Dissabte vam tocar amb el quartet al Cafè del Teatre de l'Escorxador, en el marc del festival Jazztardor de Lleida. Molts dels temes del concert ja havien sonat en aquesta mateixa sala, perquè ja hi havia tocat anteriorment amb la Carme Canela (Iris), amb el Nou Nonet (Rubato), o amb el gran Benny Golson (Whisper not, Along came Betty). I d'altres temes com La broma els havia tocat al River Cafe, el local que hi havia a principis dels 90 al Parc dels Camps Elisis, tocant al riu Segre, i que llavors portava el Toni Revés, qui ara està al capdavant del Cafè del Teatre. Roda el món i torna al Born.
Ens vam sentir molt a gust a l'escenari. El so, en contra del que m'havia passat sovint en aquest local, era molt bo, i això ens va fer sentir còmodes. Vam sonar junts, vam poder empastar bé, i crec que vam oferir una bona versió de nosaltres mateixos. Recordo que anys enrere hi havia un tècnic en aquesta sala (no en diré el nom, tot i que el recordo perfectament) d'aquells que et podien destrossar el concert. A banda de ser un inepte, era prepotent i maleducat. Per això va ser una agradable sorpresa tenir un so tan cuidat. Alguns dels assistents em van dir que no recordaven un concert que sonés tan bé allà, i que fins i tot el piano semblava un altre.
El piano en qüestió és un Yamaha vertical, amb molta batalla i una mecànica molt donada, excessivament tova. Això, combinat amb el fet que vaig tocar gairebé tot el concert amb el pedal de l'esquerra premut, per buscar un so més arrodonit, va fer que no em sentís especialment precís rítmicament. Però estava ben afinat, i vaig intentar evitar el registre agut, amb la qual cosa crec que vaig aconseguir que sonés amb prou dignitat.
Vull donar les gràcies a tota la gent de Jazztardor i del Cafè (Josep Ramon, Anna, Abel, Toni) per posar-nos-ho tan fàcil i per tractar-nos tan bé. La setmana que ve tenim dos concerts més amb el quartet, per acabar un novembre de somni. Quina alegria, la veritat.
Comentaris