Exhaurides les localitats abans de començar. Com vols que no em posi nerviós? No hi ha manera, per més que m'ho proposi, cada vegada que toco a casa em sento més pressionat que mai. Per què? Possiblement perquè se que hi ha molta gent que no ve per la música, venen per veure'm a mi. I això em dóna un plus de responsabilitat malaltissa. Què pensaran? Els agradarà, això que faig? No ho trobaran molt extrany?
Potser per això no m'he aconseguit deixar anar fins ben entrat el concert, de la meitat en endavant. I potser perquè ara feia bastant que no tocàvem. I potser perquè el Bori ha aparegut a les set i no hem pogut provar ni una nota junts.
En fi, malgrat tot hi ha hagut moments bons, el David m'ha dit que s'ho havia passat molt bé i la Maria que l'hi havia agradat molt (i això sí que és notícia, perquè m'ho ha dit tot just acabat el concert i sense que jo li preguntés res, o sigui que realment li deu haver agradat molt).
Ara a esperar els bolos de la gira Ressons, a veure si em sento més tranquil i puc disfrutar més des de la primera nota.
Comentaris
Quan vaig entrar, tal i com m'havia passat la nit abans, i tantes altres nits d'aquest hivern, vaig tornar a sentir l'esglai que invariablement em provoca la sala buida. La por d'haver d'encarar uns músics decebuts, la tensió d'haver de decidir en quin moment aplaudir... (per sort, sempre hi ha algú més entès que jo, i la responsabilitat acaba sent, si més no, compartida).
Com i quan la música va desfer aquesta gelor interior, no ho sé. Però va ser un fenòmen col.lectiu a la sala, que es va reproduïr en cada un dels pocs ( bons!) assistents i, pel que podíem veure des de baix, també en cada un dels músics.
Ja que el David no s'està de fer servir un to emotiu i privat en el seu comentari, deixeu-m'hi apuntar a mi també. A la introducció de piano del segon tema de la segona part (My one and only love, potser?), vaig començar a plorar com un animal. A llàgrima viva.
Davant meu, un altre espectador es posava les mans al cap mentre el sacsejava negant,incrèdul, la realitat que penetrava per les seves orelles. I suposo que aquestes mostres eren generals per tota la sala, però altra feina tenia escoltant-vos per anar-me fixant en els veïns.
Total. Que si a Lourdes s'hi fan miracles, vosaltres els vàreu fer ahir a Terrassa, convertint cada espectador en cent i cada nota en mil. Al final, algú o altre us ho havia d'agraïr, i tu Joan em vas servir la oportunitat amb safata
amb el 'pocs i bons'.
Gràcies per la música. No hi ha res més a dir.