Jubilee Jazz Club, 16-10-08


Doncs, vist el panorama a priori, Déu n´hi do del bolo que ens ha sortit. La sala de l'Institut d'Estudis Nordamericans és un d'aquells teatres amb un pati de butaques d'espuma vermelles (250, segons m'han dit), amb l'escenari en pendent i amb il.luminació blanca.

Certament, i espero que no se m'enfadin, no és un espai massa acollidor. Hi ha un Yahama vertical de mida mitjana, afinat molt de tant en tant i força tocat, amb el mecanisme bastant donat, d'aquells que fan que costi agafar-se a les tecles i que la pulsació sigui més irregular que de costum (o sigui, que encara em resultava més fàcil aguantar la tendència a còrrer que tinc de natural). I un equip de veus amb altaveus a la sala, però no a l'escenari, que hem fet servir per amplificar una mica el piano. Però, malgrat tot, jo diria que hem fet un concert més que correcte.

Alguns temes han estat més afortunats que altres (ja he decidit que, definitivament, preferiria no tocar més el "I love you"), però en general ens hem sobreposat a les circumstàncies adverses, fins i tot quan el pedal del piano ha començat a grinyolar a la intro del "Whisper not". He hagut d'abstenir-me de fer-lo servir en la mesura del possible. No hi havia molta gent, tot i que m'han dit que hem superat la mitjana d'assistència, però els que hi havien semblava que s'ho passaven prou bé. I tant la gent de l'Institut, com del Jubilee, com part del públic ens ha felicitat.

En fi, que ha anat millor del que m'esperava. El proper bolo és el de l'Auditori, on hi haurà un piano de cua, suposo i espero que acabat d'afinar i, en teoria, amb bones condicions tècniques de so i de llums. A veure què tal anirà...

Comentaris

Anònim ha dit…
Ja és trist, ja, que haguem de comentar els concerts per carta...
Que sàpigues que el concert el tinc gravat, i que el so també és bastant millor del que es podia esperar. Quan ens veiem t'ho passo.
Penso el mateix que tu, del concert. I també em va venir una persona (del gènere masculí, per més detalls) a felicitar-me que, mentre anava parlant, se li humitejaven els ulls i va acabar gairebé plorant... Bastant impressionant; t'adones un cop més del que pot fer la música (encara!!)
La foto no està mal, doncs... Envia-m'en alguna d'aquell invent al bar, plis, que tinc curiositat i ganes de riure.
Anònim ha dit…
Home, jo trobo que té una certa gràcia això d'escriure's missatges, sobretot avui que s'ha perdut allò de les cartes, que havies d'esperar que arribés el carter a veure si tenies les notícies que esperaves d'algú,... A mi em passava això a la mili (sí, noi, jo vaig fer la mili, això sí que és trist). La diferència és que aquí els missatges que ens enviem són públics, els pot llegir qualsevol. Té una certa part d'exhibicionisme, potser, però jo ho faig més que res perquè m'agrada escriure, em sembla que m'ajuda a ordenar els meus pensaments. I també perquè m'agrada poder rebre el feedback dels que viuen la música des de l'altre cantó (tot i que no hi ha gaire gent que escrigui comentaris, quan algú ho fa sempre és gratificant i, moltes vegades, et sorprèn la visió de l'espectador).

En fi, m'alegro que coincidim en la valoració del bolo, i m'al.lucina això que m'expliques d'aquest senyor que estava tan emocionat, visca la música!

De les fotos del bar, n'he penjat una a l'apartat "Fotos" de la web, però ja t'ensenyaré les altres, n'hi ha que són molt divertides!