L’altre dia vaig anar a veure el Brad Mehldau a l’Auditori. Només veient l’alçada de la banqueta ja es podia intuir que era un concert seu. M’ha arribat que demana que la banqueta pugui baixar fins a 38 centímetres.
Va estructurar el concert en dues parts. A la primera va tocar la música del seu darrer àlbum, “Aprés Fauré”, alternant sempre una composició seva amb una del compositor francès. Em va sorprendre el so a l’inici del concert, que em va semblar llunyà. Fins i tot estant assegut al mig de la platea, el so del piano m’arribava amb poca claredat. No sé si és que em vaig acostumar a l’acústica de la sala o si realment va començar el concert (potser d’una manera volguda?) amb menys projecció, però al cap d’una estona vaig tenir la sensació que el so havia canviat i m’arribava tot amb molta més nitidesa, claredat i direcció.
A la segona part va tocar un repertori on hi havia pinzellades a diverses facetes del seu univers: versions personals d’autors tan dispars com Bach, Radiohead, Beethoven, Steve Winwood, un parell de temes seus,... Des del meu punt de vista, en aquesta part va ser molt més Brad i, tot i que tothom podia preveure que en el concert tocaria la música del disc de Fauré, crec que el públic va agrair que toqués tot allò que l’ha fet ser qui és avui dia. Per acabar, va rematar el concert regalant-nos tres bisos.
Personalment he de dir que, tot i que la primera part em va semblar també molt bona, i és innegable que estàvem davant d’un pianista majúscul, jo probablement no aniria a veure un concert com aquell. Vull dir, que no m’interessa prou la música de Fauré (o la d’algú que ha escrit música inspirada en Fauré) com per anar a veure’n un concert sencer. És una qüestió de gustos i d’interessos musicals, ho reconec. I diria que la majoria de la gent que va a veure un concert del Brad podria compartir aquesta opinió. És una mica el que em passa també amb els discos de Jarrett tocant Mozart, per exemple.
Dit això, vaig gaudir molt del concert. I em va deixar clavat a la cadira la reinterpretació que va fer de les Variacions Goldberg, o com ell va dir, les seves variacions sobre el tema de les variacions Goldberg. Quina capacitat per produir, amb aparent facilitat, un entramat de veus, línies melòdiques, ritmes en diferents compassos i subdivisions,... i que no es perdés en cap moment la referència a la genial obra de J. S. Bach. Aquest és el Brad Mehldau de qui tots ens vam enamorar quan, als anys 90, es va inventar una nova manera d’entendre el piano jazz. Superlatiu.
Comentaris