Cap de setmana de quartet, dos concerts seguits, quina trempera. M'ha fet recordar les èpoques en què actuar tres o quatre dies al Jamboree era habitual, o les setmanes senceres que havíem fet amb la Carme Canela al Café Central de Madrid. El sol fet de tocar dos dies seguits amb el mateix grup ja fa que el repertori creixi. Mola veure com els mateixos temes agafen camins diferents, o com pots assentar coses que has fet al dia abans. No hi ha gaires oportunitats per a fer això avui en dia.
Dissabte a Banyoles va ser molt especial. Resulta que, quan vaig proposar tocar amb el quartet al festival, em van dir que havíem format part del cartell de la primera edició, fa 30 anys, amb el meu quartet d'aleshores. I, per celebrar-ho, van programar el concert al mateix teatret en que ho vam fer el 1994. La sala no oferia les millors condicions, però tenia un punt romàntic que ho va fer molt especial. Vam tocar en rigorós acústic, i va sonar molt bé. No tinc paraules per agrair l'esforç que fa la gent del FEMJazz! de Banyoles.
Diumenge, a Sant Cugat, el Cafè de l'Auditori es va omplir. Hi havia molta gent coneguda, amics, músics, alumnes,... També va ser un concert gairebé acústic, només reforçant mínimament el piano perquè la sala ressona prou i els pitos el tapaven. Però vam estar molt a gust també. Aquest tipus de locals, amb el públic ben a prop i amb l'escenari gairebé a peu pla són momt agraïts. Sort en tenim d'associacions com el Jazzenviu, que fan que puguem mostrar la nostra feina arreu del país.
Tocar amb aquest grup, sense bateria, és sempre com saltar al buit sense xarxa. Però alhora és un gust, perquè el Santi i l'Òscar semblen una sola cosa, i el Rai és sempre una garantia. A veure si tenim l'oportunitat de rodar-ho encara més, jo en tinc moltes ganes.
Comentaris