Ahir vaig anar a veure al Sullivan Fortner a Terrassa. No és el primer cop que el veig, però sempre em quedo amb la sensació de que em costa trobar les paraules per definir l'experiència.
D’entrada, perquè el seu domini absolut de l'instrument em deixa atònit. Aquesta capacitat per crear, sense aparent esforç, línies de veus independents fins i tot amb una sola mà. O aquesta riquesa tímbrica, aquestes infinites qualitats de so que pot treure de l'instrument. Segurament aquesta exuberància tècnica em contamina per poder jutjar tota la resta.
Però és que, si deixem de banda això, tot el que passa a nivell estrictament musical també em resulta aclaparador. I em provoca emocions durant el concert que s'amunteguen les unes amb les altres. Tan aviat em fa riure com estar a punt de plorar, tan aviat em deixa estorat amb la boca oberta com em provoca un crit irreprimible.
Sí, la música de Sullivan Fortner és alhora plena d'humor i de profunditat, de joc i de saviesa. No hi ha res ara mateix que em resulti més estimulant. Hem tingut la sort de viure en la mateixa època de la història que ell, i ho hem d'aprofitar.
Comentaris