Benny Golson - Jamboree

Vam quedar a les 5 al Jamboree, molt d'hora, però és que l'home volia sopar abans del concert, que començava a les 8. Només arribar ens va preguntar:

- Do you know Whisper not?
- Yes, of course.
- And Stablemates?
- For sure.
- Along came Betty?
- Yes.
- Ah, good! So let's try some more music.

I va treure tres carpetes amb piles i piles de papers. Vam assajar de 5 a 6 uns quants temes seus que no havíem sentit mai, però que tenien el seu segell, tant a nivell melòdic com, sobretot, harmònicament. I se'n va anar a sopar amb la seva dona.

Abans de començar vaig sentir un paio a la barra que deia "Este folleto lo guardaré de recuerdo, no se ve tocar a Benny Golson cada día". La veritat és que em vaig començar a posar nerviós, no es toca amb Benny Golson cada dia! A les 8 tocades, amb una mica de retard, vam començar el primer set. Horizon ahead, Tiny Capers (un tema de Clifford Brown), I remember Clifford, Yesterdays (aquest a trio, sense ell), Along came Betty i Sweet Georgia Brown. Entre tema i tema s'asseia en una cadira a l'escenari (també ho feia durant els nostres solos) i explicava històries relacionades amb els temes que tocàvem. Va fer solos curts i no va fer quatres ni vuits en cap dels temes. O sigui que, de fet, no va tocar gaire estona, però és que té 83 anys! Manté aquell so, tot i que, evidentment, no pot mantenir la mateixa força durant molta estona, o sigui que s'entén que faci aquestes pauses entre tema i tema. A més, les històries que explica són collonudes, reals, i les explica amb molta gràcia. I sentir-les explicades de primera mà jo crec que no té preu. També he de dir que imposa moltíssim quan parla de John Coltrane, amb qui eren veíns, o de quan tocava amb Clifford Brown, Art Blakey, Lee Morgan, Bobby Timmons, Dizzy Gillespie,... un es fa petit, petit, però posa la pell de gallina.

Al passe de les 10 vam tocar un repertori completament diferent, Whisper not, Touch me lightly, Take the A train, If I should lose you (a trio), Uptown promenade i Mister PC. Potser em vaig sentir més còmode en el primer, més fresc, sense haver de forçar gens. Però em sembla que van ser dos passes força bons. El públic diria que estava encantat però, tot i la seva insistència, es va quedar sense bis. Només acabar em va preguntar com s'arribava al camerino, que no se'n recordava, i va desaparèixer. I quan jo hi vaig anar ja havia marxat cap a l'hotel, se'l veia cansat.

Avui hem repetit més o menys el mateix, afegint Killer Joe (li ha demanat un paio del públic que ja hi era ahir), canviant Stablemates en lloc de Mister PC i els temes a trio (What is this thing called love-Hot house i There will never be another you). Potser hi ha hagut menys control però més trempera que ahir, i ell també ha tocat més, jo diria que es trobava a gust. Fins i tot hem fet un bis! Avui ho gravava Radio 4, per al programa "L'home del Jazz" que dirigeix el Pere Pons. No sé encara quin dia ho passaran, però em fa una mica de por sentir-ho. Al principi estava una mica tens pensant en això de la gravació, després m'he deixat anar, però al Killer Joe no m'he agradat gens, i he cagat la melodia del Hot house (entre el públic hi havia alumnes a qui he fet tocar aquest tema, casundena, sempre em passa igual, em fot nerviós saber que m'estan escoltant, mira si sóc imbècil!). Com gairebé sempre, potser el que m'ha agradat més del que he tocat ha sigut la balada.

Hi ha hagut un moment tens quan un impresentable li ha dit primer que si podia dir alguna cosa en espanyol, que no s'entenia res, i després que havia vingut a sentir com tocava, no com parlava. La gent se'l volia menjar, i el Benny li ha fotut una resposta pausada, serena, però super-contundent. Entre altres perles li ha dit que als ignorants no els interessa la història que envolta la música, i que la música es pot escoltar als discos, però que aquestes històries no. Clar i català (bé, en aquest cas clar i anglès, perdoneu per l'acudit ultra-dolent).

Aquests dos dies han vingut un munt de músics (el Kike Angulo, el Matthew Simon, el Gerard Nieto, el Jo Krause i la Montse, el David Pastor), alumnes (el Joan i l'Irene, la Maria Lamata, el Giampaolo, el Cristian i la Marta, el Marco Boi, el Pau Solsona, la Roser Monforte), exalumnes (el Néstor, el Lluc, el Raphael Klem, el Lluís García), aficionats i coneixedors del jazz (el Miquel Tuset, l'Antonio Narváez, la Nuri de Terrassa, l'Andreu Fàbregas), i amics que feia molt de temps que no veia, com el Manel i la Pilar, amb qui vaig estar parlant una bona estona després del concert de divendres. I segur que me'n deixo, ja em perdonareu...

El Pierre del Jamboree estava contentíssim, la veritat és que han sigut dues nits molt especials. Després del bolo hem estat parlant una estona amb el Benny. No ens ha explicat històries com les que explica a l'escenari, però ens ha dit que s'ha sentit molt a gust tocant. I ens hem acomiadat amb el desig mutu (almenys això ha dit ell mateix) de repetir.

Després ens hem quedat xerrant mooooolta estona amb el Joan Terol, sobre els bolos d'aquests dies, sobre música i sobre músics, sobre el pes de la tradició quan toques amb un paio així, sobre com afecta la gent amb la que estàs tocant, sobre fluir o no fluir (l'etern i veig que compartit problema),... I em sembla que demà em llevaré amb una sensació estranya, perquè aquestes vivències creen addicció. Along came Benny...

 

Foto: Néstor Giménez

 

Foto: Antonio Narváez

 

 Foto: Antonio Narváez