Quan vaig arribar divendres passat al Casino de Granollers em va sorprendre que la sala estava totalment oberta, sense les cortines que hi ha tirades habitualment al mig de la sala per reduir-ne l’aforament. Em van dir que pensaven que l’espai podia quedar petit per la previsió que tenien. Tot un bon auguri.
Potser no ens va sortir un concert tan rodó com el de dissabte passat a Vilafranca. El Santi em va dir que no va acabar d’estar còmode amb el so. De fet vaig veure com s’apartava del micro en més d’una ocasió, i a mig concert es va moure lleugerament per estar més a prop del piano. I l’Òscar em va confessar que estava una mica descentrat per una qüestió personal. Jo els vaig sentir tocar de collons, la veritat. Com sempre, la nostra percepció està influenciada per allò que passa dins nostre mentre toquem.
És cert que la sala, sense la reducció d’aforament habitual, sonava més viva que de costum. I que el piano de Granollers és un Yamaha molt petit, prou atrotinat, i amb un so tan brillant que em va obligar a tocar gairebé tot el concert amb el pedal celeste premut amb el peu esquerre. A canvi, estava acabat d’afinar, i he de dir que m’hi vaig sentir prou a gust. I tenir el públic tan a prop sempre és un plus. Podia sentir les seves exclamacions en veu baixa quan acabàvem els temes.
Van venir un bon grapat d’alumnes del Taller de Músics (la Tània, la Nerea, l’Amanda, la Sara, el Gerard,...) i algun alumne i exalumne de l’Esmuc, com el Marc, el Cesc i la Carla (quina alegria retrobar-te!). Tot i que a vegades em posa una certa pressió, m’encanta que hi hagi cares conegudes entre el públic.
Tocar aquest repertori amb aquesta gent em fa molt feliç. El mes que ve tenim un parell de concerts gairebé seguits, a Olot i al Festival de Jazz de Terrassa. Dues noves ocasions per gaudir d’aquest immens plaer que és fer música plegats.
(Foto del gran Joan Cortès)
Comentaris