Podria queixar-me de que no em vaig sentir prou còmode a l’escenari,
explicar que vaig estar més actiu mentalment del que voldria, que sentia
massa fort i brillants el piano i el saxo. Podria dir que prefereixo
tocar en format acústic, en llocs més petits, confessar que, malgrat les
felicitacions, la sensació de que he tingut dies millors no me la treu
ningú...
Però enlloc d’això diré que em va fer molt feliç poder presentar el disc al Festival de Jazz de Terrassa, en un escenari on hi he tocat tantes vegades, i on hi he presentat tots els meus projectes anteriors en un moment o altre. Efectivament, diria que tots els temes de “New bottles, old wine” ja havien sonat a la Jazz Cava, amb el meu trio, amb Alguímia, amb el Nou Nonet, amb la Carme Canela... I no podré agrair mai prou que, fa una pila d’anys, em donessin l’oportunitat d’acompanyar per primer cop una figura internacional de la talla de James Moody, amb l’Horacio Fumero i el Peer Wyboris (la base rítmica del Tete Montoliu), quan jo no era ningú i tot just sortia de l’ou.
He de confessar que el format de doble concert no m’entusiasma, però ahir precisament això em va permetre retrobar-me amb l’Horacio, la Lucía, la Rita i el Guillermo, a qui feia temps que no veia. Quina alegria de viure que em transmet aquesta família. Presentaven, juntament amb el Juan Berbín, el projecte “De Isoca a Gato”, un homenatge a Gato Barbieri, amb qui l’Horacio va venir a Europa de gira fa una pila d’anys sense saber, en aquell moment, que era per quedar-s’hi. Crec que ell va fer sort, però nosaltres encara més.
De totes les presències d’ahir (amics, família, aficionats, alumnes,...) en vull destacar una, més que res pel xoc que em va produir. No m’hi vaig fixar fins acabat el concert, però al costat de l’escenari hi havia en Pep Maria, a qui vaig conèixer en aquell moment, amb la samarreta que veieu a la darrera foto. Diu que em segueix des dels temps del Nou Nonet. Casundena, gràcies!
Diumenge tornem a tocar amb el quartet, a Olot, dins del cicle Jazz de prop que organitza Músics associats. Diria que tocarem sense amplificar, perquè la sala ho permet. No excuses!
Però enlloc d’això diré que em va fer molt feliç poder presentar el disc al Festival de Jazz de Terrassa, en un escenari on hi he tocat tantes vegades, i on hi he presentat tots els meus projectes anteriors en un moment o altre. Efectivament, diria que tots els temes de “New bottles, old wine” ja havien sonat a la Jazz Cava, amb el meu trio, amb Alguímia, amb el Nou Nonet, amb la Carme Canela... I no podré agrair mai prou que, fa una pila d’anys, em donessin l’oportunitat d’acompanyar per primer cop una figura internacional de la talla de James Moody, amb l’Horacio Fumero i el Peer Wyboris (la base rítmica del Tete Montoliu), quan jo no era ningú i tot just sortia de l’ou.
He de confessar que el format de doble concert no m’entusiasma, però ahir precisament això em va permetre retrobar-me amb l’Horacio, la Lucía, la Rita i el Guillermo, a qui feia temps que no veia. Quina alegria de viure que em transmet aquesta família. Presentaven, juntament amb el Juan Berbín, el projecte “De Isoca a Gato”, un homenatge a Gato Barbieri, amb qui l’Horacio va venir a Europa de gira fa una pila d’anys sense saber, en aquell moment, que era per quedar-s’hi. Crec que ell va fer sort, però nosaltres encara més.
De totes les presències d’ahir (amics, família, aficionats, alumnes,...) en vull destacar una, més que res pel xoc que em va produir. No m’hi vaig fixar fins acabat el concert, però al costat de l’escenari hi havia en Pep Maria, a qui vaig conèixer en aquell moment, amb la samarreta que veieu a la darrera foto. Diu que em segueix des dels temps del Nou Nonet. Casundena, gràcies!
Diumenge tornem a tocar amb el quartet, a Olot, dins del cicle Jazz de prop que organitza Músics associats. Diria que tocarem sense amplificar, perquè la sala ho permet. No excuses!
Comentaris