El dia va començar malament. Em vaig llevar amb l'al·lèrgia a tope, com feia molts dies que no em passava, esternudant i amb una coïssor als ulls que no em deixava viure.
I l'arribada a Reus feia presagiar el pitjor. D'entrada, vam trigar més d'una hora a poder començar a provar so. El local era ple de fum, ja no me'n recordava que als clubs de jazz abans s'hi fumava, i això no era el millor per als meus ulls i per a la meva rinitis.
La Carme també estava molt contenta, i suposo que encara s'hi va posar més quan va saber que l'equip de so tenia reverb. Després de provar una estona vam anar a sopar i la cosa encara va empitjorar. Al bar on vam anar a fer un entrepà hi havia un soroll terrible, amb tot de gent jugant a dards, i també era ple de fum. I el comentari del Jaume, l'amo del club, em va arribar com un míssil a la línia de flotació: "Feu un repertori ben estrany, no hi veig el jazz per enlloc". Suposo que em va notar a la cara la meva contrarietat, perquè es va disculpar de seguida, però ens va dir que ell sabia quina clientela tenia i el que li agradava. Li vaig agrair la sinceritat i, amablement, li vaig dir que esperés a que el públic, al final del concert, decidís si li havia agradat o no el que els havíem ofert.
Estrenàvem repertori nou, format íntegrament per cançons amb nom de dona. Lilia, de Milton Nascimento, Julia, dels Beatles, Pannonica i Crepuscule with Nellie, de Monk, Ana Maria, de Shorter, Marta, de Serrat,...
Vaig sortir a l'escenari amb els nervis propis de tocar per primer cop en públic uns temes que encara no hem fet nostres del tot, amb l'afegit dels comentaris previs al concert. Però la inseguretat es va esfumar quan vam començar a tocar. Ja ho he dit moltes vegades, i no em canso de repetir-ho, tocar amb el David és una passada. I no ho he dit tant perquè fa poc que toquem junts, però el Marko també és acollonant. Tots dos estan sempre a la que salta, escoltant tot el que passa, i no només això, sinó que estan sempre actius, aportant idees. És l'equilibri ideal, recolzant el que fan els demés, però també dient-hi la seva, fent música plegats.
I de la Carme, què voleu que us digui, tothom sap que n'estic enamorat. Em va confessar que també tenia aquesta sensació d'inseguretat que us comentava abans, perquè tot just era el primer concert i encara no hem interioritzat prou els temes com per sentir-los nostres i poder-nos deixar anar més. Però a mi m'agrada tant com canta, com diu les melodies, com les fa anar per allà on vol que, sincerament, em va semblar que es trobava tan a gust a l'escenari com jo mateix.
Per sort, al públic sembla que li va agradar la proposta. Els aplaudiments van ser generosos, i també les felicitacions després del concert. Vam seguir parlant amb el Jaume, i vam coincidir que això era el més important, encara que el concert no fos el que ell s'esperava. Què hi farem, amb la Carme ja hem gravat dos discos i hem fet un munt de bolos durant anys tocant aquest tipus de repertori, amb temes brasilenys, de cantautors, temes propis, standards de jazz i qualsevol cançó que ens resulti inspiradora... Però va estar bé que ho poguéssim discutir tranquil·lament, sense mal rotllo, defensant cadascú la seva posició sense voler canviar la de l'altre. Prefereixo això que no pas que em facin la rialleta al davant i em clavin el punyal per l'esquena. Si tothom anés sempre de cara i amb bones maneres, sense crispació, el món aniria molt millor.
Ah, me n'oblidava. Quan ens acomiadàvem la Carme em va dir que estava contenta perquè, com ella mateixa em va fer notar, durant el concert l'al·lèrgia em va desaparèixer. Curiós, no?
Comentaris
Pel que fa als comentaris del Jaume, ja ho sé que hi ha gent que confon jazz i swing, però entenc que qui fa la programació d'un festival de jazz ha d'informar-se sobre què programa i, sobretot, ha de saber per què ho programa. De fet, ja ho vam parlar personalment després del concert i ell estava d'acord amb mi en aquest punt. I, en qualsevol cas, vaig trobar poc delicat que ens ho etzibés poc abans de sortir a tocar, crec que podia haver esperat al final del concert si és que tenia la necessitat de dir-nos-ho. Sigui com sigui, com diria es Joan Gaspar, per mi és un "tema zanjat, i punto!"