Ahir vaig anar a veure el concert de la Cecile McLorin Salvant i el Sullivan Fortner. Vaja, en realitat hauria de dir que també hi havia el Kyle Poole i el Yasushi Nakamura. Però els altres dos són tan bèsties que ho eclipsen tot. Estava anunciat com a concert de presentació del seu darrer disc, Mélusine, però només van tocar un tema de l’àlbum. En realitat van fer un seguit de cançons que anaven decidint sobre la marxa, passant per tot arreu de paisatges, llengües, ritmes,... Un viatge al•lucinant.
Van començar amb un tema de la Gretchen Parlato, van tocar una balada preciosa, un tema de jazz tradicional, una cançó de Sting, l’ària d’una òpera de Kurt Weill, un clàssic de la música cubana, algun tema propi,... I tot ho van fer a la seva manera, amb un respecte màxim per la tradició, però amb una modernitat que va més enllà de les modes i dels estereotips Com per a que després vinguin alguns a posar etiquetes... Van anar desgranant aquest repertori tan heterogeni, farcint-lo de moments sorprenents, amb una naturalitat que només poden exhibir els que estan tocats per una gràcia sobrenatural (encara que això pugui semblar un contrasentit). I tot plegat com si fos un joc, com una conversa de sobretaula al menjador de casa, com si tot el públic que tenien embadalit davant seu no existís.
Sullivan Fortner és, per a mi, el més important que ha passat en el món del piano des de fa molts anys. La seva capacitat tècnica és bestial, construint no només melodies contrapuntístiques simultànies, sinó amb diferents veus a cada mà, com una mena de Bach del segle XXI. I la seva riquesa harmònica fa caure d’esquena, però és que la seva solidesa rítmica és tant o més impressionant
I de la Cecile McLorin, més enllà de la seva afinació i de la seva riquesa tímbrica, només puc dir que no hi ha gaires cantants que transmetin tan bé el missatge de les cançons com ella. I en destacaria també la dicció, la manera com diu les melodies. L’entenc molt millor a ella, en qualsevol dels idiomes que canta, que a molts i a moltes dels qui canten en la meva llengua.
Si teniu l’oportunitat de veure’ls, ja sigui junts com per separat, no us ho perdeu, val molt la pena.
Comentaris