Escric aquestes ratlles de matinada, amb la petjada que m’ha deixat el concert d’aquesta nit encara fresca.
Podria parlar de la bellesa de la música de Maria Schneider. De com combina textures de gran complexitat amb melodies precioses. De com és capaç de crear moments de gran tensió que donen pas a passatges d’una tranquil·litat i d’una calma absoluta. És al·lucinant observar com la seva música es va transformant, canviant de densitat, de ritme, de textura, de color.
Podria parlar de com s'ha acoblat perfectament el so de la big band al cante d’Antonio Lizana, que, a més, ha posat lletra a molts dels temes que han interpretat.
Podria parlar de l’emoció que m'ha produït adonar-me, en un moment ja avançat del concert, que vuit dels components de la banda (vuit!) havien sigut alumnes meus anys enrere. Músics amb un talent excepcional, persones boniques, amb la major part dels quals no només he compartit aula, sinó també escenaris i vivències úniques en múltiples ocasions.
Però, per sobre de tot, vull parlar del miracle de l’existència d’una entitat com Clasijazz, que és escola, associació d’amants de la música, sala de concerts (per on han passat artistes de primera classe mundial), que té la seva pròpia big band, i que ha aconseguit que la dirigeixi i que escrigui música per a ells ni més ni menys que Maria Schneider (qui, per altra banda, no pot amagar que està encantada d’haver-se deixat “enredar”).
L’artífex d’aquest miracle, el gran Pablo Mazuecos, ha pujat a l’escenari per tocar el bis d’aquesta nit i per adreçar-nos unes paraules amb una emoció tan encomanadissa que, almenys a mi, m’ha fet posar un nus a la gola. I és que tant ell com ella són capaços de fer una cosa que no està a l’abast de tothom: imaginar, somniar, perseguir melodies i projectes, i treballar, treballar i treballar per aconseguir que es facin realitat. I que nosaltres en puguem gaudir.