaris

Marta Pugès (fisioterapeuta especialista en artistes i psicomotricista) ha dit…
És molt interessant tot el que comentes. Deixa'm que et digui, però, que no són les teves febleses. El que expliques és la relació directa entre el cos i la ment i és una relació que tota persona humana té. Les emocions són necessitats com el menjar i el beure i no les podem escollir el que si que podem triar és què fem amb elles però per poder escollir primer necessites aprendre a escoltar-les.
El músic té una gran facilitat a escoltar el seu so i el que transmet (en general) però a vegades s'oblida que el cos es troba en unes altres emocions i el pot portar a un bloqueig que li dificulta expressar el què s'havia proposat o que fins i tot el pot portar a una lesió física.
Des del meu punt de vista professional (fisioterapeuta especialista en artistes i psicomotricista) sempre he considerat que per facilitar la feina al músic cal que tingui un molt bon coneixement del seu cos (físic, emocional i social) perquè d'aquesta consicència en pugui treure un òptim rendiment igual que un esportista d'elit.
Joan ha dit…
Gràcies pel teu comentari, Marta.

Certament, mai he tingut prou cura del meu cos, no només a l'hora de tocar, sino en el dia a dia. Per exemple, sóc conscient que la meva postura a l'hora de seure no és la més adequada, però no només al piano, sinó també quan sec a taula per menjar o en qualsevol altra situació. El mateix em passa amb la meva postura al caminar, o amb les espatlles. De tant en tant m'adono que no les tinc relaxades, que estic fent força per mantenir-les en una determinada posició enlloc de dixar-les caure. En fi, que sóc un desastre, però em sembla que no hi puc fer gaire cosa més a aquestes alçades. Potser vaig errat, no ho sé.

Sigui com sigui, tens raó quan dius que les emocions no es poden escollir. El que m'agradaria és aprendre a controlar-les millor. Potser algun dia me'n surto. Gràcies un cop més per llegir i per interessar-te, fins aviat.
Dani comas ha dit…
Ara fa dotze anys llegia en una "postalcard" d'aquestes que et regalen que "La única barrera que existeix ets tu, només cal que aprenguis a saltar-la".

Segueixo recordant-la.
Marta Pugès (fisioterapeuta especialista en artistes d'escena i Psicomotricista) ha dit…
No es mereixen Joan! Sempre és interessant intercanviar opinions!

Respecte als teus nous comentaris deixa'm que et digui que per poder canviar alguna cosa primer se n'ha de ser conscient i pel què expliques ets més conscient de la teva postura que moltes altres persones al món! Així doncs penso que SI que pots fer moltes coses a aquestes alçades i t'animo a experimentar-les! Si vols Jo et puc ajudar!

La pregunta interessant, però, és...Com és una bona postura?

El que he descobert al llarg dels anys és que el problema més greu és el desconeixement de l'anatomia i la fisiologia del cos. Quan estudiava piano recordo que sempre s'em deia que la millor postura era la relaxada o distesa i ara com a professional de la salut que sóc et puc assegurar que aquesta visió de la postura és errònia i pot ser fins i tot nociva.

Sempre és interessant parlar d'aquest tema amb els músics.

Vull deixar-te un concepte clar: el TO MUSCULAR.
El to muscular és l'estat permanent de contracció d'un múscul. Pot ser més alt o més baix i varia en cada persona i segons el moment en què es troba. Només desapareix amb la mort de l'individu o amb la denervació local.
El To està íntimament relacionat amb les emocions. Així doncs una variació en el to muscular implica una variació en la postura. És aquest vincle el que ens ho posa tant difícil. Aleshores quina és la solució? El coneixement!

Cal tenir coneixement de qui sóc, com sóc, com estic, què vull fer,... és a dir cal conèixer's millor a un mateix (física, psíquica i socialment).

Tal com cita el Dani Comas "la única barrera que existeix ets tu, només cal que aprenguis a saltar-la". Deixa'm que hi afegeixi que només podràs saltar-la quan et coneguis a tu mateix i t'acceptis tal i com ets.

Les emocions no es poden escollir ni controlar. Les emocions venen i l'únic que podem fer és escoltar-les, acceptar-les i donar-los una sortida.
Joan ha dit…
Sé que la barrera sóc sovint jo mateix, estic en el camí d'aprendre a saltar-la, a veure si me'n surto. Gràcies pel teu comentari, Dani!

I fa temps que intento conèixer-me millor a mi mateix, intueixo que és la manera de poder aconseguir fer el salt. En part, suposo que per això escric.

Gràcies un cop més a tots dos pel vostre interès.
Anònim ha dit…
Hola Joan, felicitats per la música i felicitats pel blog! felicitats i gràcies :)
Tot un plaer escoltar-te i llegir-te.

És molt important això del que parles aquí, i penso que ho fas d'una manera molt natural i fluida :) a tots ens passa, ara mateix escribint em passa, sóc conscient de que t'escric i vull comunicar-me però no sé ben bé com... la forma... i la cosa que vull dir... saps? la diferència amb la música és que el moment present és compartit, la simultaneitat, l'acord...

Això que descrius tant bé no és un problema, és una realitat, un engranatge: l'hemisferi cerebral esquerre fa l'anàlisi i l'hemisferi dret la síntesi, són processos simultanis, no cal que eliminis el pensar el que hauries de fer, és necessari, i ja ho fas això de fer el que ve d'una manera natural, ets un gran músic!
Joan ha dit…
Gràcies pel teu comentari, visitant anònim. Però segueixo pensant que quant menys pensem millor, si més no a un cert nivell. Està bé tenir una idea clara del missatge que vols expressar, però no pots pensar en les lletres que formen cada paraula que vols dir. Aquesta és la sensació que odio quan estic tocant. Això pot ser útil i adequat quan escrius, però no quan parles. Crec que és un aprenentage, quan estudies està bé saber les notes que vols tocar, i treballar-ho, però a l'hora de la veritat el millor és deixar-se anar i esperar que el missatge surti amb fluidesa.

Sigui com sigui, agraeixo molt les teves opinions i les teves amables paraules, em fa feliç que t'agradi escoltar-me i llegir-me. Cada cop és menys habitual trobar comentaris al blog avui que amb Facebook tot és molt més immediat. Fins ben aviat.