Estar de gira és com viure en una realitat paral·lela. La resta del món segueix girant, però és fàcil oblidar-se del que passa més enllà dels viatges, els àpats compartits, les proves de so i, és clar, els concerts, que són la raó última de tot plegat. Tot el que fas durant el dia està encaminat al moment de sortir a l'escenari i començar a tocar.
Girar aquests dies amb el Ralph Moore ha estat una gran experiència, per diferents motius. En primer lloc, perquè tocar amb un dels meus ídols de joventut supera totes les expectatives que jo podia tenir quan era un estudiant que estava a l'aguait de tots els seus discos. Però hi ha hagut altres coses que han fet que aquesta gira fos especial.
Començant per la música que hem tocat. En el repertori, temes de Hancock, Shorter, Joe Henderson, Kenny Barron, Cedar Walton, algun original del propi Ralph... Vaja, com diria un amic meu, jazz del bo.
Seguint per les històries que ens explicava a les sobretaules, als viatges, o a les esperes abans de sortir a tocar. Històries sobre els seus inicis com a professional, de les seves gires amb Horace Silver, Roy Haynes, Cedar Walton, J.J. Johnson, Freddie Hubbard,...
Però més enllà de tot això, perquè he pogut copsar no només la seva qualitat musical, sinó especialment la seva qualitat humana. I he descobert un home que ens ha confiat les seves pors i els seus dubtes, i que m'ha ajudat a adonar-me (un cop més) que els fantasmes que ens assetgen sovint no depenen de la nostra capacitat, ni del nostre talent, ni de la nostra fortalesa mental. Formen part de les nostres ganes de buscar en la música alguna cosa que no acabem de trobar mai del tot, si més no tal i com la imaginem. Com deia Benny Golson quan presentava el seu tema Horizon ahead, l'horitzó sempre està allà, el pots veure en tot moment, però mai hi acabes d'arribar.
Comentaris