Dilluns vaig fer les últimes classes d'aquest curs.
M'agrada la meva feina. M'agrada molt. És veritat que a vegades em cansa, i em fa mandra, però sovint és per qüestions no relacionades estrictament amb el que passa a l'aula. Quan estic fent classe, normalment, estic tan posat en allò que escolto i en allò que podria aportar que m'oblido de tota la resta. I és molt gratificant observar-ne els resultats.
Al llarg de tots aquests anys he tingut la sort de veure passar molt de talent per davant dels meus ulls. Però fer classes a algú molt dotat per a la música no té cap mèrit. És fantàstic, no ho negaré, i sovint és una delícia escoltar aquest tipus d'alumnes cada setmana. Però no cal fer gran cosa, més enllà d'obrir-los algunes portes i seure a esperar que vagin fent el seu camí. Com diu un company, n'hi ha que tocarien igual encara que qui els donés classes fos un pollastre.
El que realment m'omple de veritat és veure com puc ajudar als que tenen dificultats. I aquest curs n'he tingut més d'un exemple, d'això. Intentar posar-se a la pell de l'altre i anar veient com, a partir del que es treballa a classe i del seu esforç personal, acaba donant molt més del que ni ell mateix ni tu podíeu preveure en un principi, no té preu.
Gràcies a tots els meus bons alumnes (no cal dir noms, ells ja saben qui són) per fer-me la vida més feliç. Ens veiem el curs que ve!