Dimecres al migdia em vaig sentir una mica estrany, amb la sensació de que alguna cosa no acabava de rutllar. Al vespre ja tenia febre, que em va durar fins divendres. Dissabte em vaig llevar congestionat, sense dècimes, però amb l’energia sota mínims, i així vaig anar al bolo. A la prova de so em vaig sentir imprecís, sense gaire esma, i com si el piano em fos un element estrany. I just abans del concert vaig saludar el Roger Santacana que ens va venir a veure. Sempre em posa una mica tens (o una mica bastant) que hi hagi un pianista a qui admiro entre el públic.
Però el cas és que va ser començar a tocar i notar que em sentia estranyament còmode, i que la música anava fluint com de costum (o potser millor que altres vegades on alguna cosa em destarota físicament o mentalment). Vaig tocar el que havia de tocar, el que em sortia de tocar, ni més ni menys, sense forçar res en cap sentit ni en cap moment. I crec sincerament que va ser un bon concert. El Santi de la Rubia em va dir al acabar que per a ell va ser un dels millors que recordava amb el quartet.
Per acabar, ho vam rematar fent l’habitual tast amb que sempre acaben els concerts del Jazz Club, que ahir era del Celler Eudald Massana amb les inimitables catànies Via.
P.S. La foto és del segell que em van posar a l’entrada del concert del Pau Vallvé, on vam anar després del nostre bolo per gentilesa del gran Ignasi Canals. Un show brutal, bones cançons, ben cantades i ben tocades, amb una proposta escènica impressionant i un so impecable. Avui m’he tornat a llevar que em fa mal tot, però va valer la pena.
Comentaris