Ahir, quan ens van anunciar que el concert començaria amb tres quarts d'hora de retard per incidències en els vols que portaven Sullivan Fortner a Barcelona, algú em va dir que clar, arribant tan just per tocar, sense pràcticament ni poder provar el piano, tocaria qualsevol cosa, el primer que li passés pel cap. Jo li vaig respondre que això hauria estat també així si hagués arribat a l'hora.
Efectivament, quan va sortir a l'escenari, tot just un quart d'hora després de que el taxi que el duia des de l'aeroport el deixés caure a l'auditori del Conservatori del Liceu, el primer que va fer va ser dir-nos que havia sigut un infern de dia, que havia hagut de matinar, que havia passat el dia de retard en retard, que encara no sabia ben bé què tocaria i que, de fet, la última cosa que li venia de gust en aquell moment era posar-se a tocar. I, malgrat tot, el que va venir després va ser, com era d'esperar, un concert meravellós.
El que trobo més al·lucinant del pianisme de Sullivan Fortner, més enllà del seu virtuosisme aclaparador (sempre al servei de la música), és aquesta capacitat que té de sobreposar capes simultànies de melodies i contramelodies, passant-les d'una mà a l'altra, per tot el registre del piano, fent-les cantar totes en la seva mida justa. A banda del seu coneixement de tanta història de la música, en el sentit més ampli del terme. I, com no, el fet que en un mateix concert pugui provocar tantes emocions, des del somriure a la melangia, passant per l'eufòria, la tristor, la incredulitat o la riallada oberta.
Crec que ja he comentat algun cop, i ho parlàvem en acabar el concert, com en som afortunats d'haver nascut en la mateixa època que ell i de poder-lo gaudir, previsiblement, encara durant molts anys més. Ahir l'auditori, incomprensiblement, no era ple. Jo, per poc que pugui, no em penso perdre cap ocasió de veure'l tocar si el tinc a prop. Faríeu bé de no deixar passar l'oportunitat la propera vegada que vingui a Barcelona, estic segur que cada cop serà més car de veure.