Gorka Benítez, Delhi


No cada dia es va a tocar tan lluny, de fet poques vegades es té l’oportunitat de viatjar a llocs com la Índia, o sigui que m’he decidit a escriure un petit diari del que anem fent aquests dies. Hem vingut a Delhi convidats pel pare d’una amiga íntima de la Susana, la dona del Gorka Benítez. Ha organitzat una mena de festival privat, tocarem a casa seva dos dies per a uns cent cinquanta convidats cada dia. El grup el formem el Gorka, el Juan de Diego, la Carme Canela, el David Xirgu, el Masa Kamaguchi i jo mateix.
Diumenge, 13 Hem arribat a l’aeroport a les 10 del matí per agafar un vol a les 11’35 cap a Londres, on hem arribat a la una del migdia, hora local. A les 15’25 sortia el nostre vol cap a Delhi, que ha durat poc menys de vuit hores. Quan hem arribat eren un quart de sis de la matinada a Delhi, tres quarts d’una a Barcelona.

Dilluns, 14 A la Carme li han perdut la maleta. De fet, més que perdre-la, el més probable és que algú l’hagi agafat per error, perquè a la cinta n’hi havia una de la mateixa mida i color que la seva que no ha recollit ningú. Després de parlar amb el personal de British Airways, hem omplert un formulari esperant que el que se l’ha endut per error torni a l’aeroport per recuperar la seva maleta i ens enviïn la de la Carme allà on dormirem. Ens han recollit amb tres cotxes; un que s’emporta el Gorka i el Julen, el seu fill, a casa de l’amiga de la Susana on passaran aquests dies, i dos més que ens porten als demés a casa del Nagesh, el responsable de tota la moguda. Ens ha rebut a la seva finca, als afores de Delhi, en una zona plena del que ells anomenen “farms”, que venen a ser com cases d’estiueig. El primer contacte amb la Índia ha estat xocant. Eren les 7 del matí, i hi havia molts llocs tancats. La canalla anava a l’escola i el trànsit era un caos amb la única norma que cal circular per l’esquerra. Pel demés, impera la llei de “maricon l’últim”. Després ens ha comentat el Nagesh que a aquesta hora no hi ha trànsit, que esperem a veure com és la circulació a partir del migdia. Un cop a casa del nostre amfitrió, ens han servit un te i ell mateix ens ha explicat el planning per a aquests dies. Aquest vespre hi ha un sopar de benvinguda. A part de nosaltres, també ve un grup d’Itàlia i un altre de Xile que, pel que es veu, és la primera vegada que surten del seu poble. Demà visitarem la vella Delhi, i demà passat anirem a Agra a veure el Taj Mahal. Per dijous hi ha previst un assaig/prova de so per als concerts de divendres i dissabte. Diumenge serà per descansar (el dia del Senyor) i dilluns, els que es queden (el Masa i jo tornem cap a casa) aniran a visitar Jaipur. Hem esmorzat i ens han dut a la casa on estarem, una altra finca enorme d’un amic del Nagesh, el Dooba. La Carme i el David s’estaran en una habitació a l’edifici principal, i el Masa, el Juan i jo en una caseta per a convidats que hi ha travessant el jardí, al costat de l’oficina del Dooba. Només té una habitació, un bany i una sala d’estar, on m’han dit que hi posaran un llit. Mentre no el porten, m’estiro a dormir en un sofà. A les dues ens han preparat un dinar amb arròs, pollastre al curry, amanida i coliflor amb patates. Totes les verdures són collides a l’hort de la finca, però la Carme i jo no mengem amanida ni bevem aigua, per allò de les gastroenteritis. Si veig que d’aquí a un parell de dies els demés resisteixen bé, potser voldrà dir que el menjar i l’aigua són de confiança. Ara estic escrivint assegut en un banc del jardí, mentre el Juan està tocant exercicis d’aquells que fan els trompetistes, el Masa s’està dutxant i el David i la Carme fan la migdiada. Ens han vingut a buscar per anar a sopar al Delhi Golf Club, on ens hem reunit amb la resta de participants al mini-festival. Durant el trajecte hem comprovat l’autèntic tràfic de Delhi en hora punta. Una autèntica bogeria, amb les motos fent ziga-zagues entre els cotxes i circulant pels vorals sense asfaltar a tota velocitat, les bicicletes intentant sobreviure enmig de la jungla de vehicles que atapeeixen els carrers i cinc cotxes en paral•lel en vies on estan marcats tres carrils. De bojos. El conductor que ens duia m’ha dit que per conduir per la Índia calen tres coses: “bon clàxon, bons frens i bona sort”. Un cop arribats al club hi havia diferents tipus de kebab (de peix, de pollastre, de xai), i cervesa i vi a discreció. Hem rigut molt, i el Gorka ens ha anunciat que el Julen tindrà una germaneta. Bonic, oi?

Dimarts, 15 Avui ens han dut a fer un tour per Delhi. El primer que hem vist ha sigut el complex de Qutub Minar, amb una torre aixecada pels mongols i rematada pels musulmans, si he entès bé les explicacions del guia. Després hem visitat el mausoleu de Humayun, que també és conegut com el Petit Taj Mahal, perquè és un edifici que va servir de model per aixecar el Taj Mahal que visitarem demà a Nagra, però que no té la seva grandiositat. Més tard ens han dut a la zona de la Nova Delhi on hi ha el Parlament, els Ministeris i les Ambaixades, d’on destaca la Porta de la Índia, una mena d’arc de triomf aixecat pels anglesos en agraïment i homenatge als soldats indis morts per l’Imperi a la primera guerra mundial. Després de dinar hem anat a veure el crematori de Mahatma Gandhi i després ens han dut cap a la vella Delhi, i això sí que ha sigut fort. A part de la Jami Masjid, o mesquita del divendres, el més impressionant és sense dubte l’ambient dels carrers atapeïts de gent, cotxes, bicicletes i tuctucs, i plens de parades diverses, amb pneumàtics i recanvis de cotxe al costat de xais i gallines. Fins ara, del poc que jo he vist, el que més s’hi assembla és Marrakech, però això és molt més fort, molt més impressionant. No tinc paraules per descriure-ho, s’ha de veure. Cap a les set ens han dut a sopar al restaurant del gendre del Nagesh, un italià que ha posat un restaurant italià a la zona rica de Delhi. Tot i que la cita era a les set, no hem sopat fina a les deu, i hem passat l’estona a la zona de bar, bevent gin tònics, cervesa i vi blanc i negre, i picant uns aperitius. Potser m’equivoco, però sembla que ho facin expressament per provocar la conversa i les relacions entre la gent que hem vingut a tocar i els amics del Nagesh. Amb tot plegat, s’ha fet tardíssim, estic escrivint a les dues de la matinada i demà ens recullen a dos quarts de sis per anar a Nagra. O sigui que per avui ja n’hi ha prou.

Dimecres, 16 Avui ha sigut un dia dur. Ens hem llevat a les cinc per anar cap al club de golf, on ens esperava un autocar que ens portava cap a Agra. El viatge ha durat cinc hores, tot i que en part el fèiem per autopista. Però és que les autopistes d’aquí estan plenes de gent! A més, els trams que hem fet per carretera travessant poblets significaven un embús a cada cruïlla. Malgrat tot, era molt curiós anar veient la vida que fan els indis des de la finestra de l’autocar. A vegades em sento com si estigués en un d’aquells foto-safaris, és una sensació una mica estranya. Finalment hem arribat a Agra. Abans d’aparcar al costat del Fort Vermell ja ha pujat un paio que ens ha dit que era el guia de l’agència. Ens ha acompanyat, ha comprat les entrades conjuntes per al Fort i al Taj Mahal i ens ha fet la visita en un anglès pràcticament impossible d’entendre. Després de dinar ens hem trobat amb un altre guia que ens ha dit que ell seguiria la visita, que l’altre acabava allà la seva feina. Això ja ens ha semblat estrany, i ens hem començat a escamar. La sorpresa gran ha vingut quan ens han dit que no podíem entrar al Taj Mahal perquè les entrades estaven segellades amb data de dos de febrer. Després de molt discutir, el guia ens ha dit que no hi havia més remei que tornar a comprar les entrades. Ell ha dit que si no teníem rúpies ell podia pagar una part i que després ja li pagaríem amb dòlars o euros. Finalment hem decidit entrar, s’anava fent tard i hem preferit pagar que perdre més temps. Realment, el Taj Mahal és impressionant. A més, diria que hem ensopegat l’hora, perquè la llum era ideal i ressaltava encara més l’espectacularitat dels jardins i del mausoleu. Quan ja tornàvem cap al bus, ens ha trucat la secretària del Nagesh per saber si estava tot bé, i quan li hem explicat la història dels guies ens ha dit que no li paguéssim les 9500 rúpies que havia posat ell. Però el cas és que s’anava fent tard, érem molt lluny de Delhi i, finalment, hem decidit pagar i poder marxar. En fi, que ens han timat. A sobre, acabem de veure el partit que ha perdut el Barça. I, per cert, encara no tenim notícies de la maleta de la Carme. Pel demés, tot bé.

Dijous, 17 Avui, suposadament, havíem de fer una prova de so i assaig per als concerts de demà i demà passat. Però com que ningú ens havia dit ni l’hora ni cap altre detall sobre com aniria tot plegat, vam decidir ahir a la nit aprofitar la ocasió per anar al centre de Delhi pel nostre compte. Mentre esmorzàvem li hem demanat al Suresh, el majordom del Daboo, que ens demanés un taxi. Ens ha dit que seria a casa al cap d’una hora. Però quan ja havia passat una hora i mitja hem vist que no ens havíem entès, perquè el que havia dit era que al cap d’una hora trucaria el taxista per dir si podia venir o no. Hem trucat a la Hemma, la secretària del Nagesh, demanant-li que ens enviés algú per poder anar a Delhi, i al cap de molta estona ha arribat un dels xofers del Nagesh. El cas és que entre que s’havia fet molt tard i que estem a més de tres quarts d’hora del centre, hem anat directament a dinar. A més, el cotxe era només de cinc places, o sigui que ens hem hagut d’encabir el Masa, el Juan, el David i jo al seient del darrera. Patètic. Hem dinat amb el Gorka, la Susana i una amiga seva que acabava d’arribar, la Fabiana. Després, la Susana ens ha dut a veure algunes botigues cares, de les que tenen un preu fix i no cal regatejar. Tots hem comprat alguna coseta, i la Carme ha pogut refer una mica el seu vestuari. Al vespre hi havia programat un concert de música Sufi en un local de Old Delhi. Com que la Carme havia anat a casa la Susana a veure una roba que li deixaven, els homes hem aprofitat per arribar-nos al Tibetan Market i hem quedat que ens trobaríem al concert. Quan hi hem arribat, el xoc ha sigut brutal. Ha estat una immersió en la vida real de la gent de la part vella de la ciutat. El Juan i el Masa han entrat al local, per veure si ja hi havia les noies a dins. Primer s’han hagut de treure les sabates perquè el local en qüestió era una mena de mesquita. Quan han sortit ens han dit que estava ple de tolits que demanaven almoina, que al final de la sala hi havia una mena d’imam recitant les oracions, i que de concert res de res. De manera que hem trucat a la Carme per veure on eren i ens ha dit que estaven venint a peu amb la Fabiana per uns carrers acollonants però que no sabien ben bé com arribar fins on érem nosaltres. Finalment, aconsellats pel conductor que ens portava a nosaltres, hem quedat que agafarien un taxi i que ens trobaríem al club de golf per decidir què fèiem. Però quan ja ens decidíem a anar cap allà, ha trucat la Susana dient que estaven arribant per anar al concert, que sí que es feia, i que l’esperéssim. Total, que el Gorka s’ha quedat amb la Susana i els seus amics i nosaltres hem anat a buscar la Carme. Un cop ens hem trobat, hem decidit que ja en teníem prou i hem anat a sopar. Per si això fos poc, després de sopar hem acompanyat la Fabiana a casa seva (ara ja érem set persones al cotxe) i, entre que era el seu primer dia, que era fosc i tot plegat, no trobava la casa. Finalment, després d’un parell de voltes, un parell de trucades i un parell de preguntes a la gent del carrer, l’hem deixada a la casa on havia de passar aquestes nits i hem tornat cap a casa del Daboo, on ens hem fotut un parell d’ampolles de vi que hem agafat del celler per celebrar-ho. Demà hi ha el primer concert, però encara no sabem ni l’hora, ni si hi haurà prova de so, ni res. De manera que encara ens poden passar moltes més aventures. La Índia is different.

Divendres, 18 Avui al matí hem demanat un taxi que ens ha vingut a buscar només mitja hora tard. El Juan s’ha quedat a la casa perquè ha tingut problemes intestinals i no volia moure’s massa, però els demés hem anat a Delhi. Ens han dut a un centre comercial perquè la Carme pogués comprar-se roba, sabates i maquillatge per al concert. El David ha estat amb ella i el Masa i jo hem aprofitat per fer un tomb a peu. És acollonant els contrastos que hi ha en aquest país. Mentre el David i la Carme compraven al Zara i al Mango, nosaltres, només travessant un carrer, érem al mig d’un barri de carrerons estrets i de gent que dormia al carrer sota un tros de lona. Tot i això, no es pot dir que fos un barri miserable. Hi havia moltes botigues de tot tipus, infinitat de llocs on feien menjar, almenys he vist quatre barbers, i també hi havia carnisseries i homes que venien peix a terra al carrer. Tot i no veure ni un sol occidental a part de nosaltres, la gent no ens feia massa cas, ningú ens ha dit si li volíem comprar alguna cosa i només he vist un home demanant almoina. És evident que no era un barri turístic. Al migdia, ens han tornat a la casa, on ens hem tornat a trobar amb el Juan que sembla que es trobava més bé. Hem dinat junts i ens han vingut a buscar per al concert de la tarda. Primer ens han dit que havíem de ser allà a les tres. Nosaltres ja hem comptat que amb ser-hi a les quatre n’hi havia prou. I finalment el cotxe ens ha vingut per ser-hi a les cinc i encara no havien acabat de muntar l’equip de so. Finalment, hem fet una mini prova de so que ja feia presagiar el que vindria després, i el concert ha començat a les vuit tocades. Han tocat un parell de temes els xilens, que fan cúmbia i música ballable, després un parell de grups locals, un que feia standards amb una cantant i un de rock’n’roll, i després nosaltres. Fotia un fred que pelava i una humitat acollonant, el piano estava xop i superdesafinat, la bateria estava pitjor que el piano i el so era infernal. Quan el Masa ha començat a tocar la intro per al primer tema, la veritat és que he pensat “som-hi”, però quan he posat les mans al piano ja he vist que la cosa no anava bé. M’ha costat molt concentrar-me, pràcticament no sentia el baix ni la bateria, el piano estava fortíssim, la trompeta no hi era,... Massa entrebancs per tocar una música que no és gens senzilla i que demana atenció, escoltar-se bé, poder interactuar,... En fi, malgrat tot, sembla que a la gent li ha agradat, o potser és que són molt educats. Hi ha una cosa més que voldria destacar. Amb totes les circumstàncies adverses que he comentat i amb totes les coses que han passat aquests dies, sense oblidar-nos del fet que li han fotut la maleta, la Carme ha cantat de puta mare. Només per això i per veure com n’és de feliç quan canta ja val la pena tot.

Dissabte, 19 Escric això el diumenge al matí, perquè el dia d’ahir es pot resumir en dues paraules: tinc caca. I la nit en unes altres dues: tinc febre. Em vaig despertar a dos quarts de sis de la matinada amb un rebombori intestinal que semblava que tronés. Vaig tornar al llit, però em va costar tornar a dormir. Quan em vaig llevar, evidentment, no vaig esmorzar res, només em vaig beure un suc de poma i un te. Per sort, no tenia atacs de cagalera, podia anar aguantant. Em trobava més o menys bé, o sigui que vaig decidir anar al centre amb el David, la Carme i el Juan. El Masa es va quedar a casa. Ens van dur a la botiga d’una fàbrica on venien productes tèxtils i souvenirs. Malgrat que hi havia cartells on s’anunciava que el preu era fix, el Juan va comença a regatejar i, és clar, de seguida s’hi van avenir. Gràcies a ell vam aconseguir la mercaderia més barata, però amb la sensació de que segur que encara ens l’havien fotut. Després, em vaig començar a trobar una mica pitjor, com marejat, i vam decidir anar al Lodi Garden, un parc enorme que hi ha enmig de la ciutat. Va ser una gran idea, una mica de pau enmig de tants dies de soroll. Vam anar a dinar (jo només vaig beure una Pepsi) a un restaurant que ens havia aconsellat la Susana on feien menjar del sud del país. Es veu que era boníssim, i van pagar poc més de deu euros... pel dinar de tots tres! Vam tornar a casa, on vam trobar el Masa que havia dormit fins a les cinc de la tarda. També estava fotut, havia tingut febre i descomposició. Després de descansar una horeta i mitja, ens van recollir per anar al concert. Jo em trobava més o menys bé, tot i que seguia tenint descomposició. Tocant em vaig sentir molt millor que la nit anterior. No sentia res pels monitors, ho sentia tot pels altaveus de fora, però curiosament el so era molt millor. Havien afinat el piano just abans de començar, i va aguantar una estoneta bastant decentment, tot i que mica en mica s’anava embrutant. No m’estranya, era un Stenway de més de cent anys i havia estat dos dies sencers a la intempèrie, amb sol i calor de dia i fred i humitat de nit. A l’acabar el concert em vaig començar a trobar més malament. Tremolava de fred fins i tot dins de la casa i portant samarreta, camisa, jersei, jaqueta i un xal de llana que em va deixar la Carme. O sigui que vam demanar que ens portessin a casa, el David també començava a tenir símptomes de descomposició. Quan vam arribar, vaig trucar a casa, però no em veia amb cor de posar-me a escriure, o sigui que em vaig posar al llit tapat fins a les orelles.

Diumenge, 20 Avui no m'he posat el despertador i he dormit gairebé deu hores seguides. Hem anat cap a la casa principal amb el Masa per esmorzar i el David ha baixat de la seva habitació amb una cara que era un poema. Ens ha dit que almenys havia anat deu cops al vàter. La Carme és la única que aguanta, de moment. Més tard ha vingut el Juan i hem esmorzat plegats. Jo només he pres un parell de torrades, un suc i un te. Hem trucat la Hemma per lligar el tema del cotxe que ens ha de dur a l'aeroport i per demanar-li si ens podia recollir un cotxe a la tarda per anar a Delhi amb el Masa, per no estar tot el dia penjats. El David, la Carme i el Juan havien de marxar cap a Jaipur a tres quarts de dues amb el Gorka, la Susana i el Julen. Hem passat el matí aprofitant el bon dia que feia asseguts al jardí, xerrant. Era molt agradable. Han trucat el Gorka i la Susana per dir que arribarien uns tres quart d'hora tard. El Masa i jo hem demanat que ens fessin dinar i, finalment, s'hi han apuntat tots perquè s'estava fent tard. Ens han fet arròs blanc i verdures, amb curry, evidentment. La veritat és que en començo a estar tip. Finalment, el Gorka i la Susana han arribat a tres quarts de quatre, dues hores tard. Els esperaven almenys cinc hores de viatge fins a Jaipur en un cotxe de set places. Ja ens explicaran com va anar. Ens hem acomiadat i hem tornat a trucar la Hemma pel tema del cotxe. Ens ha dit que era diumenge i que li estava costant trobar un taxi. Finalment, ens ha trucat i ens ha dit que no li havia estat possible, que l'agència estava tancada i que ho sentia molt. Sigui com sigui, ja ha anat bé perquè, mentre esperàvem, el cel s'ha anat tapant i ha caigut una tempesta de dos parells de nassos. O sigui que ens hem quedat a casa tranquil•lament, que tampoc era un mal plan després d'aquests dies. Més tard ens han fet una mica de sopar, pasta per al Masa (es veu que picava com una mala cosa) i una truiteta a la francesa amb una torrada per a mi. El cotxe ens ha vingut a buscar força puntual, i hem arribat a l'aeroport en mitja hora. He canviat les rúpies que em sobraven i hem passat el control de sortida d’estrangers i el de seguretat, "really serious", com ha dit el Masa. Si tot va bé, d'aquí a unes horetes (setze, concretament) serem a casa.


Comentaris

Anònim ha dit…
I el diari de dijous?

Ja ho estava esperant. És com veure un altre capítol de la Riera.

T'estimo.
Joan ha dit…
M'estimes? Suposo que ets la Maria, no? Perquè si no ho ets tindré problemes...

No ho penjo cada dia, ho escric molt tard i normalment desconnecto l'internet mentre escric, em sap greu que aquesta gent estigui pagant perquè sí.

Ah, jo també t'estimo ;-)
Anònim ha dit…
El primer paràgraf del divendres conté un error de nombre (singular-plural). Si el detectes tindràs premi.
Joan ha dit…
Ja està bé d'escriure missatges anònims. M'he passat mitja hora repassant i, fins que no us he trucat a casa i m'heu donat alguna pista no he trobat l'error. El Masa es pot considerar occidental, d'acord? Ha viscut molts anys a Europa i als Estats Units. En qualsevol cas, érem els únics que no érem del país, ja s'entén. I no em toqueu el que no sona!
Anònim ha dit…
Ja hem arribat... !!!
Jo també he trobat un parell d'errors i també us estimo.
Hem de quedar per veure fotos, explicar-vos Jaipur i menjar escalivada, mongeta tendra, pèsols de Llavaneres i faves i carquinyolis...
Només un apunt: ahir a la nit vam passar la millor hora i mitja xerrant amb els tres "esclaus" i bevent el vi blanc del Nagesh...
I la Maite ha arribat dos minuts després de nosaltres!!!!!!!!!!!!
Carme ha dit…
Com a casa res!
Finalment hem deixat els microbis amb turbants enrere i ens disposem a rentar la roba al curry que hem portat tots aquests dies.
I si,com diu en David, els moments finals amb en Suresh van estar molt bé.
Merci Joan per escriure la crónica d'aquests dies.
Jo, tal com et vaig dir allà , ho volia fer i de fet portaba una llibreteta per fer.ho.
El primer dia vaig escriure alguna cosa.
Al segon, quan vaig haver de fer la llista del que portaba a la maleta s'em van passar les ganes...
però mira ja veus "una maleta , dos maletas, tres maletas" ..tant me fa. Sóc molt afortunada.
Després de veure tanta gent pobre (i a uns quants de rics que per cert, no em fan gens d'enveja) valoro molt més el que tinc.
Ei i jo per no ser "gens menys" també us estimo!
Joan ha dit…
Un altre que escriu com anònim... Què cony us costa posar el nom?

Ja li he passat el corrector, m'havia despistat en un parell de cosetes, mira que sou primmirats! Per cert, qui cony és, la Maite?

Sort que la Carme sí que firma. No cal que em donis les gràcies per res, ho faig perquè m'agrada. De fet, vaig pensar que potser no us faria gràcia que fes públiques les nostres desventures, però tampoc explico cap intimitat, oi?

El que és veritat és que com a casa enlloc. Petons a tots!
Barcelonista professional ha dit…
Carai quins viatges! Quina enveja!!! Com m'agraden les cròniques que escrius. Per cert, quin gran concepte: "músics amb descomposició".
Joan ha dit…
Un altre missatger misteriós, tot i que el pseudònim em pot donar alguna pista... En fi, la cagalera ara la deuen tenir a Madrid, que tornem a ser a 7 punts!