Quan arriba l’estiu és inevitable que proliferin els concerts a l’aire lliure. Entenc que és agradable per al públic, i que és una manera d’acostar el jazz a tothom, de fer-lo més accessible. Però també és clar que no és el marc ideal per a aquesta música que fem.
Dissabte vam tocar amb el quartet al Festival de Jazz d’Escaldes-Engordany, a Andorra. Fins al migdia va ploure, semblava que hauríem de suspendre i passar el concert a la nit, després del de la Cécile McLorin Salvant, a la sala Prat del Roure. Però a primera hora de la tarda va sortir el sol, i a les cinc van començar a muntar l’escenari per fer el concert a la Plaça Coprínceps, com estava previst.
La veritat és que no vam estar còmodes. Ja sabeu que no m’agrada gaire tocar depenent massa de la sonorització, però evitar això en un espai obert és del tot impossible. He de dir que vaig aconseguir abstraure’m del so que m’arribava de fora, i crec sincerament que me’n vaig sortir prou bé, tocant amb fluïdesa malgrat sabia que no estàvem donant el millor de nosaltres i que el quartet podia sonar molt millor.
Després vam anar a veure el concert de la Cécile amb Sullivan Fortner, Yasushi Nakamura i Kyle Poole, i vaig pensar que ells, probablement, estaven fent el mateix que havia fet jo poc abans. Perquè el so, en aquella sala enorme, tampoc era el més adequat. Un excés de greus feia que fos difícil de distingir les notes del contrabaix. La reverb de la veu anava canviant exageradament en funció del tempo de les cançons. El piano, fins i tot quan el Sullivan només acaronava les tecles, sonava com si el tinguessis davant de la cara. I, malgrat tot, la música va ser excel·lent. La capacitat de la Cécile de transmetre i fer entendre la història que hi ha darrera d’una cançó, en qualsevol idioma, està a l’abast de molt poques. I del Sullivan què més en puc dir... Tot i ser un concert amb una certa contenció, va desplegar el seu ventall de recursos amb una naturalitat esparverant.
En fi, la música sempre s’imposa, malgrat que a vegades ens ho posen prou difícil. Potser pensareu que no estic mai content i que no faig més que queixar-me. Deu ser cosa de l'edat...
Comentaris