L’altre dia vam tocar amb el quartet al Jazzing de Sant Andreu. Vaig acabar el concert amb la sensació de que no havia tocat massa bé. Hi havia gent al públic que m’imposava un cert respecte, un dels que més, l’Ignasi Terraza. Per a mi ell ja era un gran pianista quan jo tot just començava en això del jazz. També hi havia el Lluís Cabrera. Sí, crec que té un criteri a l’hora de reconèixer un artista, i jo sempre m’he considerat un artesà solvent, però artista em sembla una paraula molt gran. El fet que el Joan Chamorro m’atorgués la confiança de presentar el disc en un festival dedicat bàsicament al jazz tradicional també em feia sentir una mica fora de lloc, tot s’ha de dir, i li agraeixo moltíssim que no dubtés a programar-nos i que cregués en la nostra música més enllà d’èpoques i estils.
El cas és que, després del concert, vaig començar a rebre stories amb vídeos que havien penjat a instagram alguns dels assistents. De sobte, vaig reviure moments del concert amb molt de detall, passatges concrets. I escoltant-los des de fora, sense la percepció esbiaixada d’estar tocant, em vaig adonar que tots els “errors” que revivia havien deixat de ser-ho, em sonava tot molt més natural i fluït del que m’havia semblat durant el concert.
Per això és tan important gravar-se i escoltar-se des de fora. La percepció mentre toques sempre està influenciada per allò que voldries que sonés. La intenció es barreja amb la realitat, el que pretens tocar amb el que acaba sonant realment. I quan això no coincideix del tot, et boicoteges a tu mateix, no vius el moment de la millor manera, i pots entrar en un espiral negatiu.
En fi, cabòries, trampes mentals que em paro i que no m’ajuden gens. Sembla mentida que encara estigui així, que ja tinc una edat... Però què hi vols fer, em costa abstraure’m d’aquestes merdes. A veure si n’aprenc d’una vegada, collons.
📷 @lilibonmati
Comentaris