Blog

Jesse Davis

2012-01-29T02:50:00.003+01:00

Vam començar le mini-gira dimecres a València, al Jimmy Glass. És curiós, però comentàvem amb el Jesse que no hi havíem tocat mai, i resulta que és un club amb vint anys al darrere. És un local amb gràcia, estret, amb l'escenari al mig i el públic a banda i banda. El piano no és gran cosa, un Yamaha vertical amb una mecànica bastant donada i una afinació no gaire bonica.
El Jesse portava un saxo nou, i a la prova de so em vaig tornar a quedar bocabadat amb la seva potència, el seu swing i el seu fraseig. Quin tros d'animal.

El bolo va anar prou bé, vam tocar alguns temes nous i, salvant algun accident, hi va haver energia, sintonia i alguns moments bons (cada cop que penso això em ve al cap el disc del Martí Serra). El públic que omplia el local va sortir entusiasmat i van aplaudir llargament la majoria dels solos. I això que era el dia del Barça-Madrid, que em vaig haver de perdre perquè tocàvem a l'hora del partit. Per sort, hi havia més d'un culé a la sala i en acabar el concert em van confirmar que, tot i patir força, el Barça havia empatat a dos i havia eliminat el Madrid. Collonut, comencem bé.

Dijous vam viatjar cap a Valladolid, el concert era a la sala Borja, no al teatre Zorrila com jo em pensava. És l'auditori d'una escola, una sala amb capacitat per a unes tres-centes persones amb un Yamaha gran cua que era una delícia (de fet, no semblava un Yamaha). Estava afinat impecablement, i no només això, sinó que quan vam acabar la prova va venir l'afinador per si calia repassar alguna nota. La veritat és que dóna gust tocar pianos així, tot i que sempre he tingut la sensació que els pianos grans em demanen més esforç i, de fet, l'endemà vaig notar un doloret a la mà dreta, entre el dit polze i l'índex. Però em vaig sentir molt còmode, i el Jesse va tocar de conya, tot i que no es trobava gaire bé. És un dels pocs dies que l'he vist sortir a tocar sense prendre's el seu whisky i la seva cervesa de rigor. I deuria estar fotut de debò, perquè després del concert pràcticament no va menjar, va beure aigua i se'n va anar a dormir de seguida.

L'endemà vam arribar al Prat a les cinc de la tarda i vam fer cap directament al Jamboree. Amb l'horari nou, començant a les vuit del vespre, no hi havia temps de gaire cosa més. El primer passi va anar molt bé, tot i que jo estava una mica tens perquè hi havia mitja Esmuc a la sala: la Mayte, el Lligadas, l'Omedes, els germans Bou i els Casares, l'Irene, l'Ester, el Bruno, el Guillem, el Pol Padrós, el Pau Solsona, el Xavi Torres, el Giampaolo,... Per una banda està molt bé, perquè la veritat és que són bona gent i aplaudeixen els solos, però per l'altra sempre tinc la sensació que em miren amb lupa, a veure si compleixo amb el que predico a classe... Potser són manies meves.

El segon passi va ser una mica més descontrolat. Va pujar a tocar uns quants temes el Raynald, amb la seva energia habitual, i també va tocar un tema l'Ignasi Terraza, que va desplegar el seu llenguatge amb un bon grapat de recursos: línees a dues mans, block chords,... El Jesse va fer solos llarguíssims, i vam tocar temes a tota llet, com un Tune up que no havíem tocat mai, i una mena de Rhythm que tocàvem per primer cop, Stay on it, i que gairebé no havíem assajat. Malgrat tot, el Xavi Torres em va comentar que li havia agradat molt com havia tocat al segon set. La veritat és que em va fer feliç, venint d'un tros de pianista com ell. El Jesse va acabar el bolo bastant destrossat, seguia sense trobar-se gaire bé, diu que li costava respirar. Ningú ho diria veient-lo bufar.

I avui dissabte hem repetit al Jamboree. El primer passi ha sigut molt tranquil, molt diferent dels dos d'ahir. El Jesse ha vingut de molt bon humor, diu que es trobava més bé. Ha tocat molt controlat, amb solos més curts que de costum, però amb el llenguatge de sempre. A mi m'ha agradat, no sé que en diran els Casares, que han repetit i s'han quedat al set de les deu. Són uns malalts (en el bon sentit de la paraula, que no se m'ofenguin).

I el darrer passi jo diria que ha sigut més semblant al primer d'ahir. Hem repetit algun tema, però n'hem tocat algun que no havíem fet, com ara 'round midnight (que, sincerament, no em sembla un bon tema per fer sense assajar, hi ha massa possibles versions amb harmonies diferents, amb la possibilitat o no de fer la intro i la coda del Miles, és un tema al qual tinc molt de respecte). El Jesse seguia de bon humor, massa i tot, potser. S'ha dirigit al públic vàries vegades, fins i tot els deia coses a la gent de primera fila, tot de molt bon rotllo, però. I quan hem acabat i la gent demanava un bis ens ha dit: "let's play something quick and easy". Ha arrencat amb Light blue i, quan l'hem acabat, va i engalta el Tune up a tota llet. Qui el va parir...

Així s'han acabat aquests dies de música, viatges i paraules. Quan he arribat a casa m'he posat a mirar el partit del Barça que havia gravat, sense saber-ne el resultat. 0-0 i el Madrid a 7 punts. Sort que escriure em fa passar la mala llet.

Jazz i futbol (II): les posicions

2012-01-28T17:20:00.002+01:00

Els solistes d'un combo de jazz, diguem-li saxofonistes o trompetistes, són com els davanters de l'equip, són les figures en les que més es fixa el públic, els que acaparen més atenció mediàtica, els que marquen els gols. Alguns sóm més arrogants, d'altres més humils (aquí que cadascú pensi en els jugadors que vulgui, jo ja ho tinc clar), però els bons acostumen a tenir una tècnica prodigiosa i han de tenir una certa capacitat de lideratge, de tirar-se l'equip (el grup) a l'esquena i resoldre partits (concerts) amb la seva actuació, amb jugades (solos) que deixin el públic embadalit i entregat.

Però un bon solista sense un bon grup tindrà poca cosa a fer. Per més bons que siguin els seus solos, si està mal acompanyat mai no lluiran com si té un bon equip al darrere. Per això comparo la figura del pianista amb un migcampista organitzador. Té molt poder de decisió, porta el pes harmònic del grup, pot harmonitzar i reharmonitzar els temes, els seus acords poden proposar colors i caràcters molt diferents... Sempre ha d'estar atent per repartir joc i buscar la millor opció, i quan acompanya bé un solista és com si li estés fent una assistència de gol. De tant en tant també fan gols ells mateixos, alguns de ben bonics, sobretot els migcampistes amb més vocació ofensiva, com ara el Cesc. Alguns són els líders del seu propi grup (Xavi, Iniesta), d'altres actuen més com a sideman (Busquets, Keita), o alternen un rol i l'altre depenent de les circumstàncies.

Els baixistes són com els defenses centrals, que s'ocupen de que no hi hagi accidents. Fan una feina que no es veu massa, no acostumen a ser els protagonistes de les portades, però la seva tasca és imprescindible per al bon funcionament de l'equip. Han de ser molt segurs, un error seu pot portar tot el grup a la ruïna. I han de ser molt conscients de quina és la seva feina, el seu rol dintre de l'equip. Poden pujar a l'atac, però per sobre de tot se'ls demana que aguantin la seva posició. I també fan algun gol de tant en tant, tot i que no en tenen tantes ocasions.

El paper del bateria tindria molt a veure amb el del porter. Una errada seva és fatal, i no hi ha un bon equip sense un bon porter. I de la mateixa manera que un bon grup amb un mal bateria mai no sonarà prou bé, un grup més mediocre amb un bon bateria veurà com el seu so millora ostensiblement, no rebrà tants gols. D'altra banda, les seves intervencions acostumen a ser molt espectaculars. Una bona aturada a un xut perillós acostuma a ser molt aplaudida, i un solo de bateria que fa aixecar al públic rep una ovació com la que poty rebre un porter quan atura un penal. I, encara, el bateria marca les dinàmiques del grup, ajuda a crear l'ambient dels diferents solos, igual com el porter és l'encarregat d'iniciar el joc des del darrere, decidint si l'equip surt amb la pilota controlada o si es fa un joc més directe, amb pilotades llargues.

En el terreny de la docència, que tant m'ocupa, el professor d'un combo seria com l'entrenador d'un equip de futbol. Ha de saber veure i fer ressaltar les virtuts dels seus jugadors, i n'ha d'advertir els punts febles per ajudar-los a millorar. Ha de saber motivar-los i fer-los rendir al màxim de les seves possibilitats, del seu talent. He de veure quines tàctiques o quin tipus de temes o arranjaments són més adequats per a cada equip on entrena. Ha d'ajudar als més tímids a fer una passa endavant i prendre responsabilitats al terreny de joc, i ha d'aplacar l'arrogància dels que volen posar el seu ego per sobre de l'esperit del grup. I ha de mantenir l'equilibri en el punt just entre la confiança i el respecte. Com m'agradaria assemblar-me al Guardiola.

Finalment, encara que no és pròpiament un membre del grup, l'altre dia em van fer una entrevista on em van preguntar, donada la meva especial relació amb els tècnics de so, si aquests vindrien a ser com els àrbitres del partit. Ho vaig trobar encertadíssim. Realment, per bé que et preparis, per molt que estudïis i assagis, per interessant que sigui la teva proposta, un mal tècnic de so és com un arbitratge dolent, pot acabar amb les teves aspiracions de fer un bon partit. Tenen tanta influència en el resultat final com els propis músics. I, igual com en l'arbitratge, n'hi ha molt pocs de bons. Què hi farem, el futbol és així...

Jazz i futbol (I): el treball en equip

2012-01-26T18:06:00.004+01:00

Sempre he pensat que, salvant les distàncies, hi ha moltes semblances entre l'esport i la música, i més concretament entre l'esport i la música que m'apassionen, entre el futbol i el jazz.

D'entrada, i partint de la premisa que comparo un equip de futbol amb un combo de jazz, ambdues són activitats col.lectives, on cal una bona entesa entre els jugadors/músics i on cadascú ha de cumplir el seu rol en benefici del col.lectiu.

No us ha passat mai que heu anat a un concert d'aquells on el cartell és ple de figures (allò que a vegades s'anuncia com un "all stars") i n'heu sortit decebuts perquè no hi havia conjunció, ni so de grup, i cadascú estava més pendent de fer un solo més llarg i més difícil que el del solista anterior? Per a mi la música en general, i el jazz en particular, no té res a veure amb això. Per això ja fa temps que recelo d'aquest tipus de concerts. Igualment, en el futbol, tenir un equip ple de figures no garanteix necessàriament jugar bé ni guanyar títols, i si no que ho preguntin als madridistes (se m'havia oblidat dir-ho però, com veureu, sóc un culé malaltís).

Per tal que un equip jugui bé calen més coses, a part de jugadors amb talent. D'entrada, a ser possible, treball en equip, és a dir, assajos. Els grups en els que he estat més còmode i on m'he sentit més a gust tocant i més identificat amb la música que fèiem són aquells amb els que hi ha hagut hores d'assajos, on ens hem conegut tant que n'hi ha prou amb que un proposi una idea perquè la resta del grup la segueixi immediatament i on, fins i tot, hi ha una connexió difícil d'explicar, un pensament, una idea o una direcció comuna que es pren simultàniamnet com per telepatia. És com quan el Barça fa aquells rondos inacabables, com si els moviments dels jugadors i les passades estiguessin predissenyades i assajades com si el rival no existís, tot i que això és impossible. Com quan el Xavi, l'Iniesta, el Cesc o el Messi posen una pilota a l'espai sense mirar, perquè saben que allà hi haurà un company que s'acaba de desmarcar, que apareix en aquell espai del no res, com per art de màgia, perquè també intuïa que algú hi posaria la pilota.

És cert que en ocasions també he notat aquesta connexió en situacions on no hi ha hagut pràcticament assaig, en bolos acompanyant solistes que estaven de gira pel país, en jam sessions o en grups on he fet de substitut. Crec que perquè això es doni s'han de complir dues premises: d'una banda, que els membres del grup parlin un mateix llenguatge, que entenguin la música de la mateixa manera i, de l'altra, que estiguin oberts i receptius a escoltar-se i a tocar els uns per als altres. Quan cadascú està massa pendent del seu paper, dels seus solos, és impossible fer bona música. Quan el Cristiano Ronaldo només pensa en marcar, quan s'oblida dels companys, quan espera que tots juguin només per a ell, l'equip no funciona, per més que hagin assajat. I estic segur que quan els jugadors del Barça es troben, connecten i triangulen, no és només perquè ho hagin treballat als entrenaments, és perquè entenen el joc com una cosa feta entre tots.

I, malgrat tot, malgrat el talent, el treball, els assajos, a vegades la pilota no entra. Hi pot haver molts condicionants: un camp petit, amb la gespa en mal estat, l'afició rival en contra, l'esgotament físic o mental,... un local poc adequat, un piano desafinat, un equip de so o una acústica dolenta, un públic fred o poc receptiu, l'esgotament físic o mental,... O, simplement, un mal dia, un dia on les coses no rutllen, els dits (les cames) no responen, un dia en que no trobes el punt de concentració necessari,... A qui no li ha passat això alguna vegada? Jo he vist el Messi tenir un mal dia. I m'agradaria creure que fins i tot Miles, Coltrane, Bill Evans, Keith Jarret o Brad Mehldau han tingut dies així, encara que em costa imaginar-me a Miles o a Keith Jarrett capficats per això...

Finalment, per demostrar que la bona entesa i la recerca d'un so conjunt és indispensable, només cal veure el rendiment de Messi amb el Barça o amb la selecció argentina. Què fa que allà no llueixi tant com aquí? Des del meu punt de vista hi ha dos factors determinants. Per un cantó, la falta d'un treball conjunt i d'una cohesió que és difícil d'assolir en el context d'una selecció que, encara que tingui molt bons jugadors, juga molt de tant en tant. Però de l'altra, i molt més important, el fet que al Barça, tot i que Messi és el solista destacat, el joc es reparteix més entre tots, tothom sap quin és el seu rol i quina és la seva quota de responsabilitat, tothom se sent important i veu la seva tasca reconeguda, i ell n'assumeix el lideratge en moltes ocasions però no per això deixa de treballar per a l'equip, i això, al mateix temps, el fa rendir millor perquè se sent acompanyat.

En definitiva, per a mi la música és un acte compartit, no només amb la resta de músics, sinó també amb el públic, on cal generositat i respecte per escoltar-se i per escoltar els altres. I un llenguatge i una forma comuna d'entendre's i d'entendre que el que es fa és una cosa de tots, i feta per a tots els que compartim aquell moment. Com el futbol, no?

Fluir o no fluir, aquesta és la qüestió

2011-12-12T18:06:00.001+01:00

En el darrer article parlava de la facilitat o la dificultat d'entrar en la música, de deixar que flueixi sense esforç, i de com m'afecta això a l'hora de tocar. He rebut alguns mails i comentaris al facebook, tant públics com privats, al respecte d'aquest tema, i m'he animat a seguir escrivint sobre això. De fet, volia comentar un parell de bolos dels quals no vaig escriure en el seu moment, tot i que havia pensat a fer-ho.

Fa unes setmanes vam tocar amb Triángel (el trio de Ramón Ángel Rey) al Festival de Miranda de Ebro. L'endemà mateix tocàvem amb el mateix grup i el mateix repertori al Jamboree. I les sensacions van ser totalment diferents, fins i tot diria que oposades. Tot el que dissabte a Miranda era nervi, tensió, dificultat per tocar amb naturalitat, esforç per fer que les coses sonessin d'una determinada manera, diumenge al Jamboree es va convertir en sensació de llibertat, fluidesa, comunicació, flux d'idees noves,...

Quina era la diferència? D'una banda potser podríem parlar del so i del local: el Jamboree és un local petit, toquem molt a prop, el so és més recollit; a Miranda el local era gran, el so era dispers, tocàvem més lluny entre nosaltres i del públic, depeníem més dels monitors,... Però el que jo crec que a mi em va influir més va ser el factor mental. A Miranda ens estaven esperant per escoltar el nostre projecte, era un Festival (encara que no fos un gran festival, aquesta paraula té les seves connotacions), el dia anterior havien tocat la Sílvia Pérez Cruz amb el Colina i l'Albert Sanz, un pianista a qui admiro profundament,... Al Jamboree, un diumenge, no hi havia gaire gent, part del públic era allà sense saber exactament amb què es trobaria,... Vaig tocar sense cap mena de pressió, bàsicament perquè jo mateix no me'n vaig posar.

Una cosa semblant em va passar en el darrer bolo, a Sant Cugat, a trio amb el Matthew Simon i el Rai Ferrer. El repertori eren tot standards (excepte un blues amb pont del Matthew), el concert era al cafè de l'Auditori, el local era ple de gom a gom però l'ambient era distès. Vaig tocar molt a gust, em sentia comodíssim, les idees venien sense cap esforç.

Crec que hi ha un parell de coses que m'afecten especialment. El públic i els músics amb qui toco. Sobre el públic, a vegades saber que hi ha algú en particular em fa sentir més segur o menys. Per exemple, si sé que entre el públic hi ha algun músic a qui admiro, això em fa estar massa pendent de què pensarà sobre el que toco i, és clar, m'afecta negativament. En canvi, si sé que hi ha algú que aprecia el que faig, em fa sentir més segur i toco millor o, com a mínim, més tranquil. De la mateixa manera, quan toco amb músics dels que considero "de debó" (els que toquen igual que caminen, parlen o respiren, els que segurament no tenen tantes cabòries i que fan música d'una manera natural) jo mateix em poso pressió al damunt. I, tot i que de vegades aconsegueixo superar aquesta pressió perquè tocar amb ells és molt més senzill, perquè ho fan tot fàcil, a vegades em supera aquest desig d'intentar tocar com penso (erròniament) que ho hauria de fer. I, segurament, aquí és on rau l'error, en intentar fer alguna cosa enlloc de fer el que ve d'una manera natural.

Sé que amb aquestes confessions algú pot pensar que estic posant al descobert les meves febleses. M'és igual, em sembla que la gent que em coneix em valora pel que sóc i per com sóc. I suposo que el que em té en consideració ho seguirà fent, i al que no li agrada tant el que faig no el faré canviar d'opinió per més que em justifiqui amb paraules. La música parla per sí sola. Si escric això és per ajudar-me a mi mateix a entendre'm i a trobar solucions a temes que em capfiquen. I si ho faig públic és perquè m'agrada enriquir-me i aprendre amb les aportacions i els comentaris que rebo, i també perquè potser això pot ajudar a algú altre.

Carme Canela, Luxemburg

2011-12-09T17:15:00.011+01:00

Vam arribar dimecres a la tarda, un dia abans del concert. De seguida vam conèixer la Paca, la responsable del Círculo Cultural Antonio Machado, que organitzava el concert. Una dona vital, alegre, una mica esbojarrada i plena d'energia, que ens va portar a fer un volt pel centre. Vam anar a la Place des Armes, on hi havia una fira de Nadal, i ens vam refugiar de la pluja en un dels "txiringuitos" que hi havia a la plaça, on ens vam prendre un Glühwein, un vi calent amb espècies típic d'aquesta època de l'any.

Més tard vam anar a sopar, a la Braserie Guillaume, en un racó de la plaça del mateix nom on hi ha l'actual ajuntament de la ciutat. I després, com que era l' aniversari de la Paca, ho vam anar a celebrar fent una copa amb alguns dels seus amics.

L'endemà va ser un dia tranquil, vam anar a fer una passejadeta amb el David al matí i vam dinar davant mateix de l'hotel. El concert era a les vuit i a un quart de cinc ja ens venien a recollir a l'hotel per anar a fer les proves de so.

Només arribar al centre cultural que hi ha a l'Abbaye de Neumünster, el primer que vaig veure va ser l'Stenway gran cua que presidia l'escenari. I al posar-hi les mans vaig comprovar que l'acabaven d'afinar, que la mecànica estava impecable, i que el so era de somni, amb uns greus imponents, un registre mig equilibradíssim i uns aguts dolços, gens estridents. Una màquina impressionant, d'aquelles que creen addicció.

Llavors va començar la prova de so i van venir els problemes, però no tinc ganes de parlar-ne gaire. Tinc la impressió que quan més atenció li presti al tema aquest de les dificultats amb els tècnics i els equips de so de les sales on toquem més em costarà canviar aquesta dinàmica que sembla que em persegueix allà on vagi. O sigui que intentaré no parlar-ne gaire més, ja me n'he queixat prou fins al dia d'avui. Només diré que després de gairebé tres hores de prova de so, a l'hora del concert el monitor de la Carme no funcionava, i quan li van intentar pujar el volum va ser pitjor perquè sonava saturat.

El concert va anar prou bé i, tot i que no hi havia molta gent, la cinquantena de persones que van venir em sembla que van disfrutar, a jutjar pels comentaris que van fer després i pels aplaudiments. Jo, personalment, i malgrat l'Stenway, no em vaig trobar especialment còmode. El meu cervell estava massa actiu, massa ocupat, massa conscient. Odio aquesta sensació, quan sense poder-ho evitar comences a pensar en si estàs tocant "com cal", si hi ha prou energia, si caldria fer això o allò, si estàs connectant amb el públic o amb la resta del grup,... Quan aconsegueixo oblidar-me de tot això és quan realment sento que estic fent música. Ho vaig trobar en alguns moments, com ara al "Marta", de Serrat, o a "La pomeña". I això que quan vam assajar em vaig sentir molt còmode, vaig notar que tot fluïa, i vaig pensar "ja està, és això, només t'has de relaxar i fer el que saps fer, res més, no cal anar a buscar res, tot arriba". Però em queda molt per aprendre, per entrar més fàcilment en aquest estat de "deixar fer", de no voler forçar res. Sé que em resulta més fàcil quan toco en situacions on no em poso tanta pressió a mi mateix. Algun dia ho aconseguiré fer en qualsevol situació, segurament quan no hi pensi tant i no em mengi tant la bola. Potser m'hauria de rellegir el llibre del Kenny Werner. Em pregunto si tots els músics són igual de malalts...

Robles-Llombart, Can Mal 44

2011-09-18T12:49:00.007+02:00

Quan vaig entrar a Can Mal, l'espai que ha habilitat el Carles Joan Pi a l'antiga fàbrica de Can Malvehy a Molins de Rei, sonava el disc de la Sílvia Pérez Cruz i el Javier Colina. De seguida em vaig trobar el Jon i el Jaume, feia temps que no ens vèiem i em va alegrar veure'ls. El local és acollidor, curiós, diferent, un únic espai amb diferents ambients.

L'acte va començar amb una dramatització de poemes de Walt Whitman a càrrec de la Martina Tresserra i la Georgina Asín. Mentre m'ho mirava vaig recordar una cosa que després em vaig oblidar de dir a la Martina, i és que fent el seu paper de Raquel als Pastorets de Molins, on toco cada any, m'havia fet posar la pell de gallina moltes vegades. Sí, fent uns Pastorets de poble també es pot transmetre emoció. És clar, la Martina ha seguit fent teatre, i ara està a punt d'estrenar un espectacle dirigit per l'Àlex Rigola a Salt. Molta merda, Martina!

Després van seguir el mateix Carles Joan amb l'Ester Villamor i el Leandre López, amb més poemes i música. No havia vist mai el Leandre tocant el contrabaix, va ser una agradable sorpresa. Però el que em va agradar més va ser el diàleg entre la poesia de l'Ester i la trompeta del Leandre.

I finalment van tocar el Jon i el Jaume. Van començar amb un tema de Bill McHenry, van seguir amb el 26-2 de Coltrane, Falling grace de Steve Swallow i Smoke gets in your eyes. I com a bis, April, de Lennie Tristano. Un diàleg en estat pur, amb la música com a únic llenguatge, lliure i sense concessions.

Parlant amb la Martina li vaig comentar que la Sílvia, que sonava a l'entrar al local, havia estat alumna meva a l'Esmuc. Després vaig caure en que el Jaume, i fins i tot el Jon, havien estat en combos on jo n'era el professor. I això em va fer adonar de com en sóc d'afortunat fent aquesta feina. He vist de molt a prop molt més talent del que mai hauria pogut imaginar.

Jesse Davis, Béjar i Huelva

2011-07-15T17:10:00.002+02:00

Escric mentre viatjo en l'AVE Sevilla-Barcelona, quin gran invent. No descobreixo res de nou a ningú, ja ho sé, però poder-se aixecar, anar al bar, o estar assegut còmodament i no com si anessis encaixonat en una llauna de sardines no té preu. Per no parlar del fet de poder arribar cinc minuts abans de la sortida del tren, no haver de facturar l'equipatge i anar de centre a centre de la ciutat. Estic tornant de dos dies de concerts amb aquest grandíssim "madafaka" que és Jesse Davis.

Dimecres vam tocar a Béjar, un poblet que es permet organitzar ja fa dotze anys un festival de blues amb figures internacionals. Ni crisi ni hòsties. El concert era al Teatro Cervantes, un teatret amb cabuda per a unes 400 persones, molt bonic, i amb un Kawai de mitja cua que no estava malament, tot i que un pèl desafinat. Vaig arribar directament al teatre per fer la prova de so, perquè vaig viatjar el mateix dia, i allà em vaig trobar el Jesse i l'Ignasi, i vaig conèixer el Mario Gonzi, un bateria que, malgrat el nom i el cognom, és austríac. El so era prou bo, a l'escenari estàvem pràcticament sense amplificar, el volum i l'equalització de fora estaven ben ajustats, sonava força natural, i durant el concert la cosa va seguir igual.

Crec sincerament que va ser un bon concert, el públic era molt càlid i aplaudien els solos amb entusiasme. He de dir que no les tenia totes, perquè anar a tocar amb el Jesse a un festival de blues en un poble de 15.000 habitants era, a priori i com a mínim, insòlit. Però vam estar molt còmodes, i ens vam entendre prou bé tot i no haver tocat mai junts tots quatre. El Mario és un bateria amb molt coneixement de la tradició, ha tocat amb paios com Johnny Griffin o Art Farmer, però per sobre de tot és un bateria que escolta, que deixa espai al solista i que toca amb ell, i això sempre ajuda. Vam tocar Bolivia, Beatrice, Cup bearers, Day dream, Willow weep for me, Evidence. Com a bis, un blues en Bb (algun blues havíem de tocar, no?)

L'endemà vam viatjar cap a Huelva. Tocàvem a la seu de la Universidad Internacional de Andalucía, a l'antic monestir de la Rábida, entre Huelva i Palos de la Frontera. El lloc era preciós, però el concert era a l'aire lliure i això sol ja feia presagiar el pitjor.

A la prova de so ja li vam haver de dir al tècnic que baixès el volum vàries vegades, que no posés tanta reverb al saxo, fins i tot el Mario va desendollar el micro del bombo sense dir res a ningú. Quan finalment vam tenir un so mínimament decent, jo mateix li vaig anar a demanar al tècnic que no toqués res, que estàvem molt a gust a l'escenari. Però ja es veia a venir que no podria ser. Efectivament, durant el concert el volum va anar pujant, hi havia moments que sentia més el so de fora que de dins. Com vaig poder li vaig demanar a un pipa que corria per allà que li digués al tècnic que no pujés el volum del piano en els solos. En fi, la mateixa vella i tronada història de sempre.

Malgrat tot, el concert no va estar malament. El públic no tornava la mateixa energia que el dia anterior, i això va ratllar una mica al Jesse, que fins i tot es preguntava si calia canviar el repertori per fer-lo més assequible... Flipo que tios com ell encara es facin aquest tipus de plantejaments. Vam tocar Voyage, Days of wine and roses, Bolivia, You don't know what love is i Evidence. No hi va haver bis, tot i que algú el demanava tímidament. I el concert va agradar, ens van venir a felicitar, a demanar autògrafs i fins i tot a fer-se fotos amb nosaltres.

M'he sentit a gust aquests dies, he tocat tranquil, deixat anar, com hauria de ser sempre, independentment que estiguis més o menys en dits. El Jesse em va tornar a dir que se sent tant bé tocant amb mi, que no hi ha pianistes que l'acompanyin així. Li vaig agrair i li vaig respondre que una de les coses de les que em sento més orgullós és de que sempre estic escoltant i intentant tocar en funció del que sento. Ell em va dir que, a més d'això, valora que estugui sempre obert al que pugui passar. Gràcies, Jesse, que aquestes paraules vinguin d'un paio que ha tocat amb Hank Jones, Mulgrew Miller o Kenny Barron és acollonant.

Aquestes darreres setmanes he pogut descansar i escoltar més música del que faig habitualment. El concert d'Aca Seca va ser com un bàlsam, m'he escoltat alguns dels discos del Jesse i, a instàncies del gran Ugrix, el darrer disc de Lee Konitz amb Brad Mehldau, Charlie Haden i Paul Motian. Quina música!!! M'ha fet sentir com imagino que se senten les plantes quan les reguen, rebent l'ofrena amb alegria, donant gràcies, i deixant que arribi fins ben endins, alimentant-me l'esperit. Quina sensació més collonuda.

Aca Seca

2011-07-10T03:45:00.007+02:00

Ahir (bé, de fet, abans d'ahir) vaig anar a veure aquest fantàstic trio a l'auditori del Conservatori del Liceu. Els havia escoltat al Youtube perquè un dia vaig haver de tocar un tema seu en un bolo i ja sabia que m'agradarien, però és que m'han agradat molt més del que em pensava. I això que, un cop més, el so era infernal. El piano pràcticament no se sentia, les lletres no s'entenien perqué la veu no sonava amb claredat, hi havia un punt de feedback fastigós,... Diria que consola veure que els tècnics són igual de dolents en els concerts d'altres, no només en els bolos propis, però és que en realitat no és cap consol, és una llàstima i una pena enorme.

Però, malgrat tot, la música que fan aquests paios és bonica, molt bonica, i encara que no se sentís en condicions, m'ha arribat la qualitat tècnica i artística de la proposta. En alguns moments em recordava el Metheny que escoltava quan era estudiant, a finals dels 80, amb aquelles veus fent melodies precioses i afinadíssimes sense lletra. Fan cançons, amb melodies, harmonies i ritmes que captiven, pràcticament no hi ha solos, però és que no cal, n'hi ha prou amb els temes, tan ben tocats i tan ben cantats. Molt inspirador i totalment recomanable.

Aca Seca

Peter Bernstein - Bilbao i Granollers, ahir o ara

2011-06-18T02:51:00.004+02:00

Si hagués escrit això ahir, diria que m'ho he passat bé tocant, aquesta nit. Diria que, malgrat la pianola de plàstic de la Bilbaina (quan es decidiran a canviar de local i comprar un piano com Déu mana!), durant bona part del bolo m'he oblidat que tocava amb un pseudo-instrument i m'he sentit a gust, fent música. També diria que m'he trobat molt millor que la darrera vegada que vam tocar amb el Peter al Jamboree. I que no m'ha costat gens acompanyar-lo, fins i tot trobar els moments en que el millor era callar, fer silenci, deixar que els seus acords poderosíssims prenguessin tot el protagonisme harmònic, rítmic i melòdic i apartar-me peruqè la música brillés encara més. Fins i tot diria que, malgrat la poca activitat que tinc darrerament, m'he sentit prou fi, amb idees, i si bé es cert que no estic en forma, sí que m'he sentit prou lúcid com per treure partit dels recursos que se m'anaven acudint, i que aquests s'adaptaven al que els meus dits i el meu cervell es veien capaços.

Però estic escrivint avui i, casuncony, avui ha sigut tota una altra cosa. Estava programat un doble concert, amb el grup del Joan Vidal primer, tocant una suite composta per ell mateix, i nosaltres després. El primer concert ja ha començat amb retard, l'espera s'ha fet llarga, havíem de començar a les 11 i ho hem fet ben bé a les 12. Tocàvem a la nova sala del Casino, dedicada al Joan Bretcha, que ha quedat de conya però que encara ha de solucionar alguns problemes d'acústica, sobretot a l'escenari. Tot em sonava dispers, desangelat, com si cadascú toqués sol, sense empastar amb la resta del grup. Però no vull posar excuses. M'he trobat tota l'estona massa pendent, massa actiu a nivell mental, pensant en què havia de fer. Tot allò que ahir em va resultar tan senzill i tan natural, avui no trobava la manera de fer-ho, potser precisament perquè l'estava buscant tota l'estona. Els acompanyaments als solos del Peter l'anaven perseguint contínuament, i els meus solos han estat mal construïts, previsibles, mancats d'interés i de direcció.

En fi, almenys així és com jo ho he percebut. L'Esteve coincidia amb mi en que no ha estat un bon bolo. I el Peter ha dit que costava molt tocar, que el so de la sala ens anava en contra. Només a l'Ignasi li ha semblat que tot era collonut, diu que ell estava al mig i que ho sentia tot de puta mare. I després hi havia el Jordi Pujol, que m'ha dit que cada vegada que em veu en directe li venen ganes de que gravi un altre disc. Li he dit que vigilés, que li prendria la paraula, però amb poc convenciment.

La darrera vegada que vaig tocar en un concert doble va ser al Festival de Terrassa, i ja vaig escriure com m'havia agradat el pianisme del Sergi Sirvent. Avui he escoltat un altre pianista que em deixa bocabadat quan el sento, el Marco Mezquida. El seu control i domini de l'instrument és aclaparador, el seu so és preciós, i la seva imaginació i varietat de recursos fan caure d'esquena. Un altre nen que s'ha fet gran, què dic gran, enorme!

Horacio Fumero / Marti Serra

2011-03-19T18:23:00.005+01:00

Ahir vam tocar amb l'Horacio i el Guillermo Calliero al Festival de Jazz de Terrassa. És d'agrair que un festival com aquest programi músics de casa. És una aposta arriscada, perquè als músics locals se'ns pot veure més o menys regularment pels clubs del país. Però alhora és una manera de permetre al públic comparar en igualtat de condicions de promoció i de publicitat la música que es fa aquí i la que ens ve de fora que, només per aquest sol fet, pel seu exotisme, ja pot resultar d'entrada més atractiva.

La cava presentava una bona entrada, sense arribar a estar ple. El concert va anar prou bé, i vam tocar els temes nous que va escriure l'Horacio per al programa de TV3 "Jazz a l'estudi". Home, encara falta una mica de rodatge, però hi va haver alguns moments bons i crec que a la gent li va agradar.

Per cert, sempre he pensat que posar per títol a un disc "Alguns moments bons" és un encert. Els discos (almenys els que he gravat jo) són justament això, el record i la manera de deixar constància d'alguns moments bons. Aquest va ser el títol del primer disc del trio de Martí Serra, que compartia escenari ahir amb nosaltres, presentant el seu segon CD, Tea Time. El grup s'ha convertit en un quartet, amb Rai Ferrer al contrabaix, Xavi Maureta a la bateria i la incorporació de Sergi Sirvent al piano. El concert va estar molt bé, les composicions del Martí formen una mena de suite amb moments per a tot, la calma, la rauxa, l'energia, la lírica,... Destacaria especialment, i espero que ningú se m'enfadi, l'energia del Xavi Maureta i, per sobre de tot, la musicalitat, la creativitat i el pianisme d'aquest geni que fa molts anys vaig conèixer quan ell era gairebé un adolescent en un curs d'estiu a Igualada. Sergi, ets un cabron, que gran que t'has fet!

Gorka Benítez, Delhi

2011-02-14T23:44:00.019+01:00

No cada dia es va a tocar tan lluny, de fet poques vegades es té l’oportunitat de viatjar a llocs com la Índia, o sigui que m’he decidit a escriure un petit diari del que anem fent aquests dies.

Hem vingut a Delhi convidats pel pare d’una amiga íntima de la Susana, la dona del Gorka Benítez. Ha organitzat una mena de festival privat, tocarem a casa seva dos dies per a uns cent cinquanta convidats cada dia. El grup el formem el Gorka, el Juan de Diego, la Carme Canela, el David Xirgu, el Masa Kamaguchi i jo mateix.

Diumenge, 13

Hem arribat a l’aeroport a les 10 del matí per agafar un vol a les 11’35 cap a Londres, on hem arribat a la una del migdia, hora local. A les 15’25 sortia el nostre vol cap a Delhi, que ha durat poc menys de vuit hores. Quan hem arribat eren un quart de sis de la matinada a Delhi, tres quarts d’una a Barcelona.

Dilluns, 14

A la Carme li han perdut la maleta. De fet, més que perdre-la, el més probable és que algú l’hagi agafat per error, perquè a la cinta n’hi havia una de la mateixa mida i color que la seva que no ha recollit ningú. Després de parlar amb el personal de British Airways, hem omplert un formulari esperant que el que se l’ha endut per error torni a l’aeroport per recuperar la seva maleta i ens enviïn la de la Carme allà on dormirem.

Ens han recollit amb tres cotxes; un que s’emporta el Gorka i el Julen, el seu fill, a casa de l’amiga de la Susana on passaran aquests dies, i dos més que ens porten als demés a casa del Nagesh, el responsable de tota la moguda. Ens ha rebut a la seva finca, als afores de Delhi, en una zona plena del que ells anomenen “farms”, que venen a ser com cases d’estiueig. El primer contacte amb la Índia ha estat xocant. Eren les 7 del matí, i hi havia molts llocs tancats. La canalla anava a l’escola i el trànsit era un caos amb la única norma que cal circular per l’esquerra. Pel demés, impera la llei de “maricon l’últim”. Després ens ha comentat el Nagesh que a aquesta hora no hi ha trànsit, que esperem a veure com és la circulació a partir del migdia.

Un cop a casa del nostre amfitrió, ens han servit un te i ell mateix ens ha explicat el planning per a aquests dies. Aquest vespre hi ha un sopar de benvinguda. A part de nosaltres, també ve un grup d’Itàlia i un altre de Xile que, pel que es veu, és la primera vegada que surten del seu poble. Demà visitarem la vella Delhi, i demà passat anirem a Agra a veure el Taj Mahal. Per dijous hi ha previst un assaig/prova de so per als concerts de divendres i dissabte. Diumenge serà per descansar (el dia del Senyor) i dilluns, els que es queden (el Masa i jo tornem cap a casa) aniran a visitar Jaipur.

Hem esmorzat i ens han dut a la casa on estarem, una altra finca enorme d’un amic del Nagesh, el Dooba. La Carme i el David s’estaran en una habitació a l’edifici principal, i el Masa, el Juan i jo en una caseta per a convidats que hi ha travessant el jardí, al costat de l’oficina del Dooba. Només té una habitació, un bany i una sala d’estar, on m’han dit que hi posaran un llit. Mentre no el porten, m’estiro a dormir en un sofà.

A les dues ens han preparat un dinar amb arròs, pollastre al curry, amanida i coliflor amb patates. Totes les verdures són collides a l’hort de la finca, però la Carme i jo no mengem amanida ni bevem aigua, per allò de les gastroenteritis. Si veig que d’aquí a un parell de dies els demés resisteixen bé, potser voldrà dir que el menjar i l’aigua són de confiança. Ara estic escrivint assegut en un banc del jardí, mentre el Juan està tocant exercicis d’aquells que fan els trompetistes, el Masa s’està dutxant i el David i la Carme fan la migdiada.

Ens han vingut a buscar per anar a sopar al Delhi Golf Club, on ens hem reunit amb la resta de participants al mini-festival. Durant el trajecte hem comprovat l’autèntic tràfic de Delhi en hora punta. Una autèntica bogeria, amb les motos fent ziga-zagues entre els cotxes i circulant pels vorals sense asfaltar a tota velocitat, les bicicletes intentant sobreviure enmig de la jungla de vehicles que atapeeixen els carrers i cinc cotxes en paral•lel en vies on estan marcats tres carrils. De bojos. El conductor que ens duia m’ha dit que per conduir per la Índia calen tres coses: “bon clàxon, bons frens i bona sort”. Un cop arribats al club hi havia diferents tipus de kebab (de peix, de pollastre, de xai), i cervesa i vi a discreció. Hem rigut molt, i el Gorka ens ha anunciat que el Julen tindrà una germaneta. Bonic, oi?

Dimarts, 15

Avui ens han dut a fer un tour per Delhi. El primer que hem vist ha sigut el complex de Qutub Minar, amb una torre aixecada pels mongols i rematada pels musulmans, si he entès bé les explicacions del guia. Després hem visitat el mausoleu de Humayun, que també és conegut com el Petit Taj Mahal, perquè és un edifici que va servir de model per aixecar el Taj Mahal que visitarem demà a Nagra, però que no té la seva grandiositat. Més tard ens han dut a la zona de la Nova Delhi on hi ha el Parlament, els Ministeris i les Ambaixades, d’on destaca la Porta de la Índia, una mena d’arc de triomf aixecat pels anglesos en agraïment i homenatge als soldats indis morts per l’Imperi a la primera guerra mundial.

Després de dinar hem anat a veure el crematori de Mahatma Gandhi i després ens han dut cap a la vella Delhi, i això sí que ha sigut fort. A part de la Jami Masjid, o mesquita del divendres, el més impressionant és sense dubte l’ambient dels carrers atapeïts de gent, cotxes, bicicletes i tuctucs, i plens de parades diverses, amb pneumàtics i recanvis de cotxe al costat de xais i gallines. Fins ara, del poc que jo he vist, el que més s’hi assembla és Marrakech, però això és molt més fort, molt més impressionant. No tinc paraules per descriure-ho, s’ha de veure.

Cap a les set ens han dut a sopar al restaurant del gendre del Nagesh, un italià que ha posat un restaurant italià a la zona rica de Delhi. Tot i que la cita era a les set, no hem sopat fina a les deu, i hem passat l’estona a la zona de bar, bevent gin tònics, cervesa i vi blanc i negre, i picant uns aperitius. Potser m’equivoco, però sembla que ho facin expressament per provocar la conversa i les relacions entre la gent que hem vingut a tocar i els amics del Nagesh. Amb tot plegat, s’ha fet tardíssim, estic escrivint a les dues de la matinada i demà ens recullen a dos quarts de sis per anar a Nagra. O sigui que per avui ja n’hi ha prou.

Dimecres, 16

Avui ha sigut un dia dur. Ens hem llevat a les cinc per anar cap al club de golf, on ens esperava un autocar que ens portava cap a Agra. El viatge ha durat cinc hores, tot i que en part el fèiem per autopista. Però és que les autopistes d’aquí estan plenes de gent! A més, els trams que hem fet per carretera travessant poblets significaven un embús a cada cruïlla. Malgrat tot, era molt curiós anar veient la vida que fan els indis des de la finestra de l’autocar. A vegades em sento com si estigués en un d’aquells foto-safaris, és una sensació una mica estranya.

Finalment hem arribat a Agra. Abans d’aparcar al costat del Fort Vermell ja ha pujat un paio que ens ha dit que era el guia de l’agència. Ens ha acompanyat, ha comprat les entrades conjuntes per al Fort i al Taj Mahal i ens ha fet la visita en un anglès pràcticament impossible d’entendre. Després de dinar ens hem trobat amb un altre guia que ens ha dit que ell seguiria la visita, que l’altre acabava allà la seva feina. Això ja ens ha semblat estrany, i ens hem començat a escamar. La sorpresa gran ha vingut quan ens han dit que no podíem entrar al Taj Mahal perquè les entrades estaven segellades amb data de dos de febrer. Després de molt discutir, el guia ens ha dit que no hi havia més remei que tornar a comprar les entrades. Ell ha dit que si no teníem rúpies ell podia pagar una part i que després ja li pagaríem amb dòlars o euros. Finalment hem decidit entrar, s’anava fent tard i hem preferit pagar que perdre més temps. Realment, el Taj Mahal és impressionant. A més, diria que hem ensopegat l’hora, perquè la llum era ideal i ressaltava encara més l’espectacularitat dels jardins i del mausoleu.

Quan ja tornàvem cap al bus, ens ha trucat la secretària del Nagesh per saber si estava tot bé, i quan li hem explicat la història dels guies ens ha dit que no li paguéssim les 9500 rúpies que havia posat ell. Però el cas és que s’anava fent tard, érem molt lluny de Delhi i, finalment, hem decidit pagar i poder marxar. En fi, que ens han timat. A sobre, acabem de veure el partit que ha perdut el Barça. I, per cert, encara no tenim notícies de la maleta de la Carme. Pel demés, tot bé.

Dijous, 17

Avui, suposadament, havíem de fer una prova de so i assaig per als concerts de demà i demà passat. Però com que ningú ens havia dit ni l’hora ni cap altre detall sobre com aniria tot plegat, vam decidir ahir a la nit aprofitar la ocasió per anar al centre de Delhi pel nostre compte.

Mentre esmorzàvem li hem demanat al Suresh, el majordom del Daboo, que ens demanés un taxi. Ens ha dit que seria a casa al cap d’una hora. Però quan ja havia passat una hora i mitja hem vist que no ens havíem entès, perquè el que havia dit era que al cap d’una hora trucaria el taxista per dir si podia venir o no. Hem trucat a la Hemma, la secretària del Nagesh, demanant-li que ens enviés algú per poder anar a Delhi, i al cap de molta estona ha arribat un dels xofers del Nagesh. El cas és que entre que s’havia fet molt tard i que estem a més de tres quarts d’hora del centre, hem anat directament a dinar. A més, el cotxe era només de cinc places, o sigui que ens hem hagut d’encabir el Masa, el Juan, el David i jo al seient del darrera. Patètic.

Hem dinat amb el Gorka, la Susana i una amiga seva que acabava d’arribar, la Fabiana. Després, la Susana ens ha dut a veure algunes botigues cares, de les que tenen un preu fix i no cal regatejar. Tots hem comprat alguna coseta, i la Carme ha pogut refer una mica el seu vestuari.

Al vespre hi havia programat un concert de música Sufi en un local de Old Delhi. Com que la Carme havia anat a casa la Susana a veure una roba que li deixaven, els homes hem aprofitat per arribar-nos al Tibetan Market i hem quedat que ens trobaríem al concert. Quan hi hem arribat, el xoc ha sigut brutal. Ha estat una immersió en la vida real de la gent de la part vella de la ciutat. El Juan i el Masa han entrat al local, per veure si ja hi havia les noies a dins. Primer s’han hagut de treure les sabates perquè el local en qüestió era una mena de mesquita. Quan han sortit ens han dit que estava ple de tolits que demanaven almoina, que al final de la sala hi havia una mena d’imam recitant les oracions, i que de concert res de res. De manera que hem trucat a la Carme per veure on eren i ens ha dit que estaven venint a peu amb la Fabiana per uns carrers acollonants però que no sabien ben bé com arribar fins on érem nosaltres. Finalment, aconsellats pel conductor que ens portava a nosaltres, hem quedat que agafarien un taxi i que ens trobaríem al club de golf per decidir què fèiem. Però quan ja ens decidíem a anar cap allà, ha trucat la Susana dient que estaven arribant per anar al concert, que sí que es feia, i que l’esperéssim. Total, que el Gorka s’ha quedat amb la Susana i els seus amics i nosaltres hem anat a buscar la Carme. Un cop ens hem trobat, hem decidit que ja en teníem prou i hem anat a sopar.

Per si això fos poc, després de sopar hem acompanyat la Fabiana a casa seva (ara ja érem set persones al cotxe) i, entre que era el seu primer dia, que era fosc i tot plegat, no trobava la casa. Finalment, després d’un parell de voltes, un parell de trucades i un parell de preguntes a la gent del carrer, l’hem deixada a la casa on havia de passar aquestes nits i hem tornat cap a casa del Daboo, on ens hem fotut un parell d’ampolles de vi que hem agafat del celler per celebrar-ho.

Demà hi ha el primer concert, però encara no sabem ni l’hora, ni si hi haurà prova de so, ni res. De manera que encara ens poden passar moltes més aventures. La Índia is different.

Divendres, 18

Avui al matí hem demanat un taxi que ens ha vingut a buscar només mitja hora tard. El Juan s’ha quedat a la casa perquè ha tingut problemes intestinals i no volia moure’s massa, però els demés hem anat a Delhi. Ens han dut a un centre comercial perquè la Carme pogués comprar-se roba, sabates i maquillatge per al concert. El David ha estat amb ella i el Masa i jo hem aprofitat per fer un tomb a peu. És acollonant els contrastos que hi ha en aquest país. Mentre el David i la Carme compraven al Zara i al Mango, nosaltres, només travessant un carrer, érem al mig d’un barri de carrerons estrets i de gent que dormia al carrer sota un tros de lona. Tot i això, no es pot dir que fos un barri miserable. Hi havia moltes botigues de tot tipus, infinitat de llocs on feien menjar, almenys he vist quatre barbers, i també hi havia carnisseries i homes que venien peix a terra al carrer. Tot i no veure ni un sol occidental a part de nosaltres, la gent no ens feia massa cas, ningú ens ha dit si li volíem comprar alguna cosa i només he vist un home demanant almoina. És evident que no era un barri turístic.

Al migdia, ens han tornat a la casa, on ens hem tornat a trobar amb el Juan que sembla que es trobava més bé. Hem dinat junts i ens han vingut a buscar per al concert de la tarda. Primer ens han dit que havíem de ser allà a les tres. Nosaltres ja hem comptat que amb ser-hi a les quatre n’hi havia prou. I finalment el cotxe ens ha vingut per ser-hi a les cinc i encara no havien acabat de muntar l’equip de so.

Finalment, hem fet una mini prova de so que ja feia presagiar el que vindria després, i el concert ha començat a les vuit tocades. Han tocat un parell de temes els xilens, que fan cúmbia i música ballable, després un parell de grups locals, un que feia standards amb una cantant i un de rock’n’roll, i després nosaltres. Fotia un fred que pelava i una humitat acollonant, el piano estava xop i superdesafinat, la bateria estava pitjor que el piano i el so era infernal. Quan el Masa ha començat a tocar la intro per al primer tema, la veritat és que he pensat “som-hi”, però quan he posat les mans al piano ja he vist que la cosa no anava bé. M’ha costat molt concentrar-me, pràcticament no sentia el baix ni la bateria, el piano estava fortíssim, la trompeta no hi era,... Massa entrebancs per tocar una música que no és gens senzilla i que demana atenció, escoltar-se bé, poder interactuar,... En fi, malgrat tot, sembla que a la gent li ha agradat, o potser és que són molt educats.

Hi ha una cosa més que voldria destacar. Amb totes les circumstàncies adverses que he comentat i amb totes les coses que han passat aquests dies, sense oblidar-nos del fet que li han fotut la maleta, la Carme ha cantat de puta mare. Només per això i per veure com n’és de feliç quan canta ja val la pena tot.

Dissabte, 19

Escric això el diumenge al matí, perquè el dia d’ahir es pot resumir en dues paraules: tinc caca. I la nit en unes altres dues: tinc febre.

Em vaig despertar a dos quarts de sis de la matinada amb un rebombori intestinal que semblava que tronés. Vaig tornar al llit, però em va costar tornar a dormir. Quan em vaig llevar, evidentment, no vaig esmorzar res, només em vaig beure un suc de poma i un te. Per sort, no tenia atacs de cagalera, podia anar aguantant. Em trobava més o menys bé, o sigui que vaig decidir anar al centre amb el David, la Carme i el Juan. El Masa es va quedar a casa.

Ens van dur a la botiga d’una fàbrica on venien productes tèxtils i souvenirs. Malgrat que hi havia cartells on s’anunciava que el preu era fix, el Juan va comença a regatejar i, és clar, de seguida s’hi van avenir. Gràcies a ell vam aconseguir la mercaderia més barata, però amb la sensació de que segur que encara ens l’havien fotut.

Després, em vaig començar a trobar una mica pitjor, com marejat, i vam decidir anar al Lodi Garden, un parc enorme que hi ha enmig de la ciutat. Va ser una gran idea, una mica de pau enmig de tants dies de soroll. Vam anar a dinar (jo només vaig beure una Pepsi) a un restaurant que ens havia aconsellat la Susana on feien menjar del sud del país. Es veu que era boníssim, i van pagar poc més de deu euros... pel dinar de tots tres!

Vam tornar a casa, on vam trobar el Masa que havia dormit fins a les cinc de la tarda. També estava fotut, havia tingut febre i descomposició. Després de descansar una horeta i mitja, ens van recollir per anar al concert. Jo em trobava més o menys bé, tot i que seguia tenint descomposició.

Tocant em vaig sentir molt millor que la nit anterior. No sentia res pels monitors, ho sentia tot pels altaveus de fora, però curiosament el so era molt millor. Havien afinat el piano just abans de començar, i va aguantar una estoneta bastant decentment, tot i que mica en mica s’anava embrutant. No m’estranya, era un Stenway de més de cent anys i havia estat dos dies sencers a la intempèrie, amb sol i calor de dia i fred i humitat de nit.

A l’acabar el concert em vaig començar a trobar més malament. Tremolava de fred fins i tot dins de la casa i portant samarreta, camisa, jersei, jaqueta i un xal de llana que em va deixar la Carme. O sigui que vam demanar que ens portessin a casa, el David també començava a tenir símptomes de descomposició. Quan vam arribar, vaig trucar a casa, però no em veia amb cor de posar-me a escriure, o sigui que em vaig posar al llit tapat fins a les orelles.

Diumenge, 20

Avui no m'he posat el despertador i he dormit gairebé deu hores seguides. Hem anat cap a la casa principal amb el Masa per esmorzar i el David ha baixat de la seva habitació amb una cara que era un poema. Ens ha dit que almenys havia anat deu cops al vàter. La Carme és la única que aguanta, de moment. Més tard ha vingut el Juan i hem esmorzat plegats. Jo només he pres un parell de torrades, un suc i un te.

Hem trucat la Hemma per lligar el tema del cotxe que ens ha de dur a l'aeroport i per demanar-li si ens podia recollir un cotxe a la tarda per anar a Delhi amb el Masa, per no estar tot el dia penjats. El David, la Carme i el Juan havien de marxar cap a Jaipur a tres quarts de dues amb el Gorka, la Susana i el Julen.

Hem passat el matí aprofitant el bon dia que feia asseguts al jardí, xerrant. Era molt agradable. Han trucat el Gorka i la Susana per dir que arribarien uns tres quart d'hora tard. El Masa i jo hem demanat que ens fessin dinar i, finalment, s'hi han apuntat tots perquè s'estava fent tard. Ens han fet arròs blanc i verdures, amb curry, evidentment. La veritat és que en començo a estar tip. Finalment, el Gorka i la Susana han arribat a tres quarts de quatre, dues hores tard. Els esperaven almenys cinc hores de viatge fins a Jaipur en un cotxe de set places. Ja ens explicaran com va anar.

Ens hem acomiadat i hem tornat a trucar la Hemma pel tema del cotxe. Ens ha dit que era diumenge i que li estava costant trobar un taxi. Finalment, ens ha trucat i ens ha dit que no li havia estat possible, que l'agència estava tancada i que ho sentia molt. Sigui com sigui, ja ha anat bé perquè, mentre esperàvem, el cel s'ha anat tapant i ha caigut una tempesta de dos parells de nassos. O sigui que ens hem quedat a casa tranquil•lament, que tampoc era un mal plan després d'aquests dies. Més tard ens han fet una mica de sopar, pasta per al Masa (es veu que picava com una mala cosa) i una truiteta a la francesa amb una torrada per a mi.

El cotxe ens ha vingut a buscar força puntual, i hem arribat a l'aeroport en mitja hora. He canviat les rúpies que em sobraven i hem passat el control de sortida d’estrangers i el de seguretat, "really serious", com ha dit el Masa. Si tot va bé, d'aquí a unes horetes (setze, concretament) serem a casa.

Carme Canela, Traska Truska

2011-01-31T00:00:00.003+01:00

Com es preveia, la Traska era plena a vessar. Les entrades estaven exhaurides des de feia dies. Ara feia temps que no tocava a Molins, i amb la Carme ja havíem tocat altres vegades al poble, o sigui que hi havia certa expectació. A més, el tema del mailing funciona, l'altre dia al Jamboree ja va venir molta gent que em va dir que se n'havia assebentat per l'email que els havia enviat. I com passa cada vegada que toco a casa, estava més nerviós que de costum.

El bolo ha començat bé, amb Júlia dels Beatles. Hem seguit amb un dels temes nous, La Pomeña, i després hem tocat els temes de Monk, Panonica i Crepuscule with Nellie. Em sembla que després hem tocat Marta, de Serrat, Yvette in english, de Joni Mitchell, Irene, de Caetano Veloso, i un dels temes de la nit, Te recuerdo Amanda, que la Carme ha dedicat a la Maria Dolors. Portava tota la setmana donant-li voltes, no sabia com fer-ho, em feia cosa demanar-li el micro a la Carme per dedicar un tema. O sigui que quan ha sigut ella mateixa qui mentres feiem les proves de so m'ha proposat de fer-ho li he agraït moltíssim. Mai havia plorat tant tocant el piano en públic, però és que no hi ha dia que no pensi en ella, el buit que ha deixat és enorme. Hem seguit amb Ana Maria, de Wayne Shorter, Ana e eu, de Lenine, i un altre dels temes nous, Lucille, de Frank Zappa. I hem acabat amb el Madalena de tota la vida, amb el públic cantant. El bis l'hem fet a duet, Beatriz, de Chico Buarque.

Jo diria que ha estat un bon concert, el repertori està molt millor amb els temes nous, i crec que l'energia es manté molt millor que abans. Potser em retreuria algun solo meu un pèl massa llarg, amb massa ganes de fer-lo pujar, tocant més del que calia i forçant massa les coses. És qüestió de tenir-ho en compte per als propers bolos. Hi ha gent que m'ha dit que se li havia fet molt curt, cosa bona tenint en compte que hem tocat gairebé una hora i mitja. Altres m'han dit que se'ls hi ha posat la pell de gallina en vàries ocasions. I alguns m'han confessat que han plorat. Buf, què més es pot demanar?

Portava dies, setmanes, capficat amb aquest concert. De fet, des que vam fer el bolo d'Artés que em vaig quedar amb aquesta necessitat de que la cosa fes un tomb, i em sembla que ho hem aconseguit, o que estem en el camí de fer-ho. La Maria m'ha dit que el concert d'avui i el que vam fer a l'estiu a Molló eren la nit i el dia. I ella, que difícilment em fa una bona crítica, també m'ha dit que li havia agradat molt. Sóc molt feliç.

Horacio Fumero / Jesse Davis

2011-01-22T01:37:00.003+01:00

Quins dies!

Dijous em vaig llevar a les 7, vaig agafar un tren a les 8 fins a Arc de triomf, allà el metro fins a Glòries, i llavors el tramvia per arribar a les 9 a l'estudi Nómada 57. Grabàvem una sessió per aquests programes de jazz que passaran per TV3 a les matinades amb l'Horacio i el Julián. El repertori eren temes de l'Horacio, que vam assajar l'altre dia, i tot i que encara no ens els coneixíem com quan toques un tema una vegada i una altra, crec que el resultat no va estar malament. Hi va haver moments de bona música i de connexió, i moments de dubte i incertesa, però com em deia el Julián, "eso es el jazz, no?".

A l'acabar vaig agafar novament el tramvia i el metro per anar a l'estació de Sants, vaig dinar i vaig pujar dalt d'un altre tren, l'AVE cap a Madrid-Puerta de Atocha. Allà vaig agafar un rodalies que em va dur a Chamartín, on vaig enllaçar amb un altre AVE fins a Valladolid. Arribava a un quart i mig de nou i vaig agafar un taxi i que em va dur al Teatro Zorrilla. El dia abans l'Ignasi em va fer saber que el concert amb el Jesse, que crèiem que era a les 11, resulta que començava a les 9. O sigui que vaig arribar al teatre mitja hora abans de començar. Vaig tocar dues notes del piano, em vaig menjar un parell de trossos de truita i una mica d'embotit i a tocar.

Tocàvem a la "Sala experimental" del teatre, una saleta amb capacitat per a un centenar de persones, amb el públic a tocar. La veritat és que aquesta proximitat és collonuda per a la música i va sortir un concert prou bonic. Ara ja he tocat bastantes vegades amb el Jesse, però a cada concert hi ha algun moment o altre que em toca de ben a prop, amb aquell so i aquelles frases que se't claven a l'ànima.

Seguint amb el periple, avui hem trucat un taxi a un quart de nou del matí per pujar a l'AVE novament i refer el camí a la inversa: Valladolid-Chamartín-Atocha-Sants-Molins de Rei. I a la nit cap el Jamboree. A la prova de so m'he acollonit. El dia abans, sense monitors a l'escenari, diria que vaig apretar més del compte i vaig acabar rebentat. I al començar a tocar el piano del Jamboree he notat que el tendó del polze de la mà dreta em feia mal, bastant de mal, i que no em responia, estava com cansat. I no només això, sino que quan he seguit tocant notava com si se m'adormís la mà. M'he cagat a les calces, ho juro. Mica en mica, però, a base de fer estiraments i massatge, he anat recuperant el to habitual i m'he tranquilitzat. I després, al concert, la veritat és que ni me n'he enrecordat, però he passat una estona ben acollonit.

Al passi de les 9 hi havia el Pau Sandaran i l'Anna Lletjós, que feia anys que no els veia, el Joan Terol, que vindrà a tocar demà (ole, oleee!), l'Horacio, que ja em va dir ahir que potser s'arribava fins al Jamboree a saludar el Jesse, el Raynald, que ha pujat a tocar un tema, i a darrera hora també ha aparegut l'Ignasi Terraza. La gent estava contenta, i hem rebut grans aplaudiments i felicitacions. A les 11 també hi havia molts coneguts: el Lluc, el Pau Lligadas, el Bruno, el Joan Chamorro, el Terol que ha repetit, i el Raynald, que ha pujat a tocar des del segon tema. Jo diria que ha estat un passi més dispers, però també hi ha hagut moments de bona música. Malgrat les felicitacions, em sento una mica estrany. La música em ve al cap, però a vegades els dits no responen, no estic en forma. Hi ha moments que m'atabalo, sé el que vull fer però tot passa molt de pressa i em sento "perseguint" els canvis. I malgrat tot, disfruto tocant, i faig tot el que puc per ajudar al grup.

Demà farem el tercer concert, i es preveu un altre allau de gent coneguda i d'amants d'aquesta música que toquem. Espero estar a l'alçada. I diumenge (el dia del Senyor, recordeu?) a descansar!

Carme Canela, Santa Perpètua i Artés

2010-10-24T23:00:00.005+02:00

El diumenge no era el dia del Senyor? Al seté dia no va descansar, el Senyor? Doncs la Carme i jo avui de descansar res, hem treballat, i de valent. I per això us donem gràcies, Senyor.

De tota manera, això de tocar un diumenge al migdia, o a la tarda, o encara més al migdia i a la tarda, és una mica estrany (amb s, Ugrix, tenies raó!). Que ningú em malinterpreti, però fa com una mica de mandra. M'ha costat concentrar-me i entrar en el concert, tan al matí com a la tarda.

A Santa Perpètua hem tocat a l'Auditori de la Granja Soldevila, que és en realitat la capella de l'antiga Granja, un espai amb unes dimensions i una acústica ideal per a concerts de petit format com el que hem fet, a duet, veu i piano. La sala s'ha omplert totalment, amb un públic que segurament no està acostumat al tipus de música que els hem ofert, però que ens ha escoltat amb atenció i respecte i que, pels comentaris i felicitacions posteriors, suposo que ha quedat satisfet. Hi havia la Isabel, la professora de veu de l'escola, i la Gemma, la conserge de l'Esmuc, que estaven encantades. També hi havia alguns alumnes, el Roger, el Ramon, i exalumnes. I, és clar, el Jordi, el director de l'escola. Jo diria que, tot i que no ha estat un concert excepcional i jo estava una mica imprecís, al públic li ha agradat força.

I a Artés hem tocat al Complex Cultural Cal Sitjes, en una sala enooooorme, freda (en tots els sentits de la paraula, el literal i el figurat) i jo diria que poc apropiada per a concerts d'aquest tipus. Amb una altra estètica, era una sala semblant a la de Burgos, amb un escenari massa alt i el públic massa lluny, amb un sostre molt alt i amb massa espai al voltant del que seria el pati de butaques. El piano era un d'aquests pianos llogats, molt tocat, amb una mecànica estranya i difícil i amb un so una mica metàl.lic que feia dubtar de l'afinació, tot i que no estava desafinat. He entrat al concert massa fred, he marcat el tempo del primer tema, Julia, massa lent i ho he pagat en el solo, que no ha acabat d'agafar volada en cap moment. Diria que hi ha hagut més temes amb tempos que no eren els adequats, el David ha gravat el concert i ja li he dit que ho vull escoltar per comprovar-ho. Malgrat tot, he anat entrant en calor i hi ha hagut algun solo que no m'ha desagradat, tot i que també caldrà certificar-ho amb la gravació.

L'Anna i la resta de gent de l'Escola de Música d'Artés han estat molt amables i atents amb nosaltres, és d'agrair que emprenguin iniciatives com aquesta, encara que potser s'hauria de replantejar el tema de buscar l'espai adequat per a aquests concerts. Per cert, ha vingut la Celeste i m'ha regalat el seu disc, "La veu de la guitarra". Encara no he pogut escoltar-lo, però estic segur que serà una delícia. Gràcies, Celeste!

Carme Canela, Vitoria

2010-10-23T00:47:00.001+02:00

Doncs sí, avui ens hem tret l'espina, i parlo en plural perquè em sembla que tots necessitàvem que sortís un bon bolo.

Hem tocat en un petit auditori, a l'escola de música de Vitoria. El piano era un Kawai bastant agradable de tocar, amb un so rodonet i una mecànica acceptable. Quan ens han dit que no hi havia monitors, que només hi havia un altaveu Bose per a la veu i un ampli de baix ens hem temut el pitjor. Però resulta que el trasto aquest era un invent collonut, amb quatre entrades, equalitzador, reverb i altres efectes i un sistema d'altaveus col.locats en una columna de so, més un altre altaveu a peu de terra per als greus. Al final hi hem connectat la veu, el baix i un parell de micros per al piano. A més, el senyor que ens ha explicat com anava ens ha deixat que el remenéssim nosaltres mateixos, de manera que hem posat el so al nostre gust i, és clar, com que no hi havia tècnic de so, ningú ens ha tocat els collons durant el concert.

Hem fet alguns canvis en l'ordre del repertori i en la manera de tocar algun dels temes, el públic ha respost bé des del començament i el bolo ha transcorregut plàcidament, amb alegria i sense sorpreses desagradables. Jo no em sentia gaire, tenia l'equip de so massa lluny i només sentia el propi so del piano, a vegades tenia la impressió que el meu so quedava tapat per la bateria i he hagut d'apretar més del que voldria, però ho prefereixo infinitament a la tortura d'ahir. M´he sentit a gust tocant i hi han hagut moments bons. La Carme també estava contenta, i hem coincidit que la majoria dels temes van agafant consistència.

Fer uns quants bolos seguits és fantàstic per rodar els temes i anar corregint detalls, tinc moltes ganes de fer els bolos de diumenge, al matí a duet a Santa Perpètua i a a la tarda a quartet a Artés. I anar a tocar fora també és collonut, perquè compartim moltes estones. A l'hora de dinar hem parlat de gravar aquest repertori més endavant, i durant el sopar i, de fet, en molts moments d'aquests dos dies, hem parlat de música, i també de les classes i dels alumnes. Com m'agrada aquesta feina, encara que comporti aquesta variabilitat, aquesta muntanya russa de sensacions i d'estats d'ànim. Ahir vaig acabar el bolo bastant avall, però avui em sento molt amunt, em sento molt afortunat de poder viure aquests moments, i això no té preu.

Carme Canela, Burgos

2010-10-22T01:27:00.005+02:00

Tocàvem en un lloc nou a la ciutat que es diu El Hangar, i que és efectivament això, un hangar rehabilitat per a usos culturals, un espai polivalent per fer-hi concerts i activitats diverses.

La prova de so va ser difícil, molt difícil. El piano era un Yamaha molt nou, amb un tacte una mica extrany. Quan vam acabar de provar, només vint minuts abans del bolo, no tenia molt bones sensacions.

I malgrat tot el bolo va començar molt bé. Hi havia energia, fins i tot un punt de frescor, i em sentia còmode. Però llavors van començar a passar coses extranyes. D'entrada, mentre tocàvem es va començar a sentir la música d'algun grup de rock que assajava en un dels bucs d'assaig de la instal.lació. De seguida vaig veure la Rosa que s'aixecava a demanar que paressin de tocar.

I després, un cop més, el tècnic de so deuria començar a avorrir-se, perquè el so va anar canviant. Suposo que quan tocàvem algun tema més tranquil deuria pensar "calla, deixa'm pujar el volum, que aquests nois estan una mica apagats", i ja hi vam ser.

El punt culminant va ser al "Lluna", amb un subgreu que pel que sembla sentíem més a l'escenari que a baix, però que feia pràcticament impossible tocar, perquè s'ho menjava tot. El Marko em va dir que ell no sentia el baix, que anava tocant però que tot l'instrument vibrava amb la ressonància d'aquell so infernal. El David, per provar alguna cosa, va deixar de tocar en el solo de piano i va aprofitar per anar a parlar amb el tècnic de monitors, però l'home es va encongir d'espatlles i li va dir que no era cosa seva, que era un problema del so de fora. Jo vaig agafar una gorra impressionant i quan vam acabar el tema li vaig dir a la Carme que féssim la última, que no es podia tocar. De fet ja era l'hora d'acabar, i així ho vam fer, tot i que encara ens van demanar un bis que vam fer la Carme i jo a duet.

Vaig acabar el bolo amb un mal rotllo acollonant. Sort que m'he fet gran i que aquestes coses ja no m'afecten tant com abans. I sort també que després vam coincidir en que el bolo anava molt bé, que al principi estàvem a gust i que tenia bona pinta. La Carme deia que s'ho havia passat molt bé, que tenia moltes ganes de cantar i que s'havia sentit molt a gust. A veure si demà a Vitoria em puc treure l'espina.

Peter Bernstein

2010-10-12T18:27:00.009+02:00

Ja fa un parell de dies dels bolos amb el Peter Bernstein, però ara em ve de gust escriure sobre aquests dies.

Divendres vam tocar al Jamboree. El passe de les 9 va començar molt extrany. El primer tema va ser un original seu, "Jet stream", un up tempo amb 8 compassos d'intro de bateria i un pick up de guitarra. Doncs bé, no sé ben bé què va passar, però va fer el pick up i va parar de tocar, es va girar cap a l'ampli i es va posar a remenar botons. Total, que vaig haver d'agafar el primer solo i defensar-lo com vaig poder. Es va passar el set buscant el so de l'ampli, i tinc la sensació que no estava gaire còmode. Jo, per la meva part, tampoc em sentia bé, gairebé no sentia el baix i a estones tenia la sensació d'estar tocant només amb l'Esteve. No sé, hi ha qui m'ha dit que va estar molt bé i qui m'ha dit que se'l veia descentrat i poc comunicatiu. Jo més aviat també tinc aquesta sensació, de falta de feeling.

El segon passe va anar millor. Li vaig demanar a l'Àlex, el tècnic, que li tregués aguts al piano (cada cop que passava del sol 4 em feia mal a les orelles) i que pujés el baix al monitor. El Peter també semblava més còmode amb el so i el set va ser més rodó, crec que hi va haver moments de bona música. El Pere Arguimbau em va dir que havia gravat els dos passes, tinc ganes de sentir-los per comprovar si aquestes sensacions són fidels a la realitat o son paranoies meves.

I diumenge vam tocar a Palafrugell. Vam poder tocar pràcticament sense monitors, la sensació a l'escenari era la de tocar acústic, i crec que tan ell com nosaltres vam estar molt més a gust que al Jamboree, tot i que el públic es va mostrar molt més fred. Però la sensació va tornar a ser la de fa tres anys, la de tocar amb un paio que admiro i poder compartir la música que fem plegats, no la d'estar fent de comparsa. I els moments en que fa una intro sol o es posa a fer acords enmig d'un solo i m'aparto són brutals, perquè em sento com un espectador de primeríssima fila, un autèntic privilegiat.

Foto: Lluc Casares

Foto: Àlex Cebollero

Chopin a la Mercè 2010

2010-09-27T00:35:00.004+02:00

Ja està, ja ha passat, tant de temps capficat amb aquest bolo i j'ha està fet. Bufffff!

Això de fer versions d'un monstre com Chopin em tenia una mica acollonit, bé, una mica bastant. Però la veritat és que m'he trobat més còmode del que em pensava. El piano era un Stenway gran cua, una mica massa tou per al meu gust. A vegades em semblava que em costava agafar-m'hi, i el so era un pèl extrany. Segurament perquè era a l'aire lliure, a la Plaça del Rei, no tenia prou consciència del so de fora i a l'escenari em semblava que sonava tot fluixet, no sentia el retorn de la sala (és clar, és que no hi havia sala!).

Ha començat el Capella, m'ha agradat moltíssim, s'ho havia currat a tope, tot súper ben estructurat, cuidat, arranjat, amb bon so... Després m'ha tocat a mi, i he fet les meves cosetes. No sóc un virtuós i no tinc els recursos d'altres pianistes amb més ofici, però he intentat fer música amb les eines que més o menys controlo. Després ha vingut el Bover, apabullant, amb un pianisme que tomba d'esquena. Jo diria que és el que més s'ha apropat a l'esperit de Chopin, sobretot pel que fa a exprémer les capacitats de l'instrument. I ha acabat el Joan Díaz, amb aquelles cascades de notes que fa com qui no vol la cosa, com si no fes res. A més, ha tingut la brillant idea d'acabar amb un pedal de fa que ha servit perquè ens hi anéssim afegint els altres i acabéssim tocant a vuit mans en una mena de jam que ha sigut un final de festa fantàstic.

En fi, que ara em queda una extranya sensació de buidor, suposo que fruit d'haver estat capficat, gairebé obsessionat amb aquest concert des del dia que em van proposar de participar-hi. Total per acabar fent el que faig sempre... Sóc un malalt, què hi farem.

Carme Canela - Logroño / Miguel Fernández - Jamboree

2010-06-26T01:39:00.003+02:00

Avui faig un post doble, però és que aquests dos bolos han sigut seguits i no he tingut temps d'escriure sobre el primer que ja he fet l'altre.

Ahir vam tocar a Logroño amb la Carme i el trio. Era l'acte inaugural dels cursos d'estiu de la Universitat de La Rioja i ni el públic era el que acostuma a anar als concerts ni la sala tenia el caliu d'un club, però tot i això la gent va sortir molt contenta del concert, així ens ho van fer saber amb els seus comentaris i amb els respectuosos i càlids aplaudiments després de cada tema.

M'agrada quan el públic no és l'habitual i, malgrat que la música que fem no és la que estan acostumats a sentir, notes que els atrapes amb la reinterpretació d'alguna cançó que coneixen, o amb algun tema que els és desconegut però que els atrau pel seu ritme, o perquè té una melodia bonica, o perquè no es podien imaginar que es pogués fer una música tan diferent a la que potser s'esperaven. Va passar una cosa similar a Tortosa, tot i que allà potser hi havia més gent que sabia el que anava a veure, com ara el David Espinós, que ens va saludar al final i ens va confessar que segueix la nostra música des de fa anys.

Vam estrenar dos temes nous que són una delícia, Irene, una cançó molt alegre de Caetano Veloso, i Ana e eu, de Lenine, un altre cantautor brasileny que desconeixia però que intentaré conèixer més a fons, perquè el tema és una preciositat. Ja ho va dir la Carme, aquest és un repertori que està viu, perquè temes amb nom de dóna n'hi ha per donar i vendre, i en podem anar afegint i traient a mesura que anem tocant i veient en quins estem més còmodes i quins no ens satisfan tant.

I avui hem tornat de Logroño i el Marko, el David i jo hem canviat radicalment de registre per tocar al Jamboree amb el Dani Pérez i el Miguel Fernández els temes del seu nou disc. La veritat és que n'ho he passat molt millor del que preveia.

Les composicions del Miguel no són senzilles, precisament, i només hem fet un mini-assaig a la tarda, poc abans del concert, o sigui que no es pot dir que anés segur amb el repertori. Però aquests tios escolten tan i interioritzen tan la música que és molt fàcil deixar-se anar, no cal patir per res, sempre ens trobem en un lloc o altre. És clar que hi ha hagut misteris, però hi ha hagut temes que han sonat de puta mare.

I una de les coses que més m'ha agradat ha sigut tornar a tocar amb el Dani. No hem tocat tantes vegades junts, però és dels pocs guitarristes amb els que no cal preocupar-se a l'hora d'acompanyar; tot sóna, tot empasta, els voicings, el so, el ritme... Quin gust, no hi havia res que fes nosa, era com si quan tocava un acord hi hagués una extensió del meu so, i jo mirava de fer el mateix, superposar-me al so del Dani, fer un entramat sonor conjunt. Només per això ja ha valgut la pena, però a més crec que els temes han sonat molt compactes, hem sapigut trobar-li el sentit a les formes, als canvis de compàs, als calderons, a les cadències,... En definitiva, molt gratificant.

Carme Canela, Tortosa

2010-06-14T13:55:00.005+02:00

No vaig estar del tot còmode, ahir. I no hi ha excuses, el piano estava de conya, acabat d'afinar, i el so era prou bo, tot i que al principi ens va costar acostumar-nos a la reverb natural del claustre. Però no em sento en forma, de fet, feia molts dies que no tocava. I encara em falta adaptar-me a alguns temes. Em costa especialment el Panonica, sempre m'ha semblat un tema molt difícil, i fer-lo en un altre to em despista, a part de que el tempo és un medium lent d'aquells que no saps si doblar o no. Però repeteixo, no hi ha excuses, si me l'estudiés una mica més segur que m'hi trobava millor.

Altres temes, en canvi, es van definint. Em va agradar el Lilia amb el solo de la Carme sobre la forma, té molt més sentit. La nova estructura del Crepuscule with Nellie també em sembla que funciona millor. I el Marta és el meu preferit.

La setmana que ve toquem a Logroño, i al juliol i a l'agost hi ha més bolos. Segur que de mica en mica (quina altra gran cançó del Serrat!) ens anem fent nostre el nou repertori. I jo prometo treballar-lo millor, ara que el curs s'ha acabat i tindré més temps. Llavors sí que no hi haurà excusa!

Màster Class Taller de Músics

2010-05-22T19:46:00.006+02:00

Amb la poca gràcia que em feia això de fer una màster i lo bé que m'ho vaig passar. Va ser una sort poder-la fer amb la Carme, perquè tocar amb ella sempre és molt fàcil, però em feia una mica de por el tema d'haver de parlar, explicar alguna cosa que pogués ser interessant i, sobretot, útil. El fet d'enfocar-la bàsicament a la interpretació en duet em feia pensar que podia resultar poc interessant per als que no fossin pianistes ni cantants. I també em preocupava el fet d'haver d'omplir tres hores de classe, em feia l'efecte que en un tres i no res hauríem acabat i no sabríem què més dir.

Vam optar per fer una llista de temes variats i explicar alguna cosa sobre com els afrontàvem, ella com a cantant i jo com a pianista. I, finalment, vam pensar que estaria bé que els estudiants poguessin fer preguntes o comentaris sobre cada un dels temes que tocàvem.

Al final, ens va faltar temps i tot! Em vaig trobar còmode explicant com encarava els diferents temes, a nivell tècnic, d'improvisació, a l'hora d'acompanyar, harmònicament,... La Carme va parlar de temes relacionats amb la lletra (o la falta de lletra) de les cançons, de l'emoció, del gest, de qüestions tècniques,... I tots dos vam parlar de música, de la música en general, del ritme, de la comunicació, de la interacció, d'escoltar-se i anar junts,... Hi va haver força preguntes, algunes de molt interessants, i al final es van animar a pujar a tocar i a cantar, tant que ens van haver de demanar que acabéssim perquè ens estàvem passant de l'hora.

Després de la màster i l'endemà, quan vaig anar al Taller, vaig poder comprovar que les meves pors eren infundades. El comentari que em va fer més feliç va ser el de la Laia, que em va dir que va aprendre un munt de coses en aquelles tres hores i mitja. I també va ser una sorpresa que alumnes que no eren ni cantants ni pianistes em diguessin que havien trobat la classe tan interessant, perquè a part dels temes específics vam parlar de coses generals i bàsiques que moltes vegades no es tenen prou en compte, o s'obliden enmig de la preocupació pel treball del propi instrument. I, per si això fos poc, algun dels que no van venir em va dir que els havien comentat que s'havien perdut una classe collonuda. Cony, això sí que és un bon remei per millorar l'autoestima!

Carme Canela, festival de jazz de Reus

2010-03-13T10:03:00.006+01:00

El dia va començar malament. Em vaig llevar amb l'alèrgia a tope, com feia molts dies que no em passava, estornudant i amb una coïssor als ulls que no em deixava viure.

I l'arribada a Reus feia presagiar el pitjor. D'entrada, vam trigar més d'una hora a poder començar a provar so. El local era ple de fum, ja no me'n recordava que als clubs de jazz abans s'hi fumava, i això no era el millor per als meus ulls i per a la meva rinitis. La Carme també estava molt contenta, i suposo que encara s'hi va posar més quan va saber que l'equip de so tenia reverb. Després de provar una estona vam anar a sopar i la cosa encara va empitjorar. Al bar on vam anar a fer un entrepà hi havia un soroll terrible, amb tot de gent jugant a dards, i també era ple de fum. I el comentari del Jaume, l'amo del club, em va arribar com un míssil a la línia de flotació: "Feu un repertori ben extrany, no hi veig el jazz per enlloc". Suposo que em va notar a la cara la meva contrarietat, perqùe es va disculpar de seguida, però ens va dir que ell sabia quina clientela tenia i el que li agradava. Li vaig agrair la sinceritat i, amablament, li vaig dir que esperés a que el públic, al final del concert, decidís si li havia agradat o no el que els havíem ofert.

Estrenàvem repertori nou, format íntegrament per cançons amb nom de dona. Lilia, de Milton Nascimento, Julia, dels Beatles, Pannonica i Crepuscule with Nellie, de Monk, Ana Maria, de Shorter, Marta, de Serrat,... Vaig sortir a l'escenari amb els nervis propis de tocar per primer cop en públic uns temes que encara no hem fet nostres del tot, amb l'afegit dels comentaris previs al concert. Però la inseguretat es va esfumar quan vam començar a tocar. Ja ho he dit moltes vegades, i no em canso de repetir-ho, tocar amb el David és una passada. I no ho he dit tant perquè fa poc que toquem junts, però el Marko també és acollonant. Tots dos estan sempre a la que salta, escoltant tot el que passa, i no només això, sinó que estan sempre actius, aportant idees. És l'equilibri ideal, recolzant el que fan els demés, però també dient-hi la seva, fent música plegats. I de la Carme, què voleu que us digui, tothom sap que n'estic enamorat. Em va confessar que també tenia aquesta sensació d'inseguretat que us comentava abans, perquè tot just era el primer concert i encara no hem interioritzat prou els temes com per sentir-los nostres i poder-nos deixar anar més. Però a mi m'agrada tant com canta, com diu les melodies, com les fa anar per allà on vol que, sincerament, em va semblar que es trobava tan a gust a l'escenari com jo mateix.

Per sort, al públic sembla que li va agradar la proposta. Els aplaudiments van ser generosos, i també les felicitacions després del concert. Vam seguir parlant amb el Jaume, i vam coincidir que això era el més important, encara que el concert no fos el que ell s'esperava. Què hi farem, amb la Carme ja hem gravat dos discos i hem fet un munt de bolos durant anys tocant aquest tipus de repertori, amb temes brasilenys, de cantautors, temes propis, standards de jazz i qualsevol cançó que ens resulti inspiradora... Però va estar bé que ho poguéssim discutir tranquilament, sense mal rotllo, defensant cadascú la seva posició sense voler canviar la de l'altre. Prefereixo això que no pas que em facin la rialleta al davant i em clavin el punyal per l'esquena. Si tothom anés sempre de cara i amb bones maneres, sense crispació, el món aniria molt millor.

Ah, me n'oblidava. Quan ens acomiadàvem la Carme em va dir que estava contenta perquè, com ella mateixa em va fer notar, durant el concert l'alèrgia em va desaparèixer. Curiós, no?

Monné-Lohikari-Falanga

2010-03-10T01:38:00.003+01:00

M'ho he passat molt bé avui tocant amb el Marko i el Falanga. Finalment hem tocat algun dels temes que em va proposar el Carlos i d'altres que he proposat jo, dels que tocàvem amb el trio. I ha estat divertit, sonava fresc. El fet de tocar els mateixos temes amb una altra base et fa tocar inevitablement d'una altra manera i surten coses diferents, fins i tot se t'acudeixen idees noves.

Amb el Carlos em sembla que només havia fet alguns bolos en no massa bones condicions, en locals petits i tirant a cutres i amb pianos dolents (fins i tot en recordo un amb un teclat!), ja havíem comentat que ens havíem de treure l'espina i avui, finalment, ho hem pogut fer. I tocar amb el Marko és sempre un goig. És facilíssim, tot el que fa té sentit i dóna sentit al que toco, sempre toca per al grup. Ja va ser així el primer dia, en una jam session al Foro. I tots dos són músics que escolten, que no fan res per figurar, per que sí, per ser protagonistes o per captar l'atenció sense motiu, sino tot el contrari, sempre tocan en favor de la música que fem plegats.

Divendres tenim el bolo amb la Canela a Reus, estrenant el projecte de cançons amb nom de dona. Em fa una mica de respecte, perquè estrenar una història sempre en fa, i més amb el David i la Carme, amb qui ja hem compartit tants moments bons a l'escenari. El record del passat em fa tenir massa respecte al futur, com si em fes por que no estigués al mateix nivell. Però al mateix temps en tinc moltes ganes, i estic segur que anirà bé, perquè tocar amb ells també ha sigut sempre molt fàcil i, a més, el Marko també hi serà. Només falten tres dies...

Jesse Davis

2010-01-31T04:02:00.000+01:00

Un cop més, tocar amb el Jesse ha sigut una carregada de piles bestial. És com tocar amb la història viva d'aquesta música. El sento a l'escenari, tan a prop, i em sembla mentida que jo sigui allà mateix. Sento el seu so i reconec el so que he sentit tantes vegades en els discos, però en aquest cas és real, tan real que costa de creure.

A Bilbao ens esperava una sala plena fins a reventar i entregada des de la primera nota. No era la primera vegada que tocàvem a la Bilbaína amb el Jesse, i ell ha visitat la ciutat prou vegades com perquè els que el coneixen no es vulguin perdre un concert seu, de manera que era com sortir al camp amb tres gols d'avantatge. I el concert va estar a l'alçada de les expectatives, amb dos passes generosos, de gairebé una hora cadascun, i amb l'energia al màxim.

Lleida no ha sigut mai una plaça fàcil, però aquesta ha estat de les poques vegades que he vist el públic connectat amb el que passa a l'escenari. Fins i tot el so del meu amic Josan, que tant m'havia fet patir en altres concerts a aquesta sala, ens ha respectat. No era per flipar, però almenys es podia tocar amb certa dignitat i, el més important, no anava canviant al llarg del bolo.

I avui hem tocat a Vilafranca. El local no era gaire acollidor, hi havia un senyor fent de tècnic de so d'aquells que els agrada anar remenant botons, al começament no anaven els monitors, després s'han acoplat els micros del piano,... En fi, que el primer passe, potser per culpa de tot plegat però jo diria que també per falta d'energia per part nostra, ha estat fluixet, tou. Per acabar-ho d'adobar, a la mitja part hi ha hagut una senyora que m'ha dit si en podíem fer alguna de Louis Armstrong (m'ha demanat What a wonderful world) o de la Shirley Bassey. Durant el descans, el Jesse també m'ha dit que no estava gaire a gust. De manera que he sortit al segon passe amb la idea de tocar per a nosaltres i de centrar-me exclussivament en la música i en posar-hi tota l'energia que pogués. Jo crec que ha anat molt millor, si més no jo m'he tret l'espina i m'he sentit tocant de debò, fins i tot quan el senyor de la taula remenava els volums.

Per cert, a Lleida i a Vilafranca ha vingut el Joan Terol i ha fet la feina de conya. Potser ha estat una mica tímid i més rígid que quan el sento tocar a classe, però suposo que és inevitable (si m'haguessin posat a mi a la seva edat amb un animalot com el Jesse no crec que hagués fet tan bon paper). Em confessava ahir que pensava moltes coses mentre tocava i, és clar, això no ajuda. A mi també m'ha passat això, i em continua passant moltes vegades. Quan realment em sento bé tocant és quan aconsegueixo que el coco deixi de funcionar i de donar-me la tabarra. Però és un músic excel·lent i un paio collonut, espero que poguem fer més bolos junts.

Divendres i dissabte tornem a tocar amb el Jesse, al Jamboree i al Sunset de Girona. Tinc moltes ganes de tornar a tocar amb ell, de tornar a sentir-lo i de tornar a fer música plegats.

Nit Fresh Sound

2010-01-21T03:03:00.003+01:00

Ser aquesta nit a l'escenari del Jamboree amb el Gorka, el Benet, la Carme, el David i el Masa és un privilegi que no sé si mereixo. Tots cinc són músics dels que jo anomeno músics naturals, que fan música de la mateixa manera que parlen, caminen, mengen o respiren. Jo no em veig així, sincerament, però tocar amb ells em fa sentir músic a mi també, i creieu-me que és una sensació inigualable. Per a mi ha estat una nit memorable, en el sentit literal de la paraula, una nit que quedarà a la meva memòria per sempre més. I punt, no tinc res més a dir.

Les jams del JazzSí

2009-10-30T08:22:00.003+01:00

Ves qui m'ho havia de dir, després de tant de temps de criticar les jam sessions i ara resulta que vaig cada dissabte a fer-ne i que m'ho passo de conya.

Sempre he comparat les jams amb un meló, que fins que no l'obres no saps com sortirà, i quan surt malament no hi ha qui se l'empassi. Però aquests dies que he anat a obrir les jams del JazzSí amb el Ramon Ángel i diferents baixistes sempre ha sortit bé. El local és ple de gent amb ganes d'escoltar la música que se'ls ofereix, diferent cada setmana, i venen molt bons músics a tocar. O sigui que és com quan compres el meló a la plaça, a la teva fruiteria de confiança, i el venedor t'assegura que surten boníssims: poques vegades s'equivoca.

També és cert que el fet d'obrir la jam amb alguns temems a trio i continuar-la just després, quan pugen els primers pitos, fa que en el moment de cedir el lloc a un altre pianista m'eviti alguns moments com el blues inacabable amb cinc o sisi pitos que fan quatre-cents chorus cadascun, o la cantant que no sap quan ha d'entrar la melodia després dels solos. I, normalment, quan torno a pujar és per tancar la jam amb el trio de base i un parell de pitos dels que han tocat al començament. O sigui, que fins i tot en el cas que el meló no hagi sortit prou bé, jo sempre me'n menjo la part més dolça.

A les jams he coincidit amb vells amics, com l'Àlex Ventura i el Vicenç Solsona, amb exalumnes i excompanys de projectes diversos, com el Javier Galiana, el Ramiro Rosa, el Bori Albero i el Julián Sánchez, amb músics que ja tenen una carrera feta i un nom al darrera, com el Mario Rossy o el Raynald Colom, i amb alguns del músics joves més prometedors del moment, com el César Joaniquet, el Deejay Foster o l'Enrique Oliver.

O sigui que allò que fa un temps hauria jurat que ho faria només perquè em dedico professionalment a la música i, ja se sap, la feina és la feina, ara ho faig amb una alegria immensa i sense cap mena de mandra.

Gracias, Ramón, por convencerme. Octubre ya se acaba, pero vendrán más meses de jams en el JazzSí, seguro.

Curs de Gijon, 6-10 de juliol de 2009

2009-07-12T03:49:00.003+02:00

Doncs sí, he tornat a Gijón aquest juliol, i l'experiència ha tornat a ser molt gratificant.

D'entrada, em va alegrar moltíssim adonar-me que dels alumnes que vaig tenir l'any passat, ja fos a les classes de piano com al combo, n'hi havia una bona colla que repetien el curs. Això em va fer adonar que realment la feina que vàrem fer havia sigut prou interessant i gratificant per a ells com per voler tornar-hi. O sigui, que em vaig retrobar amb la Isabel, la Inés i la Maria (el duet inseparable), l'Elisabeth, el Santi i l'Ángel.

La llàstima és que aquest any no hi havia el mateix ambient fora del curs que l'any passat. A les sis s'acabaven les classes i no hi havia res més previst fins a l'endemà al matí. Sempre he pensat que un curs així ha d'estar complementat amb jams sessions nocturnes, on els alumnes poden tocar els temes que han assajat al combo i on es crea aquell ambient que fa que el curs sigui alguna cosa més que unes classes de teoria, instrument i combo.

A més, aquest any el Juanjo i el René anaven de cul amb l'organització del festival de música antiga (i diria que amb alguna cosa més, pels comentaris que em van deixar anar tots dos en algun moment del curs). Això va fer que tinguéssim menys contacte que l'any passat, i diria que també va afectar a l'organització del curs en general, que potser va fallar una mica, sobretot els primers dies.

Però, parlant de coses positives, el concert de professors va ser tot un èxit. A part de l'Andreas i del Matthew, dos artistes com una casa de pagès, aquest any vaig conèixer el Víctor Merlo, un baixista reconegudíssim, el Marcelo Gueblón, bateria i percussionista amb un cor i una ànima enormes, i dos músics asturians, el guitarrista Carlos Pizarro, de gust exquisit, i el pianista José Ramon Feito, tan tímid com bon músic i persona.

I si el concert de professors va ser un èxit, el d'alumnes no cal dir-ho. Estic especialment content de la feina que va fer el meu combo. Em va tornar a tocar el grup dels principiants, com l'any passat, i crec que vàrem conseguir que el resultat general fos prou bo, sense errors destacables, amb solos correctes per al nivell (algun fins i tot prou inspirat) i amb un treball de conjunt destacable.

I el curs em va permetre, igual que l'any passat, conèixer gent nova, maquíssima, com l'Antonio, un pianista de Huesca amb molt de talent, amb el que ja hem quedat per fer classes a partir de setembre. O la Laura, una percussionista/bateria molt jove, que em va semblar molt tímida, però que vaig aconseguir que em regalés un somriure algunes vegades. O el Javi, el guitarrista de rock que volia tocar jazz i apurava fins la darrera nota en els finals. O el Manolo, un saxofonista/guitarrista/montanyista que em feia riure amb els seus comentaris, senzills i directes. O la Maria, la tubista dolça, amb un talent, una tècnica i un so privilegiats, que ho entenia tot a la primera i que va ser el suport del combo, amb els seus baixos precisos. O la Yolanda, la pianista del somriure etern i inacabable, com la música que porta a dins esperant trobar el camí per sortir.

En fi, que un cop més la meva feina m'ha permés viure uns moments difícils d'oblidar. Tant de bó que l'any que ve, per aquestes dates, pugui tornar a escriure quatre ratlles com aquestes d'avui.

ARA SÍ, COPA, LLIGA I CHAMPIONS!!!!!

2009-05-28T00:31:00.005+02:00

No tinc paraules...

Sant Feliu de Llobregat, 22-5-09

2009-05-23T01:07:00.005+02:00

Doncs aquí s'acaba la gira de Ressons, ha estat bé mentres ha durat. Llàstima que després d'això es fa difícil trobar més bolos, perquè ja ens han vist als llocs habituals on es pot tocar. Serà qüestió de pensar en nous projectes. Potser tornaré a escriure, després d'aquest temps tocant standards ara em ve de gust fer temes nous.

El concert d'avui no ha estat malament i hi havia prou gent, després de l'ensurt que m'ha donat el Carles quan m'ha dit que aquest vespre a Sant Feliu hi havia cine fòrum i teatre. També m'ha dit que havia notat un canvi molt important des del dia del concert de Molins al gener, per la Fira, que se'ns veia més conjuntats i més "calents" des del primer tema, menys tensos, menys nerviosos. Diu que això el públic ho nota, que li arriba si a l'escenari hi ha confiança, seguretat i bon rotllo. Estic totalment d'acord amb ell.

La Mercè Parés també m'ha dit que m'havia notat diferent d'altres vegades, que ja quedaríem un dia per parlar-ne. La veritat, m'ha deixat bastant intrigat, sort que m'ha dit que era per bé, que no m'espanti.

També han vingut l'Esteve Pi i la Xènia, el Rocosa i la Lourdes, i la Isabel Àvila i una amiga. Ah, i la Giulia Valle, que s'ha presentat per sorpresa i ha sopat amb nosaltres. Entre tema i tema i després d'alguns solos la sentia que aplaudia, xiulava i cridava (després de no sé quin tema ha dit "guapos, guapos!"), aquesta tia és l'hòstia...

Jo diria que el concert ha agradat força, ens han aplaudit molt i, tot i tenir dies més inspirats, em sembla que ha estat prou bé. El piano no és cap meravella (ja sé que el vaig triar jo, però està una mica atrotinat), la mecànica no acaba de respondre i, tot i que estava afinat d'ahir, jo no l'acabava de sentir prou net. El Carles m'ha dit que algun músic li havia comentat que el Monné tenia un blog on deixava a parir els locals si no hi havia el piano i el so en condicions, que fort!

Ara a veure quan repetim amb el trio. Mentrestant puc anar pensant en això d'escriure, i tinc els bolos amb el Jesse Davis, amb Triángel i altres cosetes per anar tocant. Però trobaré a faltar aquest cocerts amb el David i el Bori, segur.

Jamboree, 7-5-09 (dia després del gol d'Iniesta a Stamford Bridge)

2009-05-08T02:18:00.007+02:00

Doncs me'n vaig amb un regust agredolç del bolo del Jamboree. Per una banda, la música no ha estat malament, tot i que hi ha hagut dies millors. En alguns moments no em sentia prou segur del que escoltava, fins i tot tenia dubtes amb l'estructura d'algun tema. Hi ha hagut moments de descontrol (en el Solar diria que hi ha hagut misteris en els dos passes) i, sobretot en el segon, em costava dirigir els solos, trobar el moment de fer-los créixer i, sobretot, la manera de conduir-los cap al final. I també m'ha costat fer dos passes seguits amb pràcticament el mateix repertori (a la intro del Whisper not no savia què tocar). Però, tot i això, el trio sona i crec que hi ha hagut moments de música de debò.

El Joan Terol ens ha felicitat efusivament, i a l'arribar a casa m'he trobat un mail seu on em tornava a dir que s'ho havia passat tan bé. També m'han dit que els havia agradat molt la Kuki i la Teresa Espuny (que m'ha tirat un piropo que em fa vergonya escriure'l aquí), el Josep Mestres també m'ha dit que havia quedat impressionat, i la nòvia del Juanma almenys m'ha repetit quatre vegades que havia estat fantàstic. M'alegra molt que tota aquesta gent, que de música no n'han sentit pas poca, hagin quedat contents del concert. Em fa sentir una mica millor, més tranquil, i potser m'ajuda a compensar en certa manera les menjades de tarro. Sovint, al públic li arriben detalls que els músics passem per alt i, per contra, ens obsessionem en aspectes que no són els que fan que l'oient vibri o s'emocioni.

Ja només ens queda un bolo del cicle Ressons Jazz, el de Contrabaix, a Sant Feliu. Tinc bon record dels concerts que he fet en aquella sala, a veure si tanquem la gira com la vam començar (el concert de Terrassa va ser un dels millors que hem fet amb aquest trio).

Olot, 2-5-09 (dia del 2 a 6 al Bernabéu)

2009-05-04T18:24:00.007+02:00

Hauria de parlar del concert de dissabte, però és que el que va passar al Bernabeu va ser tan gran que em costa no fer-hi referència.

D'entrada diré que vaig poder veure el partit a casa del Marià i la Laura, els pares del Bori, que ens van acollir a tota la família a la casa que tenen a Les Sales de Llierca, a 15 quilòmetres d'Olot. Ens ho vam muntar per fer les proves de so a les 7, de manera que a les 8 ja érem davant la tele disfrutant d'un 2 a 6 que ja és història blaugrana.

I després va venir el concert. Havíem de tocar a les 11, però fins a 2/4 de 12 no vaig saludar al públic amb un "bona nit i visca el Barça" que va encarrilar l'ambient. Ho vaig passar bé tocant, però si el concert de l'altre dia a Vilanova va anar de menys a més, potser el d'Olot va baixar una mica d'intensitat a partir de la meitat. Sigui com sigui, crec que va estar força bé. El piano era un Yamaha G2, massa petit, i amb un mecanisme que, sense estar tan atrotinat com l'Stenway del Foment Vilanoví, costava de fer córrer. El so estava prou bé, jo em sentia còmode a l'escenari, i diria que hi va haver moments molt bons.

Dijous, al Jamboree, ja sabrem si el Barça ha pogut contrarrestar la racaneria futbolística del Chelsea i passar a la final de la Champions. Creuem els dits...

Figueres, 13-3-09

2009-03-14T01:58:00.001+01:00

Avui he recuperat les bones sensacions de dies anteriors, el bolo ha anat força bé, hi ha hagut risc (i això implica algunes cagades, és clar), hi ha hagut tensió (en el bon sentit de la paraula), m'ho he passat bé tocant, el piano estava afinadet, el so era prou bo (jo ho sentia tot gairebé acústic), a la gent li ha agradat el concert, s'han venut discos, els mateixos organitzadors del concert m'han dit que havíem aconseguit que la gent passes una bona estona, que es creés un bon clima... Què més es pot demanar? Potser que el sopar estés a l'alçada (feia dies que no menjava tan malament!).

Sempre he pensat que la música i el futbol tenen moltes coses en comú, em sembla que encara no ho havia comentat mai en el blog. Però per fer música s'ha de treballar en equip, tenir un grup ple de figures no garanteix un bon resultat (quants concerts de grups d'aquests que s'anomenen All stars han acabat sent un desastre per falta d'entesa i de complicitat entre els cracks), hi ha ratxes bones i dolentes, a vegades t'agafa una "pájara", hi ha dies que surt tot i dies que no surt res (com quan la pilota no vol entrar), el suport del públic (l'afició) sempre és important,...

Avui, tot i que al començament semblava una mica fred, el públic ha estat amb nosaltres, no hem jugat malament i, encara que hem tingut alguna badada en defensa, hem marcat uns quants gols i ens enduem un bon resultat. El fútbol es así!

Granollers, 6-3-09

2009-03-07T02:33:00.003+01:00

Em sentia molt cansat, física i mentalment, el cos no responia i el cervell tampoc, els tempos eren més lents que de costum, costava trobar l'energia adequada... I també diria que no anàvem tan junts com en els darrers concerts, però potser això només era una sensació subjectiva. Al Bori tampoc li ha agradat massa el bolo d'avui, i el David diu que ell s'ho ha passat bé i que el trio, malgrat el que jo pugui pensar d'un concert en particular, sona molt millor que temps enrera.

Em sap greu per la gent que ha vingut a escoltar-nos, especialment pel Lluís Sitges, que sempre (fins i tot avui) m'ha mostrat el seu respecte per la meva música. No és que hagi estat un mal concert, ni molt menys, però tinc la sensació que avui no els he pogut donar tot el que hauria volgut.

En fi, divendres que ve, Figueres, coincidint amb la penúltima classe d'aquest curs intensiu de l'Esmuc (4 hores diàries!) que m'està xuclant l'ànima, la sang, l'esperit i el compte corrent. Sort que ja s'acaba.

Lleida, 8-2-09

2009-02-09T09:10:00.004+01:00

Sabíem que el tema del so en aquesta sala és complicat. La veritat és que tot ha començat prou bé, el tècnic semblava tranquil quan hem arribat, només ha fet algun comentari sobre com li agradava a ell que sonessin els plats del David (com si fossin seus, els plats), i alguna cosa sobre un subgreu que hi ha sota l'escenari. Però semblava entrar en raó i accedir a les nostres peticions sobre l'equalització dels instruments. Era massa bonic perquè fos cert. Hi ha hagut un moment en el concert que deu haver pensat: "calla, deixa'm treballar una mica". I ha començat a canviar coses. El baix ha començat a sonar més greu, cada copet amb el peu a l'escenari es convertia en una mena de cop de bombo fet amb ganes en una església, hi havia zones del piano que no sonaven i altres que es disparaven,... En fi, les condicions ideals per mantenir-se amb la ment activa, no fos cas que ens relaxéssim massa. Després m'ha vingut a explicar no sé què d'un micro que s'ha realimentat quan hem trepitjat l'escala per pujar a l'escenari i alguna cosa sobre una estacionària (???) i sobre la pastilla del piano, i que ell ha intentat tocar el mínim (no m'ha dit que ho hagi aconseguit o, en tot cas, no m'ha explicat què representava per a ell el concepte de mínim). He repassat el que vaig escriure en el blog del nonet i he comprovat que, realment, el tema del so en aquesta sala és complicat, molt complicat. http://comentarisnounonet.blogspot.com/#114627201021617847

També sabíem que Lleida és una plaça dura. El públic no semblava reaccionar gaire als impulsos que intentàvem transmetre. Com que, a més, el piano era vertical i jo estava d'esquena al públic, hi havia moments que em semblava que estàvem sols. És una sensació que odio, perquè immediatament em venen al cap pensaments del tipus "no els agrada, això que fem" o "s'estan avorrint". El cas és que, després, al final, aplaudeixen molt i et demanen un bis, i no contents amb això et venen a comprar discos sense haver-los anunciat. És just el contrari del que va passar a Terrassa, però què hi farem. Ja m'hauria d'haver acostumat a passar de la resposta aparent del públic, però no me'n surto.

I malgrat tot no ha sigut un mal concert. Ja vaig dir ahir que em semblava que havíem arribat a un punt interessant en la compenetració del trio i ho mantinc. I em sento en forma, tant d'idees com de dits. Llàstima que el proper concert sigui d'aquí a tres setmanes, perquè quan tens aquesta sensació tens ganes de retenir-la, de comprovar-la i de repetir-la sovint.

Vic, 7-2-09

2009-02-08T02:17:00.003+01:00

Avui ha vingut la Rosa Galbany i ha dit que era el millor bolo que ens ha sentit. A mi potser em va agradar més el d'ahir, però em sembla que és bàsicament perquè el so era millor i el piano estava afinat i en bones condicions, però no pas per la música en si, ni per l'energia i la connexió que hi ha hagut en els dos concerts.

Ara tinc la impressió que, encara que poguem tenir dies més o menys inspirats, hem arribat a trobar el camí per poder tocar sense neguit. Fins i tot quan hi ha moments on ens costa saber on som i ens podem arribar a perdre perquè potser hem arriscat massa, resulta senzill mantenir la calma i fer que d'allò, d'aquell moment de perill, en surti més música, en una direcció diferent.

Això que diré potser sona bastant fort, però jo diria que hem assolit un punt de no retorn. Demà tindrem una nova ocasió de comprovar-ho a Lleida, amb un piano de paret i una sala no massa favorable amb el tema del so. Tinc moltes ganes de tocar, i ara ja sé que se'm farà dur esperar el proper concert a Granollers després d'aquesta tanda de tres bolos seguits. Avui hem fet un sol passe llarg, d'una hora i vint minuts, però a mi se m'ha fet tan curt...

Terrassa, 6-2-09

2009-02-07T02:25:00.003+01:00

Avui ha sigut, per al meu gust, el millor bolo del nou trio fins ara. Hi ha hagut molta més connexió, més risc, més novetat i més relax que en els bolos anteriors. La veritat és que el so a l'escenari era collonut, el piano estava afinadet i hem tocat pràcticament sense monitoratge. A més, hi havia poc públic, però m'ha semblat que estava amb nosaltres des del primer tema. Cap al final del concert, després de donar les gràcies als assistents i dir que eren pocs però bons, algú ha cridat des del públic: "vosaltres sou menys i encara sou millors".

Abans de tocar hem estat parlant amb el David sobre la situació actual, amb gent que fa cua per tocar a locals on es cobra un percentatge de la taquilla, i sobre com anaven les coses, quin futur ens espera als músics, que cada cop som més i tenim menys llocs per a tocar dignament. I, després del concert, deia el David que potser quan més ensorrats estem més volem aprofitar cada ocasió que tenim per tocar i amb més intensitat ho vivim.

No sé si era per això, però avui ho he viscut com feia temps que no em passava, i és una sensació fantàstica. He tornat a sentir aquella complicitat absoluta que tenia amb el trio fa anys, i la tranquil.litat de que no passava res, que podia arriscar i provar coses, que no havia d'estar pendent i conscient tota l'estona, que no em calia intentar conduir res més del compte perquè tot fluïa naturalment. Em sentia segur de mi mateix, i deixava que la música anés sortint sense preocupar-me de si em repetia, de si calia anar a buscar més intensitat, de si el públic s'ho estaria passant bé o s'estaria avorrint. I és que a vegades ens menjem massa el tarro amb les nostres paranoies i això acaba sent sempre un obstacle.

En fi, que ha anat de conya, que comencem la gira de Ressons de la millor manera possible, i que ja tinc ganes de tocar demà a Vic i demà passat a Lleida per intentar reviure aquesta sensació que m'omple tant.

La Traska Truska, 25-1-09

2009-01-25T23:44:00.004+01:00

Exhaurides les localitats abans de començar. Com vols que no em posi nerviós? No hi ha manera, per més que m'ho proposi, cada vegada que toco a casa em sento més pressionat que mai. Per què? Possiblement perquè se que hi ha molta gent que no ve per la música, venen per veure'm a mi. I això em dóna un plus de responsabilitat malaltissa. Què pensaran? Els agradarà, això que faig? No ho trobaran molt extrany?

Potser per això no m'he aconseguit deixar anar fins ben entrat el concert, de la meitat en endavant. I potser perquè ara feia bastant que no tocàvem. I potser perquè el Bori ha aparegut a les set i no hem pogut provar ni una nota junts.

En fi, malgrat tot hi ha hagut moments bons, el David m'ha dit que s'ho havia passat molt bé i la Maria que l'hi havia agradat molt (i això sí que és notícia, perquè m'ho ha dit tot just acabat el concert i sense que jo li preguntés res, o sigui que realment li deu haver agradat molt).

Ara a esperar els bolos de la gira Ressons, a veure si em sento més tranquil i puc disfrutar més des de la primera nota.

Un dia molt llarg

2008-11-20T08:30:00.004+01:00

Sí, ahir va ser un dia realment llarg i ple.

Al matí, la reunió informativa sobre la convocatòria extraordinària per a la titolació de jazz i musica moderna. Feia temps que no veia tants músics junts, gent que no veia des de fa molts anys, alguns exalumnes, músics reconegudíssims de l'escena del país i també alguns elements que, des del meu punt de vista, s'han "colat" i potser acabaran tenint un títol que crec que no mereixen.

Crec que la reunió, tot i la bona intenció, no ha servit de gran cosa. Bàsicament ens han repetit les informacions que ja hi ha penjades a la web i s'ha obert un torn de preguntes on la majoria d'elles estaven fora de lloc, perquè no eren específicament sobre les proves sino sobre com s'ha arribat fins al moment actual o sobre què passarà després de les proves: com seran les classes, en quins horaris, queixes sobre el preu dels estudis que haurem de fer, sobre la pressa amb què s'ha fet tot el procés, etc. Evidentment, el tribunal no tenia respostes a això, ja que ells no són responsables de cap d'aquests temes, només fan que aplicar de la millor manera possible la normativa que s'ha posat des del departament per a portar a terme les proves.

Després he tingut classe de combo a la pròpia escola i he anat a dinar prop de l'Auditori, on he coincidit amb dos alumnes de primer que tindré el proper quadrimestre. M'adono que el perfil de l'alumnat està canviant, pel que fa a les seves expectatives, a com veuen l'escola abans d'entrar i un cop són dins, al seu nivell de preparació, a la seva experiència prèvia, etc. Ens hi haurem d'anar adaptant, els temps canvien i les generacions que van entrar a l'Esmuc els primers anys no tenen res a veure amb les actuals, tant pel que fa a les coses bones com a les no ho són tant.

A la tarda he tingut combos al Taller i després he tornat a l'Esmuc, on hi havia l'acte d'inauguració del curs acadèmic. M'ha satisfet plenament el llarg aplaudiment que li hem dedicat al Pep Borràs, el nou director. Diria que ha sigut la millor manera de demostrar-li públicament a ell mateix i a les autoritats presents (entre les quuals hi havia el mateix conseller Maragall) que la comunitat educativa està al seu costat i que hi ha una il.lusió renovada i moltes esperances dipositades en la nova direcció del centre. I, evidentment, ha sigut una delícia gaudir de la lliçó magistral impartida per Pere Portabella, el director de "El silenci abans de Bach", pel.lícula sobre la que ja vaig fer una referència en aquest blog fa uns mesos.

I, finalment, hi havia la festa del 25è aniversari de Fresh Sound, amb actuacions i jam. I si al matí hi havia gairebé tota la professió a l'Esmuc, a la nit n'érem una bona pila al Zac Jazz Club, i molts músics joves i estudiants (fins i tot han vingut la Rut, la Diana, l'Enric Giné i el Ferran Conangla, que s'hi han arribat després de l'acte inaugural del que parlava abans). He d'admetre que li vaig dir al Jordi Pujol que no estava segur de si hi aniria perquè sabia que el dimecres seria dur i que l'endemà m'havia de llevar a dos quarts de set per tornar a l'Esmuc, però no me'n penedeixo gens d'haver dormit poc. Només per sentir la Carme cantant "Stella by Starlight" amb el Lluís Vidal com només ella sap fer ja va valer la pena.

L'Auditori, 4-11-08

2008-11-04T23:15:00.001+01:00

Avui sí que no hi ha excusa. Si no he tocat millor és perquè no n'he sapigut més. Difícilment tenim l'ocasió de tocar en unes condicions com les d'avui. Stenway gran cua, un equip de so òptim i un tècnic de primera. Em sap greu no haver anomenat el Ferran Conangla al final del concert, però no hi he pensat, això de parlar en públic no és el meu fort. Sí que li he fet una abraçada, però, i li he agraït la seva feina. Dóna gust treballar amb gent tan competent!

A qui sí que he anomenat al final ha estat a la Rut, i li he donat les gràcies per haver-nos proposat de participar als Concerts de l'Acadèmia. Però també m'he oblidat de dedicar-li el "My one and only love" tal i com havia pensat. És que l'he presentat després de tocar-lo, i en aquell mateix moment ja m'he adonat que l'havia cagada, que havia fet tard. Què hi farem, ho sento, Rut, et dec una dedicatòria d'aquest tema que tan t'agrada...

Ja he dit que les condicions del concert d'avui eren òptimes i, no obstant, no m'he acabat de trobar còmode. Això de tocar sabent que hi ha alumnes entre el públic sempre em posa més nerviós del que és normal. Estava una mica tens i només m'he sentit relaxat del tot en moments molt puntuals. No és que hagi estat un mal concert, només que no estic del tot satisfet amb la meva actuació, res més. Era un d'aquells dies que no et sents proper a l'instrument, que costa tocar amb fluidesa.

I entre el públic hi havia sorpreses, totes elles agradables. Ha vingut el Josep Maria Fisa, la Pilar Subirà (em sembla que feia almenys un parell d'anys que no ens vèiem!), el Josep Margarit, la Lali, el Paulo, la Sara Babic, el Leandre, el Marco Losada, l'Àlex Moreno,... I hem venut un bon grapat de discos, i això sí que és noticia avui dia!

Jubilee Jazz Club, 16-10-08

2008-10-16T23:23:00.007+02:00

Doncs, vist el panorama a priori, Déu n´hi do del bolo que ens ha sortit. La sala de l'Institut d'Estudis Nordamericans és un d'aquells teatres amb un pati de butaques d'espuma vermelles (250, segons m'han dit), amb l'escenari en pendent i amb il.luminació blanca. Certament, i espero que no se m'enfadin, no és un espai massa acollidor. Hi ha un Yahama vertical de mida mitjana, afinat molt de tant en tant i força tocat, amb el mecanisme bastant donat, d'aquells que fan que costi agafar-se a les tecles i que la pulsació sigui més irregular que de costum (o sigui, que encara em resultava més fàcil aguantar la tendència a còrrer que tinc de natural). I un equip de veus amb altaveus a la sala, però no a l'escenari, que hem fet servir per amplificar una mica el piano.

Però, malgrat tot, jo diria que hem fet un concert més que correcte. Alguns temes han estat més afortunats que altres (ja he decidit que, definitivament, preferiria no tocar més el "I love you"), però en general ens hem sobreposat a les circumstàncies adverses, fins i tot quan el pedal del piano ha començat a grinyolar a la intro del "Whisper not". He hagut d'abstenir-me de fer-lo servir en la mesura del possible.

No hi havia molta gent, tot i que m'han dit que hem superat la mitjana d'assistència, però els que hi havien semblava que s'ho passaven prou bé. I tant la gent de l'Institut, com del Jubilee, com part del públic ens ha felicitat.

En fi, que ha anat millor del que m'esperava. El proper bolo és el de l'Auditori, on hi haurà un piano de cua, suposo i espero que acabat d'afinar i, en teoria, amb bones condicions tècniques de so i de llums. A veure què tal anirà...

Horacio Fumero Trio, Zuera

2008-09-27T02:25:00.002+02:00

Ves qui m'havia de dir que en un poblet de l'Aragò em trobaria un piano acabat d'afinar i un so com feia temps que no tenia. El piano era un Kawai de quart de cua, petitó, que sonava molt més que el del Jamboree. I m'hi han posat dos micros que, si no recordo malament, m'han dit que eren dos AKG 414, i que sonaven de conya. Ha sigut posar la grapa al teclat i adonar-me que avui no tindria excusa si no tocava bé. És que no ha de ser tan difícil, cony, uns micros adequats i una mica de sentit comú, no crec que calgui tocar gaires botons per fer sonar un trio, i menys sense bateria i en un lloc tancat.

Amb aquests condicionants, la música havia de sortir sola. És cert que el públic no acompanyava gaire, una mica ferd i escàs, una trentena de persones que, pel què ens han dit, era tot un èxit de convocatòria. Però jo crec que hem fet un concert molt bo, ens sentíem de conya, ens escoltavem, hi havia comunicació, trempera, camine,... En fi, per a mi, un bolo rodó. Els temes nous cada cop estan més consolidats, i els antics, com el "Carancho", s'estan convertint en clàssics. No hi ha res com rodar un repertori per anar trobant la manera de fer-lo teu i d'expressar-te amb naturalitat. Quan més toco amb l'Horacio més be m'hi entenc, més junts anem, més vegades coincidim rítmica i harmònicament. Hi ha molts moments, sobretot en els temps lents, que m'adono que no he d'estar pendent del temps, simplement respirar i escoltar-lo per anar junts, com si el temps anés acompassat amb la respiració i no fos un concepte estàtic i inamovible. I el Julián, que tocava alguns dels temes per primera vegada, ha fet una feina acollonant, cada dia que el sento toca més bé.

A part de la música, tinc la necessitat de dir una cosa que hem comentat a vegades amb el Xirgu i que li he explicat molts cops a la Maria: que fàcil, divertit i agradable que és anar amb l'Horacio pel món! No són només les històries que explica (algunes ja les conec, me les ha explicat abans, però m'és igual, m'agrada tornar-les a sentir). També és la seva alegria de viure, la seva senzillesa, aquella manera de dir les coses pel seu nom, i aquella facilitat per no trobar pegues o per buscar solucions quan n'hi poden haver. És per tot això, i per moltes més coses que segurament em deixo, que l'Horacio es fa estimar tant.

Jamboree, 25-9-08

2008-09-26T01:52:00.007+02:00

Per fi, un bolo amb el trio en un club! Al primer passe estava una mica massa nerviós, no sentia prou bé el piano (mira que és gran, i que poc que sona el Kawai aquest). Però al segon passe m'he trobat molt a gust, amb idees i relaxat, algunes frases m'han agradat i tot. Segueixo corrent com un animal, sobretot als temps medium-up. Què hi farem, he corregut tota la vida, no sé si algun dia aprendré a controlar-me en aquests tempos.

Hi havia moltes cares conegudes, El Manel Tortajada (que fins i tot ha vingut a sopar amb nosaltres), la Carme, la Rosa, el Josep Mestres, el Pujol (que m'ha dit que el disc ha sigut, fins al dia d'avui, el més venut de Fresh Sound al Japó, tot i que em costa de creure que s'hagi venut més que el "When I fall in love" del Brad, per exemple), el Pere Leyes, la Sílvia Vallribera, el Lluís Escuadra (quina alegria, m'ha dit que li havia agradat tantíssim!), tota una colla d'alumnes i exalumnes de l'Esmuc (el Galiana, l'Alfred, el Cirera i la Nuri, el Pep Mula, el Marco, el Nuno, el Joan Terol i el Nèstor, la Celeste, espero no deixar-me'n cap), el Benjamí i l'Esther, el Xavi Rocosa i la Lurdes (quina sorpresa), exalumnes del Taller (l'Àlex , l'Ainhoa i el Cristian)... Diria que a la gent li ha agradat força, o bé són molt pilotes i molt hipòcrites.

Ara venen els bolos del Jubilee Jazz Club, a l'Institut d'Estudis Nordamericans, on em consta que hi ha un piano bastant desastrós, i el de l'Auditori. Em sembla que potser caldria algun canvi en el repertori, hi ha temes que em comencen a cansar, però n'hem de conservar alguns perquè estem presentant el disc. M'agraden el "Whisper not", l'"All of me", el "Solar" (tot i que l'he de treballar una mica més, a vegades m'atabalo una mica), el "My one and only love" (depèn de dia), i em sembla que farem un ganxo a l'"I love you". Ja us ho aniré explicant...

Horacio Fumero Trio, Budapest

2008-09-20T19:37:00.010+02:00

Encara que veient la foto del concert sembli que fos en un envelat de festa major (de fet sí que tocàvem en una carpa) la veritat és que l'organització del festival era impressionant, tot estava controladíssim, i ens van atendre de conya en tot moment. El piano era un Stenway gran cua i el van afinar abans i després de les proves de so. I fins i tot el so era prou decent. Potser si que a Europa les coses funcionen com cal...

I el bolo també va estar prou bé. El públic potser era una mica fred, però mica en mica va anar entrant en el concert i van aplaudir força. Abans nostre havia tocat un duet de saxo i piano free i un grup que barrejava música hongaresa i índia, i després, en un vaixell atracat al Danubi, hi havia un altre concert amb un trio de saxo, contrabaix i bateria que també feien free, tot plegat molt europeu.

I avui al matí hem pogut passejar una mica per la ciutat, tot i que només hem tingut un parell d'horetes i ens han quedat moltes coses per veure. Què hi farem, de fet, anàvem a treballar, no de turisme!

El trio i el Basi al costat del Danubi

Passejant pel carrer Váci

Una parada de paprika al mercat central

La noche en blanco, Madrid

2008-09-14T19:32:00.020+02:00

Un altre bolo a l'aire lliure i un altre desastre amb el so i amb els tècnics. Que difícil era tocar! No m'havia passat mai, a mig concert va pujar un tècnic a l'escenari a col.locar un altre micro per al piano. Es veu que amb dos no feien i deurien pensar "calla, posem-ne tres, que sempre sonarà més fort". En fi, per sort o per desgràcia, un s'acaba acostumant a tot i diria que encara va anar prou bé, cap a mig concert em vaig començar a trobar una mica més còmode i el públic semblava content i connectat amb el concert.

Abans havien tocat el Joan Díaz i la Sílvia, una versió a duet del "We sing Bill Evans". La Sílvia, encantadora, com sempre, en el sentit literal de la paraula. I el Joan és un mestre, llàstima que el piano sonés tan poc. Era una putada, perquè si tocaves fort sonava lleig i estrident, i si tocaves fluix els micros no captaven prou senyal i no sonava res.

Amb nosaltres també van venir la Rosa Galbany i l'Oriol Ponsa i la Rut de l'Esmuc, que col.laborava amb el Círculo de Bellas Artes de Madrid i el Centre Cultural Blanquerna en l'organització de l'acte. Això de "La noche en blanco" és una mena de marató de l'espectacle que ocupa bona part del centre de la ciutat durant tota una nit amb actes culturals de tota mena, concerts, lectura de poemes, exposicions, espectacles diversos,... La veritat és que la calle de Alcalá a les tres de la matinada semblava la Rambla, amb una riuada de gent amunt i avall seguint el programa d'activitats.

Ara només espero el concert del dia 25 al Jamboree, per fi un lloc petitó, per tocar com ens agrada, amb l'amplificació mínimament necessària. Tant de bo es pogués tocar sempre acústic, com als assajos (per cert, que bé que m'ho vaig passar l'altre dia assajant a l'escola...)

La prova de so (pel què va servir...)

El concert

STANDARDS

2008-09-10T19:25:00.007+02:00

Ja tenim el disc !!!!!!!

Isoca Trio

2008-09-07T23:44:00.000+02:00

Em vaig sentir bé ahir a Centelles amb l'Horacio i el Xirgu, el piano estava acabat d'afinar, el so era prou bo i estrenàvem temes nous. Aquests dies he estat estudiant i això segur que també va ajudar, em sentia més en forma que darrerament. Primer ens semblava que no vindria ningú, perquè una estona abans de començar només hi havia quatre gats, però al final la sala es va anar omplint i, a jutjar pels aplaudiments, hi havia bastanta gent que s'ho va passar tan bé com nosaltres. Després del bis encara vans eguir aplaudint fins que vam tornar a sortir a saludar, i això no és gaire habitual (moltes vegades tens la sensació que això del bis ja fa temps que s'ha convertit en un costum, com una norma d'educació, una manera de no ser considerat un públic desagraït o descortès). En fi, una alegria de bolo. L'Horacio és un gran artista i del Xirgu, què més puc dir? Tocar amb ell és tan fàcil...

Plaça del diamant, 21-8-08

2008-08-22T03:00:00.008+02:00

Doncs he de reconèixer que, per ser un bolo a l'aire lliure i a les festes de Gràcia, no ha estat tan terrible com en un primer moment vaig pensar que podia ser. El so no estava gens malament, hi havia un Yamaha de 3/4 de cua que estava de conya, i la plaça era plena de gent que estava pel concert (sí, també n'hi havia molta que estava de festa, bevia, xerrava,... però és que són les festes de Gràcia!).

A més, ha vingut molta gent coneguda, alguns que feia molt de temps que no veia, com la Glòria Torres i el Quim Tarrida amb l'Àlex Ventura, la Clara Luna, la Diana i l'Ale, l'Esther i el Motera, la Mariona, el Ramiro, el Rocky, el Duran i l'Imma, el Sebas i la Griselda, el Salvador Toscano, el Guillermo Calliero, la Carme, la Rosa,...

Pel que fa a la música, el primer passe ha sigut bastant fluix. Ens ha costat molt entrar en el bolo, almenys a mi. Feia massa temps que no tocàvem els temes, i aquests bolos a mig agost sempre m'enganxen en una forma pèssima, per sota del que és habitual. Sort que avui hi ha hagut un segon passe, perquè m'hi he trobat molt més còmode, relaxat, la música ha fluit millor, sense tanta tensió. Potser és que m'he adaptat a la situació, o potser és simplement que m'he deixat anar i no he forçat res, però tot ha funcionat millor, o almenys aquesta és la sensació que jo he tingut.

Ah, i la Rosa m'ha dit que en quinze dies tindrem el disc! Això sí que són bones notícies!

Curs a Gijon, 7-12 de juliol de 2008

2008-07-16T15:45:00.003+02:00

Cursos com aquest, on hi ha gent amb nivells i inquietuds molt diferents, posen a prova la capacitat d'adaptació de qualsevol, i em refermen en la certesa que la vida m'ha portat a fer una feina que m'agrada i que m'omple.

Durant la setmana he fet classes de piano, amb alumnes que no tenien cap noció de música moderna, com la Isabel, altres que havien fet alguna coseta, com l'Eli, algunes que tenien tota la carrera i alguna idea vaga sobre el tema, com la Inés i la Maria (vibrafonista, ella), i l'Adrián, un tio que quan el vaig sentir vaig pensar "a veure què cony li explico a aquest paio!". Per sort, durant la setmana em vaig adonar que a ell també el podia ajudar a cobrir algunes llacunes de coneixement i que als altres els podia ensenyar les bases de la improvisació i de l'harmonia aplicada a l'instrument.

El més dur van ser les classes de teoria, amb el grup amb menys coneixements. Vàrem començar amb acords triades, però ni així. L'Ángel no savia ni on eren les notes a la guitarra, la Isabel no havia vist mai un xifrat, al Santi li costava horrors entendre el que era una tercera major,... però, malgrat tot, vàrem fer feina i crec que, al llarg de la setmana, alguna cosa en van treure de positiu. Com a mínim, l'Angel em va prometre que es matricularia a l'escola de música per aprendre solfeig i teoria perquè s'havia adonat de la falta que li feia per superar el sostre al que ja havia arribat amb l'instrument. El dia que se li va il.luminar la cara i em va dir "!Claro, ahora lo entiendo, es la primera vez en la vida que me cuentan lo de los modos y no me suena a chino!" va ser un d'aquells moments impagables que té aquesta feina de professor.

Però potser el més gratificant va ser el combo. També em va tocar el grup amb menys experiència (són les pegues de ser el "nuevo" de l'equip de professors), però la feina que vàrem fer amb la Maru, l'Eli, el Santi, l'Ángel, la Maria, la Inés, el Miguel i l'Héctor va ser collonuda. S'ho prenien amb molt d'interès i amb moltes ganes, i el grup va sonar molt bé, compacte, amb trempera i energia, sense errors destacables i fins i tot amb coherència en les improvisacions. I el més important, van fer música junts, ningú va imposar la seva part per sobre del conjunt.

Si a tot això li sumem que ens va fer un temps collonut (fins i tot vaig poder anar a la platja), i que a Astúries es menja i es beu de nassos, estic esperant l'any que ve a veure si tinc la oportunitat de tornar-hi. Una abraçada des d'aquí als profes i als alumnes i a la gent que fa possible que es facin cursos com aquest.

Horacio Fumero Trio + Gorka Benítez / Geny Barry Quartet

2008-07-01T10:27:00.004+02:00

Un dia em vaig proposar no tocar mai més un teclat fent veure que era un piano. L'altre dia vaig trencar el propòsit, tot i que l'ocasió s'ho valia; la Pedrera de nit és una passada. Llàstima que no s'hi pugui pujar un piano, però, perquè vaig tornar a tenir aquella fustració que feia tant de temps que no sentia, aquella sensació d'esperar sentir un so i rebre'n un altre. La culpa és meva, ho admeto; segurament s'ha de tocar d'una altra manera, perquè un teclat i un piano són instruments diferents, per molt que intentin fer que s'assemblin. Ens queden dos concerts més, al terrat de la Pedrera, a veure si aprenc la lliçó i aconsegueixo fer sonar el maleït teclat...

I diumenge vaig tornar a tocar a l'aire lliure, una experiència que ja he comentat altres vegades que tampoc em satisfà gairebé mai. A més, era el dia que "la roja" va guanyar l'Eurocopa, i vam haver de tocar entre sons de clàxons, petards i crits de "Ehpaña!, Ehpaña!". I, per si això fos poc, l'organització de la festa major de Sant Cugat va fer que coincidís la meitat del concert amb el castell de focs de cloenda, just en el moment en que tocàvem una balada! Això sí, tocar amb l'Aldo Caviglia és un privilegi que no es té cada dia, o sigui que només per això ja va valer la pena.

Abans de nosaltres van tocar un dels combos que he tingut aquest quadrimestre al Taller. La veritat és que només els vaig sentir a la prova de so i al darrer tema del bolo, però sonava molt bé! Sempre em fa feliç escoltar gent amb la que he compartit aula i veure com han crescut com a músics. Molta sort, ens veiem aviat!

Big Band de l'ESMUC

2008-06-17T15:13:00.002+02:00

Aquesta escola que tant hem criticat tots plegats (i parlo en primera persona) també té coses bones, coses molt bones. El concert de la Big Band n'és un exemple. Tenir la oportunitat de tocar la música que van escriure en el seu dia el Lluís Vidal i el Joan Albert Amargós arranjant el Porgy and Bess de Gershwin és un privilegi. I ser al pati de butaques escoltant el concert n'és un altre.

Felicitats al Joan Albert, quina sort han tingut aquests nanos de poder treballar amb tu!

Felicitats a tots i cadascun dels components de la Big Band, heu fet una feina excel.lent. I una abraçada al Marco i a la Celeste, que em van captivar especialment i em van fer adonar que tenia la boca oberta més d'un cop durant el concert.

Felicitats, moltes felicitats a tots!

Agustí Fernández / Paolo Angeli / Liba Villavecchia

2008-06-15T22:00:00.002+02:00

Grata sorpresa, aquesta tarda a la Traska. Tot i no estar gaire acostumant a escoltar aquesta música que en diuen de improvisació lliure m'ho he passat molt bé. El concert m'ha resultat, com a mínim, molt estimulant, interessant, diferent i ha mantingut l'atenció i la tensió gairebé tota l'estona. I si en algun moment l'ha perdut, quantes vegades no m'ha passat això en un concert de jazz? I, encara més, quantes vegades no m'he aborrit estant dalt mateix de l'escenari? No, ni m'ha deixat indiferent ni m'ha semblat una patillada, com altres coses que he sentit que volien ser modernes i transgressores.

He sentit comentaris de tot tipus, des del típic "així també sé tocar jo", fins al "quan feia això amb el piano de casa el meu pare em fotia un clatellot i em deia que no el desafinés". Però també he vist gent contenta de descobrir una altra manera de fer música. Felicitats, Agustí, Paolo, Liba, m'heu dit que aquesta era la vostra primera trobada, que en vinguin moltes més!

Ciutadella, 2-5-08

2008-05-03T12:53:00.009+02:00

Primer bolo amb el nou trio, en tenia unes ganes que em moria! La veritat és que aquest bolo va ser el detonant per gravar el disc de standards. Era una idea que feia temps que em rondava pel cap, i la confirmació del bolo a Menorca i la conversa casual amb el Jordi Pujol a París em van acabar de donar l'empenta per decidir-me a tornar a gravar a trio i fer-ho tocant standards.

M'ho he passat molt bé tocant, tot i que les condicions no eren les millors. Un piano que semblava una màquina d'escriure destartalada i una sonorització patètica (un cop més, quan s'acabarà aquest malson?) no van impedir que hi hagués música. I còm m'agrada tocar amb aquest parell! El Bori va tocar de puta mare, i el Xirgu, encara que ell no hi estigui d'acord, va estar genial, com sempre.

I també m'ho vaig passar bé fora de l'escenari. Vaig riure molt a Sa Clau, en tenia molt bon record de quan hi vam tocar amb el quartet de la Carme, i em va agradar tornar-hi després de 10 anys i tornar-me a trobar amb el Pasqual i la Mari. I m'ha agradat també conèixer una mica més la Rosa, escoltar les coses que m'ha explicat de com ha anat entrant en aquest món de bojos, veure que ens podem entendre, que la puc entendre (a vegades no savia per on agafar-la, em desconcertava una mica la seva manera de fer).

En fi, que ja espero el bolo de Banyoles, encara que sigui a l'aire lliure. No m'agrada massa tocar en espais oberts, el so se'n va i depens massa de l'equip i del tècnic, a veure si tenim sort i ens toca algú que sàpiga què es fa darrera la taula. Ah, i potser per al dia 25 ja tenim el disc!

Jim Snidero

2008-04-14T16:44:00.003+02:00

Vaig tenir sensacions diverses en els dos concerts que vam fer aquest cap de setmana. El divendres, a Granollers, la primera part va ser prou bona, amb energia, però la segona part, des del meu punt de vista, va caure en picat. Ho vam comentar l'endemà amb el Rai i el David i hi estaven d'acord. A Terrassa el concert va ser més regular, només se'm va fer una mica pesat algun moment del bolo, especialment en un dels dos temes seus que vam estrenar, un tema amb solos open sobre re menor.

Tocant amb aquest paio, tot i que no vaig tenir el "subidón" que m'han provocat altres bitxos amb els que he tocat (així els anomena l'Horacio Fumero, "bichos"), hi va haver moments en què em va fer trempar, sobretot quan feia frases fora de l'harmonia, amb pentatòniques i coses d'aquestes. Es nota que s'ha currat aquesta onda.

Potser el que més m'ha agradat d'aquests dies ha estat tornar a tocar amb tres músics amb els que feia temps que no ho feia: el Jordi Farrés, que passa per tots els acords i més, i el Rai i el David Gómez, que són una garantia de solidesa i de "camine". Que fàcil que és tocar amb ells!

15 anys de l'ACEM

2008-03-29T23:53:00.006+01:00

Silenci, no vull sentir a parlar a ningú dels problemes tècnics, de la qualitat del so, de la precisió en la interpretació, de la dificultat de la partitura. No vull sentir més queixes. I crec que fins i tot els més reticents hauran de fer marxa enrera en els seus comentaris previs. L'experiència d'aquesta tarda al Palau Sant Jordi està per damunt de tot això.

Començo admetent que jo tampoc no les tenia totes, però l'emoció que transmeten 4.000 persones fent música alhora supera qualsevol entrebanc, desajust o dificultat que hi hagi pogut haver, tant en el concert com en els assajos previs i en les hores, dies, setmanes i mesos que porten aquests nens preparant-lo. Ja ho deia el Joan Fargas en el video inicial, "el que farem aquesta tarda serà, sens dubte, impressionant, però el més important és el camí que hem recorregut per arribar fins aquí". Certament, el camí és moltes vegades més important que el punt d'arribada.

Una de les imatges que més m'ha commogut avui ha estat veure als mestres al costat dels seus alumnes, tocant amb ells, col.laborant amb ells, participant amb ells d'aquesta festa que hem viscut avui, ajudant-los a contar compassos, tocant i marcant amb el cap les entrades, disfrutant del plaer de fer musica plegats. Avui m'he sentit orgullós de dedicar-me també a aquesta feina. Potser sí que hi ha molta gent que es dedica a donar classes perquè no ha pogut fer carrera com a intèrpret, però el món també és ple de gent que, com jo, vibren quan noten que han pogut transmetre a algú l'amor per la música, quan veuen com s'il.lumina la cara d'un alumne a classe.

Felicitats a l'ACEM i a totes les persones que han fet possible aquesta trobada, felicitats a l'Albert Guinovart, felicitats als alumnes, als mestres, als pares, felicitats a tots els que aquesta tarda hem sentit, des de l'escenari o des de la grada, aquesta emoció tan intensa.

El silenci abans de Bach

2008-03-29T23:22:00.006+01:00

Ahir vaig anar al cine. No és una cosa que faci sovint, i les darreres pel.lícules que he vist eren de la onda "Ice age", "Els increïbles" o "Bee movie".

He de confessar que hi anava amb certes reticències, perquè ja m'havien advertit que les pel.lícules de Pere Portabella no tenien res a veure amb el cine que estem acostumats a veure, on se'ns acostuma a explicar una història més o menys interessant i amb més o menys gràcia. I pensava que, segurament, com que no sóc gens cinèfil, potser se'm faria una mica dur, pesat o difícil d'entendre. Quin greu error! Jo que estic fart de dir-li a la gent que quan va a un concert de jazz no cal que hi entengui, que simplement es relaxi i es deixi portar per la música, per les emocions i les sensacions que li transmeti aquella música, oblidant-se de quin tipus de música es tracta i traient-se del cap tots els prejudicis i les frases del tipus "és que el jazz és una música per minories". Resulta que havia caigut en el mateix parany i en el mateix error del qual intento prevenir als meus amics, als meus parents o, fins i tot algunes vegades, al públic d'un concert.

Certament, "El silenci abans de Bach" no em va explicar una història, me'n va explicar moltes més i, per sobre de tot, em va tenir una bona estona (no sabria dir ni quan va durar la pel.lícula) enganxat a la pantalla, absort per les imatges, els sons i les situacions que s'anaven succeint a un ritme tranquil, natural, orgànic.

Hi ha moments d'una bellesa sublim, plens de poesia, moments que provoquen angoixa, com l'escena dels tubs de l'orgue, moments on se'ns mostren històries extremament realistes, naturalistes,... I per sobre de tot això, la música de Bach, barrejada amb els sons quotidians del nostre temps: el soroll dels cotxes i dels camions a la carretera, el soroll del tramvia, del metro, de la pluja torrencial que cau mentre el protagonista toca el fagot en calçotets en un motel de carretera,...

Aquesta barreja de sons i de música, que tant em va cridar l'atenció des del moment en què Antonio Serrano toca l'harmònica a la cabina d'un camió en plena ruta, va ser una de les coses que va remarcar el mateix Portabella en la sessió de després de la projecció de la pel.lícula. I és que, per acabar d'arrodonir la nit, el propi autor va ser amb nosaltres per parlar-ne, amb aquella saviesa que es desprèn de les paraules d'algú de qui intueixes que ha viscut molt i que, a més, ha sapigut viure.

Harry Allen (i Horacio Fumero)

2008-03-05T10:46:00.015+01:00

Ara feia temps que no escrivia, i avui m'he decidit a fer cinc cèntims dels concerts d'aquests dies.

El primer va ser dimecres, a Orense, al Café Latino, amb el Harry Allen Quartet, Ignasi González al baix i Esteve Pi a la bateria. Ja fa uns quants mesos des de la gravació amb ell i el Grant Stewart, però li hem proposat si volia tocar algun dels seus temes i, efectivament, n'hem tocat un parell. La resta del repertori l'hem fet escrivint una llista de standards que coneixíem i ens agradaven, de manera que ell anava dient sobre la marxa durant el concert. Tocar amb el Harry resulta fàcil, agradable, tot el que fa és molt musical i toca amb molta claredat i amb un so exquisit.

L'endemà tocàvem a Valladolid, al Café España. M'agrada molt tocar en aquest local. Ja vaig comentar en el post anterior que tinc un gran record del concert amb el Jesse Davis. Amb el Harry també va ser un molt bon concert, per al meu gust millor que el del dia anterior a Orense, amb més intensitat.

Divendres vaig agafar un AVE de Valladolid a Madrid, i un altre de Madrid a Osca (per cert, collonut això de l'AVE), on em vaig trobar amb l'Horacio Fumero i el Mathew Simon per fer un concert a Sabiñánigo. Era el primer cop que tocàvem amb el Mateu en el trio de l'Horacio i vàrem assajar una mica abans del concert. Després d'una amanida i un bon entrecot, el concert va ser collonut, amb trempera, idees, energia,...

Després del concert vàrem conduir fins a Barcelona perquè l'endemà tots teníem feina. Jo vaig dormir un parell d'hores i vaig agafar un avió amb el Toni Solà cap a Porto, per tocar en el festival de Jazz i Blues de Seia. El concert amb el Harry i el Toni a quintet va anar molt bé també. A més, ens van tractar de conya, molt amablement, i crec que tant el públic com els organitzadors del concert van quedar encantats.

Finalment, diumenge vàrem tornar cap a casa. Personalment estava bastant cansat, els viatges de divendres passen factura, però ha valgut la pena poder combinar els concerts amb el Harry i el de l'Horacio i no haver hagut de renunciar a cap de les nits de música que he viscut aquests dies.

www.harryallenjazz.com/

Algunes fotos, les dues primeres són de Valladolid, l'altra és a l'estació d'Osca

Jesse Davis

2008-01-20T18:50:00.001+01:00

Tocar amb el Jesse és una de les experiències musicals fortes que he tingut a la vida. El concert de divendres a Granollers va estar prou bé, però ahir a Girona estava encès, va tocar de debò des de la primera nota. I quan aquest paio es posa a tocar així és acollonant.

De totes les vegades que he tocat amb ell, recordaré especialment aquest concert al Sunset i un al Cafe España de Valladolid. Suposo que el fet de tocar en clubs, plens a vessar i amb el públic a tocar, deu ser un dels factors que fan que, de tant en tant, surtin concerts així. M'explicava el Jesse que, des de ja fa uns quants anys, fa més concerts en auditoris i teatres que en sales petites, i que no es pot comparar l'ambient que es respira en un lloc i l'altre. Hi estic totalment d'acord, és clar. A més a més, el públic estava entregadíssim des del primer moment, ens va costar arribar a l'escenari de tan ple com era el local, de fet, mentre féiem la prova de so no parava de trucar gent per reservar lloc per al concert.

Quan va arrencar el primer solo jo em sentia petit, petit, i quan el va acabar vaig pensar: a veure què collons fas ara, després d'aquesta animalada de so, fraseig i potència. A més, van venir el Motera, l'Esther Condal i el Ramon Prats amb la Montse, i també em van fer posar una mica més nerviós. Mica en mica em vaig anar deixant anar i, en alguns moments, em vaig sentir especialment còmode i tranquil com perquè la música sortís amb fluidesa.

En fi, una altra experiència per recordar, dies com aquest fan que això de dedicar-se a la música valgui la pena.

We sing Bill Evans

2007-12-30T02:14:00.000+01:00

Amb un repertori tan extens i tan ple de temes bonics com el de Bill Evans el difícil per al Joan deu haver sigut fer la tria, tot i que crec que s'ha basat en els temes que ja tenien una lletra adaptada. Sigui com sigui, la sel.lecció ha estat fantàstica, hi havia clàssics com Waltz for Debbie, Turn out the stars o el bis, Very early, al costat d'altres temes potser no tan coneguts, com Laurie o Letter for Evans, però tots ells són temes boníssims i preciosos. A més, hi havia arranjaments més o menys treballats sobre els temes, petits detalls en alguns casos o grans adaptacions en d'altres, com el Time remembered a 7/4.

Però per sobre de tot, i espero que el Joan, la Giulia i el Ramon no se m'enfadin si llegeixen això, vull destacar un cop més la impressió que em causa la Sílvia cada cop que la sento i que la veig. I és que canta amb tanta naturalitat que semblen senzilles fins i tot les melodies més anguloses, no hi fa res que hi hagi intèrvals llunyans, o tessitures extremes. I quan improvisa sempre ho fa amb sentit, no hi ha res superficial ni per què si. En fi, Sílvia, què més vols que et digui, se m'acaben les paraules...

El Jamboree estava ple, i hi havia el Xirgu i la Canela, el Txema Riera, l'Alfred (com no!), el Galiana, fins i tot el Marc Miralta (que, per cert, també estava encantat amb la Sílvia), el Josep Mestres de Tàrrega, el Jordi Pujol de Fresh Sound,... En fi, que la cosa ha aixecat expectació, felicitats i una abraçada a tots quatre.

Carme Canela - Sencillos Deseos

2007-12-23T16:15:00.000+01:00

Paisaje Lunar. Així es deia el primer tema del concert de dimarts passat al Jamboree. A mig tema em vaig adonar que estava amb la boca oberta i que segurament feia més cara de babau de la que ja faig habitualment. I quan es va acabar la cançó, després de la pujada final, em vaig haver de passar els dits sota les parpelles per evitar que me'n caiguessin les llàgrimes. Gorka, quines cançons que fas, fill de la grandíssima... I Carme, que bé que les cantes... I jo allà a baix, emocionat com un nen...

M'agrada veure el David tocant així, feliç, al costat del baix del Nick i amb músics com el Gorka, el Dani o el Guillermo. I m'agrada veure la Carme cantar segura, tranquil.la, sense angoixa ni neguit, amb aquella manera de dir que només ella té.

Que tingueu molta sort, segur que quedarà un disc de puta mare, us haurieu de fer famosos amb això, com ara el Jorge Drexler o un d'aquests. Un petó i una abraçada ben forta a tots...

Art eixample of Canigó / Big Band ESMUC - Taller de músics

2007-12-02T11:50:00.000+01:00

Ahir vaig anar al concert d'homenatge al Tete que servia de cloenda al festival de jazz de Barcelona.

El concert estava dividit en dues parts. La primera era l'invent aquest de l'Horacio Fumero amb el Pascal Comelade. Era un espectacle multidisciplinar, amb combinació de música i circ. La música la posaven tots, però a més a més n'hi havia un que feia el pallasso, sigui dit això amb el màxim respecte cap als pallassos. Però hi ha pallassos bons i pallassos dolents, d'aquells que més que riure fan pena. I no ho dic pel Pep Pascual, que va fer algun dels números que ja li havia vist fer al seu espectacle amb el Pep Gol, amb instruments de tota mena, des de tubs de goma fins a trompetes de joguina, passant per campanetes, canyes de plàstic, una serra tocada amb arquet, una tetera amb boquilla de trompeta,... O, en tot cas, ell feia el pallasso amb plena consciència i convenciment de que el que estava fent era autèntic i, per tant, podia fer riure si així s'ho proposava i ser molt seriós a l'hora. El pallasso dolent era l'altre, amb aquelles contorsions i aquella cara d'estar fent alguna cosa transcendent, creativa, transgressora, tan avançada que només la poden captar les persones amb una sensibilitat artística que estigui a l'alçada de les circumstàncies. Doncs mira, a mi no m'agrada que m'enredin, i no seré tan burro de dir que m'ha agradat només per no semblar poc modern. No, no m'ha agradat, no m'ha agradat gens, i només puc dir que admiro els collons que té aquest paio i la seva poca vergonya. Pel que fa al David, al Gorka i a l'Horacio, trobo que ho salven prou bé, són prou bons músics com per poder donar-li la volta a la jugada i trobar moments on disfrutar amb el que fan.

A la segona part ha actuat la Big Band de l'ESMUC - Taller de músics, tot i que això de l'ESMUC deu ser allò que en diuen un imperatiu legal, una qüestió de forma, perquè la idea va sortir de l'Escola, i la proposta de fer-ho amb la Big Band del Taller va ser del Manel Camp. De fet, es tractava de la Big Band que va gravar el disc amb el Tete ara fa vint anys. El paper del Tete l'han fet set pianistes joves que han tocat un tema cadascun dels que hi havia en el disc, més un arranjament que vaig fer fa cosa d'un any per al concert "Tete Compositor". Dels pianistes, m'ha fet gràcia constatar el fet que tots ells han estat alumnes meus en algun moment, de piano o de combo, al Taller o a l'ESMUC, algun fins i tot havia vingut a casa. Amb això no em vull posar cap medalla, no vull dir que res del que toquen sigui gràcies a mi o per culpa meva, simplement m'ha fet adonar dels anys que porto fent classes, de la quantitat de bons músics que he vist passar per les aules al llarg d'aquest temps i de la sort que tinc de fer aquesta feina. De la Big Band, era curiós veure junts una altra vegada tota aquella colla de músics que van marcar una època al Taller, sota la direcció del Ze Eduardo, una altra figura històrica.

Respecte al tema que vaig arranjar, era un tema del Tete que es diu "Acuarela", i en l'arranjament hi he fet aparèixer un bon grapat de cites a temes del Tete o de temes que li agradava tocar. Fins i tot la part final és una transcripció de fragments de solos seus adaptada per a fer un soli de saxos. És curiós que em vaig assabentar que tocaven aquest arranjament perquè m'ho va dir el David Xirgu i perquè, més tard, ho vaig veure en el programa del concert. Ningú del Taller es va posar en contacte amb mi per comunicar-m'ho, per si volia assistir als assajos o per convidar-me al concert. Tres dies abans em vaig trobar casualment al Lluís Cabrera i va ser ell qui em va donar dues invitacions. Què hi farem, suposo que encara he d'estar content que hagin triat el meu arranjament com a fi de festa, no?

Una darrera consideració respecte al so, i em sap greu perquè conec al tècnic de fa anys i m'ha dit que havia agafat un avió a les tres de la matinada per poder ser al concert i que havien tingut molt poc temps per provar. Però no puc entendre que sempre hi hagi els mateixos problemes, que hi hagi una amenaça d'acople constant, que el baix de cop i volta soni molt o molt poc, que la trompeta solista sembli que està tocant des d'un cova,... En fi, m'entristeix molt, sembla que aquest problema del so no s'acabi de solucionar mai.

Joan Monné i amics

2007-11-26T09:34:00.001+01:00

La Traska Trusca estava plena com jo no recordava, i la veritat és que impressiona molt girar la vista cap al públic i veure que coneixes a tothom (o gairebé). Em posa molt més nerviós això que tocar en un gran escenari on el públic és anònim i ni el veus. Però, alhora, els locals petits tenen un caliu incomparable, i la proximitat és un element que sempre juga a favor.

Vaig ser molt feliç de poder tocar amb companys de tota la vida, com el David i el Vicenç, i també de ser el culpable que el Bori i el David toquessin junts per primer cop. I em va fer encara més feliç que s'unissin a la reunió el Gorka i la Carme, i ens regalessin el seu art.

Tinc la impressió que, a part (o a més a més) de la música, va ser una nit molt especial. Crec que és una bona idea programar un concert d'aquest tipus, on un músic convida als seus amics per tocar simplement pel gust fer-ho i de compartir la música que fan amb el públic. Ja estic esperant les properes edicions d'aquesta iniciativa de l'Iñaki en aquest local tan entranyable per als músics de jazz en que s'ha convertit la Traska Trusca.

Horacio Fumero Trio a Paris

2007-11-23T16:10:00.001+01:00

La Maison de la Catalogne està situada al costat del Boulevard Saint Germain, molt a prop de Notre-Dame. Només arribar, mentre l'Horacio anava a buscar un contrabaix per al concert, el David i jo ens hi vam arribar per admirar la catedral del geperut. Després, ens vam trobar tots tres per fer un bon àpat: carpaccio de peus de porc, bunyols de bacallà, verduretes amb romesco i arròs amb pollastre, carxofa i ceps (no, no es pot dir que sigui cuisine française). I més tard, van arribar el Jordi Matas, amb el Jordi Pujol de Fresh Sound, el Pere Pons, el Cifu, el Ramon Fossati, el Nico d'Urbaan Jazz,... Ells es van engarregar de la presentació de diferents projectes sobre el jazz i la música a Catalunya i, després, vàrem fer el concert en record de la figura de Tete Montoliu. La sala, tot i que no era massa gran, era plena a vessar, i els comentaris del concert per part del públic van ser fantàstics. Amb l'Horacio comentàvem com valora la gent el fet de veure que la música que fem es cuina al moment. Per acabar el dia, vàrem sopar tots plegats i ens vam acostar a un petit club-restaurant on tocava un pianista francès, Vincent Bourgeyx, amb Pierre Boussaguet al contrabaix (quin temps, quin so i quin camine que té aquest animal!). En fi, moltes coses en poc temps, espero tornar-hi aviat i poder gaudir una mica més d'aquesta ciutat on sempre vull tornar

Nelson project

2007-11-12T23:49:00.000+01:00

Doncs resulta que avui estava jo fent classe tranquil.lament a l'Esmuc i sento que truquen a la porta, i per la finestreta em veig al Cirera, al Txema i al Pep Mula que em demanen si poden entrar. Jo que els convido i ja veig que porten uns materials sospitotsos sota el braç i, així que s'acaba el tema que estàvem tocant (Displacement, de Bill Evans) em fan obsequi d'un pernil, una ampolla de crianza de Ribera del Duero i un disc dels Nelson.

La veritat és que m'he quedat una mica tallat, i els alumnes que hi havia a classe fotien una cara de no entendre res que flipes. Hi havia un italià que està d'intercanvi d'Erasmus que es deu haver pensat que aquí això de regalar pernils als professors deu ser normal. Els he hagut d'explicar que no era cap xantatge ni cap contrapartida per aprovar-los, que havia fet un arranjament per al disc i que de fet ja no són alumnes meus i que bla, bla, bla.

Mai m'havien regalat un pernil, ni als lots de Nadal de les escoles on he treballat. Al Taller et donen dues ampolles de cava. Jo no recordo haver-les tastat mai, o potser fa molts anys, quan estudiàvem amb el Solsona, l'Àlex Ventura, el Pep Pérez, l'Ana Rosa Landa, el Rai... També sé de gent que diu que el fan servir per cuinar. A Santa Perpètua no ens n'han fet mai de lot. Quan governaven els d'Iniciativa deien que això del lot era de dretes, que no es pot malversar el diner públic en aquestes tonteries, i quan hem tingut regidors de CiU o dels socialistes han mantingut la tradició. A Igualada sí que ens feien lot, era un d'aquells que hi ha molta cosa, per a que faci "bulto" i que pesi, però que no es pot aprofitar res perquè tot és molt dolent (recordo especialment un llom embutxat infumable). El millor lot que mai he tingut va ser el de Dagoll Dagom quan fèiem el "Flor de Nit": una ampolla de Moet Chandon i dues taules de torrons de primeríssima qualitat (val més poc i bó...)

Bé, ja us explicaré com ha sortit el pernil, però de moment m'ha fet molta il.lusió i la intenció és el que compta, no?

Xavier Maureta Condició Humana

2007-11-10T18:09:00.000+01:00

Ahir vaig tocar a Sant Feliu, a l'ateneu, la seu de Contrabaix, substituint a l'Albert Bover en el grup del Xavi Maureta, Condició Humana. M'agrada això d'haver-se d'aprendre un repertori en poc temps i tocar sense massa assaig, t'obliga a estar superconcentrat. A més, canviar una peça del grup sempre aporta noves idees, i a mi em tocava ahir fer aquest paper.

Els temes del Maureta sempre m'han agradat, estan molt basats en la melodia, encara que n'hi ha algun que se'm fa força difícil, com "Los gatos" o "Braç d'acer". Em va agradar tocar amb al Xavi, el David i el Gorka, m'ho vaig passar molt bé i diria que vam fer un bon concert, amb energia, trempera i molta música. Si hagués de destacar un moment especial per a mi, diria que ens vam entendre molt bé amb el Xavi a "No ho deixis", en un solo compartit de piano i bateria. Tenia la sensació de que tocàvem molt junts, ens escoltavem i estàvem l'un per l'altre. Però, en general, estic molt content de com va anar tot el concert. I repetirem a Olot!

www.xavimaureta.com

Peter Bernstein

2007-11-05T23:27:00.000+01:00

Tant de temps esperant aquests bolos i ja han passat. Tocar amb aquest paio ha sigut acollonant. A l'assaig vaig tenir la mateixa sensació que quan vaig tocar per primer cop amb el Jesse Davis o amb el Harry Allen, per exemple, aquella barreja de por i excitació alhora. I després, al concert, aquell sentiment d'estar fent música amb un d'aquells que havia escoltat als discos o en concerts quan jo estudiava al Taller. Així vaig viure aquests tres dies

Divendres, 2-11-07, Vilareal

Havíem d'assajar al matí a Reus, però finalment no va ser possible i vam mirar uns quants temes una estona abans del concert al mateix teatre. Dos originals del Peter, el bolero "Tres palabras", "Luiza", de Jobim, i alguns standards i altres temes d'aquells que no es toquen mai per aquí ("Love walked in", "Everything I have is yours", "Minor mishap", "Light blue"...) El Toni i el Fernando, com sempre, van exercir de perfectes amfitrions. Durant el concert em vaig sentir molt còmode, va ser un inici magnífic.

Dissabte, 3-11-07, Sant Boi

Quan vam arribar al local (un centre cívic de barri) el piano no hi era. Després d'emmerdar a la pobre Kuky per si em podia portar un teclat com a solució d'emergència i de no sé quantes trucades i gestions, ens van dir que podrien portar un piano però que el concert s'hauria de retrassar una mitja hora. Finalment, el piano va arribar una hora i vint minuts més tard de l'hora en què estava anunciat el concert, i era un Young Chang vertical en no massa bon estat. I, malgrat tot, la música va tornar a ser allà, era com un miracle. La veritat és que encara m'ho vaig passar millor que el dia anterior. Només em va saber greu que aquell pobre home hagués fet tants kilòmetres per tocar en aquelles condicions, se'l veia cansat, però mai va perdre el somriure. I és que a sobre és bon paio!

Diumenge, 4-11-07, Lleida

El quartet es va convertir en quintet, perquè va venir el Grant Stewart, una altra bèstia "parda", amb un so i un llenguatge poderosíssims. I, a més a més, vaig poder sentir com acompanyava el Peter, brutal, és un gust sentir-lo fent acords, toca uns voicings que no acostumo a sentir en un guitarrista. I el "Monk's mood" que es va marcar ell solet va ser una delícia. Les tres nits em vaig sentir còmode i en forma, amb idees i bastant "suelto". I crec que vaig fer un solo al "Tres palabras" força inspirat. Això de la música, quan va bé, és collonut. Ara només espero que es repeteixi aviat...

www.peterbernsteinmusic.com

Giulia Valle Group

2007-10-28T23:55:00.001+01:00

Gran nit avui a la Traska Truska. La Giulia i els seus homes han omplert el local i han fet un concert collonut. M'han agradat especialment "Oye mi canto, libélula" y "Danza imprevista", amb un solo brutal del Martí Serra. M'agraden aquests temes basats en textures, un dia ho parlava amb la Giulia, però a mi sempre em surten melodies. Què hi farem, potser algun dia m'hi poso i ho provo... De moment em considero feliç d'escoltar-ho en les composicions d'altres, com les de la baixista elegant.

www.giuliavalle.com

Las Migas

2007-10-12T23:43:00.000+02:00

Avui he anat a veure el concert de Las Migas a Sant Feliu. Em fa una mica de vergonya dir-ho, però encara no les havia sentit, i això que diu que ja fa quatre anys que funcionen! M'ho he passat molt bé, hi ha hagut moments màgics, i la Sílvia té una gracia "que no se pué aguantá"!

http://www.lasmigas.com/