15 anys de l'ACEM

Silenci, no vull sentir a parlar a ningú dels problemes tècnics, de la qualitat del so, de la precisió en la interpretació, de la dificultat de la partitura. No vull sentir més queixes. I crec que fins i tot els més reticents hauran de fer marxa enrera en els seus comentaris previs. L'experiència d'aquesta tarda al Palau Sant Jordi està per damunt de tot això.

Començo admetent que jo tampoc no les tenia totes, però l'emoció que transmeten 4.000 persones fent música alhora supera qualsevol entrebanc, desajust o dificultat que hi hagi pogut haver, tant en el concert com en els assajos previs i en les hores, dies, setmanes i mesos que porten aquests nens preparant-lo. Ja ho deia el Joan Fargas en el video inicial, "el que farem aquesta tarda serà, sens dubte, impressionant, però el més important és el camí que hem recorregut per arribar fins aquí". Certament, el camí és moltes vegades més important que el punt d'arribada.

Una de les imatges que més m'ha commogut avui ha estat veure als mestres al costat dels seus alumnes, tocant amb ells, col.laborant amb ells, participant amb ells d'aquesta festa que hem viscut avui, ajudant-los a contar compassos, tocant i marcant amb el cap les entrades, disfrutant del plaer de fer musica plegats. Avui m'he sentit orgullós de dedicar-me també a aquesta feina. Potser sí que hi ha molta gent que es dedica a donar classes perquè no ha pogut fer carrera com a intèrpret, però el món també és ple de gent que, com jo, vibren quan noten que han pogut transmetre a algú l'amor per la música, quan veuen com s'il.lumina la cara d'un alumne a classe.

Felicitats a l'ACEM i a totes les persones que han fet possible aquesta trobada, felicitats a l'Albert Guinovart, felicitats als alumnes, als mestres, als pares, felicitats a tots els que aquesta tarda hem sentit, des de l'escenari o des de la grada, aquesta emoció tan intensa.