No em queden paraules per definir què representa per a mi assistir a un concert de Sullivan Fortner. Sé que pot sonar exagerat, però crec que estem davant d'algú que marca un punt d'inflexió en la història del piano jazz modern, com ho van fer abans Thelonious Monk, Bill Evans, Keith Jarrett o Brad Mehldau. Que, alhora beu de les fonts de la tradició d'Art Tatum o Errol Garner. I que fa tot això a la seva manera, trencant motllos i sense (aparentment almenys) cap altre pretensió que la de divertir-se i servir a la música alhora.
A la masterclass de la tarda va donar mostres del seu compromís, del seu amor per la música. I va explicar que, en la gira de tres setmanes que començaven ahir amb el trio, s'havien marcat com a objectiu tocar un repertori que sortiria d'una llista de trenta temes que no havien tocat mai abans.
Efectivament, durant l'hora i mitja llarga que va durar el concert (i que em va passar volant) van afrontar un repertori amb algun tema propi combinat amb composicions de Monk, Mingus, Duke Pearson,... A banda d'una versió del Dos gardenias simplement espatarrant, i d'un bis dedicat a D'Angelo, de qui va conèixer la seva mort ahir poc abans del concert.
Es podia notar que era el primer cop que tocaven algun d'aquests temes, però això és igual quan el que es busca (com va comentar també a la masterclass) no és la perfecció i la seguretat, sinó la frescor, la diversió, la comunicació, el risc,... I això no és tampoc cap impediment per quedar atònit davant del desplegament de recursos, tant tècnics com artístics o estilístics, que ens regala Sullivan Fortner en cada concert seu. Més aviat al contrari.
Comentaris