31-10-23 Almeria
Ahir, primer concert de la gireta amb Jesse Davis, en aquest petit miracle que ha obrat Pablo Mazuecos amb el Clasijazz d’Almeria. Programació gairebé diària, a vegades doble, aules d’assaig, escola,... El que us deia, un miracle. Fins al punt de que ahir a la tarda, poc abans de que anéssim a fer les proves de so, hi havia assajant la Maria Schneider amb la Clasijazz Big Band, que també comença una petita gira andalusa a partir d’avui.
A la big band, moltes cares conegudes. El meu estimat Bruno Calvo em va fer notar que havien estat fent números i, dels 18 integrants de la banda, la meitat havien sigut alumnes meus. Quan m’ho va dir se’m va posar la pell de gallina. En efecte, Irene Reig, Tomeu Garcias, Miguel Moisés, Rita Payés, Bruno Calvo, Joan Mar Sauqué, Andreu Pitarch, Bori Albero i Jaume Llombart. Quina sort que he tingut de que tots ells passessin per la meva aula en algun moment de la seva carrera.
I el concert amb el Jesse va anar prou bé, sobretot tenint en compte que era el primer de la gira. Vam començar amb alguns originals seus i vam tocar també algun standards, com Smoke gets in your eyes i Evidence. No em vaig sentir del tot fi ni còmode amb el piano i amb el so, i vaig tocar una més del compte, allò que en diuen "overplaying", però almenys l’energia era prou bona i el públic semblava content i entregat, més enllà dels crits de la Irene i de la claca que suposava la big band.
1-11-23 Torremolinos
Avui seguim al Clarence de Torremolinos, on no hi he tocat mai encara. He de confessar que, encara que m’agrada molt la meva feina a les escoles, marxar uns dies, intentar oblidar els maldecaps que em porten i poder dedicar-me només a tocar és un privilegi. En tenia moltes ganes.
Ahir vam tocar al Clarence de Torremolinos, un club que ja existia abans amb el mateix nom a Màlaga capital, però que es va haver de reinventar quan es va acabar el contracte de lloguer que tenien i no van poder assumir l'augment que els volien aplicar. Vaja, que el tema de l'especulació immobiliària no és només patrimoni de Barcelona.
El club té dues sales. Una a dalt, a peu de carrer, amb un escenari petit amb un piano vertical, unes quantes taules i una barra. I una altra al soterrani, força més gran i amb un piano de cua nou de trinca, que és on vam fer el nostre concert.
La sala es va omplir d'un públic heterogeni, una barreja de gent de Màlaga i de turistes que ens van aplaudir generosament i que van demanar el bis de rigor pràcticament tots dempeus. El Jesse estava content, i va fer un speech final reivindicant l'eliminació de les etiquetes, i dient que aquesta música només té un nom, que és jazz.
Ara mateix estem travessant la península en tren i cotxe per arribar a Bilbao. Estava previst anar-hi en avió, però la prudència davant del temporal anunciat ens ha fet reconsiderar aquesta opció per assegurar-nos poder arribar amb seguretat al concert. La vida del músic és molt dura.
2-11-23 Bilbao
Ahir va ser un dia llarg i complicat, però diuen que bé està el que bé acaba.
La possibilitat de que la borrasca Ciarán fes que el vol que teníem previst fos cancel·lat o, en el millor dels casos, desviat, va fer que canviéssim de plans i decidíssim agafar un tren fins a Madrid i, des d'allà, un cotxe cap a Bilbao. Vam arribar a l'hotel amb el temps just de fer un pintxo de truita i una dutxa abans de la prova de so.
Així vam arribar al Jazz-on Aretoa, el nou local que el Gorka Reino i el Tato García, uns autèntics activistes culturals, han dissenyat per a fer-hi, entre altres coses, els concerts de la Bilbaina Jazz Club. Ahir es va omplir de gom a gom per assistir al concert amb el Jesse, que va ser el primer de la gira que vam dividir en dos sets. Suposo que no s'enfadarà si sap que explico aquesta petita intimitat, però ens va comentar a la mitja part que no estava massa fi. Jo he de dir que el vaig sentir com sempre, amb aquell so que omple tota la sala i amb aquell lenguatge i aquell swing que tomben d'esquena.
El cas és que, en el seu agraïment just abans del bis, va comentar que el jazz no et dona opció per amagar-te, la veritat sempre s'acaba imposant. I que aquesta música que tant ens agrada té una particularitat especial, una component d'implicació gairebé personal, que fa que el que et passa durant el dia es vegi reflectit després a la nit. A la qual cosa, des del públic li van respondre que, llavors, segur que havia tingut un gran dia. Ja ho veieu, no sóc l'únic malalt de la banda que no està mai prou satisfet amb el que toca.
3-11-23 Valladolid
El d’ahir va ser l'únic concert de la gira que no era en un club. Això té la seva part positiva, i és que el piano era un Yamaha gran cua, acabat d'afinar, que era una delícia. Tant que, després de la prova de so, em vaig quedar una bona estona sol a l'escenari, assaborint-lo. La part negativa és que en aquests espais grans, per més que ens posem ben junts, hi ha una distància entre el músic i el públic que no ajuda gens i que no és natural per a aquesta música. I el so se'n va, es perd, i depens més del monitoratge, cosa que no m'agrada gens.
Efectivament, a la prova de so vaig optar per no utilitzar el monitor. El so de la sala era viu, i ho sentia tot prou bé i equilibrat. Però quan la sala es va omplir de públic tot va canviar, i vaig haver de demanar que em passessin el piano pel monitor. No se'n van adonar fins al tercer o quart tema, malgrat els meus gestos cap a la taula de so demanant que em pugessin el volum del piano. Ves a saber en què s'estava fixant o què estava fent el tècnic de so.
Però ja fa temps que m'he acostumat a intentar fer música siguin quines siguin les condicions que em trobo. I crec que va ser un bon concert. El públic, un cop més, malgrat la distància i la seva aparent fredor inicial, va respondre generosament, aplaudint tots els solos, i amb una llarga ovació final per demanar el bis.
Avui viatgem cap a Girona, on acabarem la gira. Tornarà a ser un dia llarg, però tinc moltes ganes de tocar al @sunsetjazzclub, un lloc on la gent que el porta s'estima el que fa.
4-11-23 Girona
Difícilment se'm pot acudir una millor manera d'acabar la gira amb Jesse Davis que tocant al Sunset de Girona.
El dia va ser llarg. Vam conduir de Valladolid a Madrid, per agafar el tren que ens portaria fins a Girona, on vam arribar prop de les 6. Vam passar per l'hotel a deixar les maletes, descansar mínimament i fer una dutxa ràpida per anar cap al club amb el temps just de pujar a l'escenari, pràcticament sense provar so. No calia. La sensació que vaig tenir era la d'estar tocant al menjador de casa.
El primer set va ser, per al meu gust, sensacional. Vam tocar els seus temes fins que va arrencar un "Au privave" a tota pastilla. Mentre jo feia uns quatres amb el Joan Casares, el Jesse va convidar a pujar a l'escenari al Lluc, que havia vingut amb la família a veure tocar el seu germà. Aixi vam acabar el primer passi, amb el quartet convertit en quintet i amb l'energia a dalt de tot.
Aprofito aquest moment per comentar la connexió que he tingut amb el Joan aquests dies. Sempre he tocat a gust amb ell, però hi ha hagut moments, com ahir o l'altre nit a Bilbao, on he notat una compenetració especial, com em passa només quan toco amb bateries que coneixen el llenguatge. No és tan habitual.
Després del primer passi l'Àlix i l'Anna ens van parar taula amb un dels sopars que més m'agraden: pa amb tomàquet, una truita de patates excel·lent, pernil, embotits, formatge... el paradís. Ens quedava un segon set, i em va passar pel cap que seria difícil superar el primer, sobretot perquè el cansament va aflorar de cop després de sopar.
Temor totalment infundat. No sabria dir quin dels dos passis va ser millor. Només puc dir que ho vaig gaudir com feia temps que no em passava. Vam tocar standards, entre ells Smoke gets in your eyes, una balada que m'encanta, un parell de Monks i un parell de Golsons, per acabar amb el seu Blue autumn com a bis.
Ara sé que em vindria la nostàlgia i la sensació de buidor quan una gira així s'acaba. Però no tindré gaire temps per pensar-hi. Aquesta tarda toquem amb el Gorka Garay presentant el seu nou disc a doble quartet (de jazz i de corda). Com deien els Monty Phyton, and now for something completely different...
Comentaris