Aquesta nit m’ha costat dormir. Tot i que el concert va ser a les set, després vam anar a sopar tots plegats, i quan vaig arribar a casa encara vaig trigar una estona en anar-me’n cap al llit buscant (infructuosament) algun resum del partit del Barça, quan finalment vaig decidir anar a dormir no paraven de passar-me pel cap fragments de la música que havíem tocat, moments dels assajos i converses tingudes durant aquesta intensíssima setmana.
En un projecte com aquest moltes vegades és tant o més important el camí que la meta. Però és que en aquesta ocasió han estat a la mateixa alçada. Hi havia un moment d’una de les peces que tocàvem que em posava la pell de gallina cada vegada que arribava, tant als assajos com al concert. I no estic exagerant, us ho asseguro (Àlex, ja saps de quin moment parlo).
Hi ha ajudat molt la implicació dels estudiants, que van venir al primer assaig ja amb els deures fets i la música treballada des de casa. També el bon rotllo que s’ha respirat aquest any, que ha culminat amb un sopar conjunt de gairebé tothom. I tenir una convidada de luxe com la Melissa Aldana. Escoltar el seu so preciós i el seu discurs a tan poca distància ha estat un privilegi per a tots nosaltres. Una iniciativa, aquesta d’escriure pensant en algú de renom com a solista i d’arranjar la seva música, que espero que puguem repetir.
Personalment crec que ha estat una de les millors edicions de l’Esmuc Jazz Project. O almenys jo l’he viscuda així. Especialment pel que fa a la sensació durant el concert, que vaig gaudir moltíssim. Sempre impliquen una certa tensió, aquests tinglados. Són moltes hores de dedicació i d’esforç individual i conjunt que culminen en uns minuts de música. I vols que surti bé. Però ahir no vaig patir en cap moment, al contrari.
Per si això fos poc, just quan acabàvem de sopar vam veure el darrer gol del Barça que culminava una remuntada èpica. Què més vols?
En un projecte com aquest moltes vegades és tant o més important el camí que la meta. Però és que en aquesta ocasió han estat a la mateixa alçada. Hi havia un moment d’una de les peces que tocàvem que em posava la pell de gallina cada vegada que arribava, tant als assajos com al concert. I no estic exagerant, us ho asseguro (Àlex, ja saps de quin moment parlo).
Hi ha ajudat molt la implicació dels estudiants, que van venir al primer assaig ja amb els deures fets i la música treballada des de casa. També el bon rotllo que s’ha respirat aquest any, que ha culminat amb un sopar conjunt de gairebé tothom. I tenir una convidada de luxe com la Melissa Aldana. Escoltar el seu so preciós i el seu discurs a tan poca distància ha estat un privilegi per a tots nosaltres. Una iniciativa, aquesta d’escriure pensant en algú de renom com a solista i d’arranjar la seva música, que espero que puguem repetir.
Personalment crec que ha estat una de les millors edicions de l’Esmuc Jazz Project. O almenys jo l’he viscuda així. Especialment pel que fa a la sensació durant el concert, que vaig gaudir moltíssim. Sempre impliquen una certa tensió, aquests tinglados. Són moltes hores de dedicació i d’esforç individual i conjunt que culminen en uns minuts de música. I vols que surti bé. Però ahir no vaig patir en cap moment, al contrari.
Per si això fos poc, just quan acabàvem de sopar vam veure el darrer gol del Barça que culminava una remuntada èpica. Què més vols?
Comentaris