L'altre dia vaig anar a escoltar el Bobo Stenson a Terrassa. Va ser un concert fantàstic, ple de subtilesa, lirisme, sorpresa, una música preciosa. I em va fer anar trenta anys enrere, quan amb el grup amb la Carme Canela, el David Xirgu i el Rai Ferrer escoltàvem el seu trio, que per a nosaltres era un referent. D'allà va sortir la idea d'incorporar Oleo de mujer con sombrero al repertori, una cançó preciosa de Silvio Rodríguez que Stenson tocava en un dels seus discos.
Durant el concert pensava en com canvien les coses, els temps, les modes,... Ara no hi ha gaire gent que toqui així. No es porta. La prova és que la cava no va arribar a omplir-se. Quan als alumnes els anomeno el terme ECM, la immensa majoria no saben de què els estic parlant. Em costa d'entendre. Com també em costa d'entendre el debat sobre si això és o no és jazz. Però això seria un altre tema que donaria per a llargues discussions. Llargues i estèrils, o sigui que deixem-ho córrer.
El cas és que vaig gaudir com un animal escoltant aquest trio. A banda del pianisme tan personal de Stenson, em va encantar escoltar Anders Jormin. Un so preciós, una afinació increïble, i una capacitat per crear melodies molt poc habitual en un contrabaixista. El trio el completava Jon Fält a la bateria. En alguns moments em va semblar una mica excessiu però, com em va comentar l'Alfons Bertran, si no te'l miraves i t'oblidaves de la seva gesticulació i dels seus numerets, el que tocava estava bé i encaixava prou amb el que anaven teixint Stenson i Jormin.
En definitiva, un concert memorable, molt inspirador, d'aquells que es recorden al cap dels anys, i que em va fer viatjar en el temps. Quina delícia.
Comentaris